dissabte, d’abril 19, 2008

Dolor&Còmic

Aprofitant que els socis de l'APIC (Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya) tenim entrada gratuïta, aquest matí m'he passat un moment pel Saló del Còmic de Barcelona. Freakies disfresstas, una exposició genial sobre "Bardín el superrealista" d'en Max, diversos cursos i cursets, molts estants, còmics a mansalva i, sobretot, una gentada de por. Sense ser-ne massa conscient, de pressa perquè m'esperven a Bellvitge, i com una mena d'obligació, he acabat comprant un parell de còmics: "Píldoras Azules" d'un tal Peeters i "María y yo" d'en Gallardo. Només m'interessava veure com expliquen les històries y fixar-me en el seu traç i forma de representació, però gran ha estat la sorpresa quan els he anat fullejant i he vist que els dos còmics tracten dolors personals, autobiogràfics, des del món del còmic. El primer, en Peeters, parla de la relació amb la seva parella seropositiva i el segon, en Gallardo, de la relació amb la seva filla autista. No podem dir que estiguem davant d'unes "Confessions" agustinianes en format de còmic però ben bé que s'hi atansa. Ha estat una sort poder trobar aquest parell de llibres perduts entre súperherois, són l'altra cara de la moneda del món del còmic.

6 comentaris:

xaloba ha dit...

Pildoras azules és el meu còmic de capçalera, l'he llegit mil cops i l'he regalat a diverses persones... és preciós i sense pretensions. Al final, que ella sigui seropositiva és el de menys...

xaloba ha dit...

per cert

www.mariayyo-gallardo.blogspot.com

eloi ha dit...

Gràcies Xavi! TSKS (tu sí k'n saps) crak... serà q estàs ben assesorat? (per cert, el Manu segueix a Norma?). De "Píldoras azules" m'ha fet gràcia el diàleg amb el mamut, sentat al seu llom evoca la imatge tants cops usada (per exemple a "El Món de Sofia", d'en Jostein Gaardner) del filòsof que s'emparra a dalt d'un animal o d'un gegant per veure el món d'una manera diferent. Ja xerrarem i gràcies per tot. n'abraçut

Anònim ha dit...

Hola Eloi, És molt maco això que ens expliques del còmic. Tenim necessitat d’alimentar l’esperit. Però, això del dolor és un tema q. s’hem fa molt difícil d’entendre. Sé la teoria però realment no l’entenc. Ens fa més forts patir? Més savis? Ens purifica?
Pq hi ha monges q. fan penitencies? Pq els trapenses s’aixequen tant d’hora a pregar morts de son? M’agradaria que em pugessis parlar una mica del tema i si has trobat algun llibre q. em pugui ajudar.
Moltes i moltes gràcies.
Roser i família.

eloi ha dit...

Roser, prenc nota. Això es mereix un (o un infinitat) de posts. Només dir-te que el cristianisme no és massoquisme, no cerca el dolor gratuït i "perquè sí", però sabem del cert que amor i dolor(mort i ressurrecció) són dues cares d'una mateixa moneda.

XescoArechavala ha dit...

Eloi, quina pena no coincidir! Jo vag ser-hi diumenge. El germà de l'Espe dibuixa còmics i estava a l'estant d'Aleta Edicions, així que vaig anar fer-li una visita i de pas remenar. Jo em vaig comprar el còmic de Paracuellos, de Carlos Gimènez. Explica les desventures d'un noi (l'autor de petit) al Hogar de auxilio social, orfanats creats per l'estat durant el franquisme. Colpidor i recomanable, peruque està fet amb una visió infantil plena d'optimisme tot i la duresa de l'enton.
Una abraçada