divendres, de maig 09, 2008

Menjar, contemplar, treballar

Estaven allà, tots exposats, tots interessants, tots seductors darrera la vitrina de la Llibreria de La Central del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, vora la Plaça del Rei. Llibres d’urbanisme, de reflexió social, etc.

En altres temps m’hagués lamentat de no poder llegir-los mai, de la meva poca i cada vegada més conscient escassa cultura, però aquesta vegada no, aquesta vegada em va envair una gran alegria perquè, senzillament, tot allò existia, tot aquell tresor existia i, encara que no me’l pugui menjar, mereix la pena ser contemplat. Com la meva amiga Etty Hillesum, no puc devorar la saviesa, l’he d’anar fent meva mica en mica, treballar-la des de la gratuïtat de cada cosa apresa:

Devorar els llibres, com he fet des de la més tendra infància, no és més que una mena de mandra. Deixo als altres la tasca d’expresar-se per mi. Cerco per totes bandes la confirmació d’alló que fermenta i actua en mí, però hauria d’intentar veure-ho clar amb les meves pròpies paraules. He de llençar per la borda molta mandra, però sobretot moltes inhibicions i incerteses, per a arribar a mí mateixa. I per arribar als altres a través de mí. Cal que tingui clar aquest punt i acceptar-me a mí mateixa. Tot en mí és tan pesat i jo voldria ser tan lleugera!... des de fa anys, no faig res més que emmagatzemar un gran dipòsit, però tot el que emmagatzemo un dia haurà de sortir a la llum; del contrari, tindré la impresió d’haver viscut per a no res, d’haver despullat la humanitat sense donar-li res a canvi. A vegades tinc la impresió de ser un paràsit; d’aquí aquests accessos de profunda depressió i de dubte en quant a la utilitat de la meva vida. Potser la missió que em correspon sigui explicar-me, tindre-me-les de veritat amb tot el que em fustiga, m’atormenta i m’exigeix desesperadament solució i formulació.”
(4 agost 1941, p 75)

2 comentaris:

Francesc Ll. ha dit...

De mica en mica o com sigui. A la fi, el que cal és tenir el valor de viure tirant del tros d’una saviesa que està al interior de la nostra pica, l’única que és genuïnament pròpia de cada criatura de Déu, l’única que no és manllevada.

eloi ha dit...

tens raó Francesc però... buff, quina mandra fa tot plegat!