Sí senyor!, en Mies Van der Rohe tenia raó, “menys és més”!. Per què tant programa parroquial faraònic? Per què edificar tant si el primer principi ecològic és no construir allò que no cal? Per què mantenir l’esquema teològic del trpartit liturgia-kerigma-diakonia quan no hi ha manera que quadri amb els esquemes funcionals més simples? Per què edificar volums de dues plantes si amb una em basta?...
Tot això m’ha dut a fer el “crac” definitiu del projecte final de carrera:
1_ tots els espais que dónen al claustre són pabellons en planta baixa. D’ús i climatització puntual. Estructura:mur (que dóna al nord o limita amb el carrer) de formigó sobre el que es recolzen les bigues de fusta laminada que descansen en una estructura de pilars metàl·lics que dóna ritme i unitat al claustre.
2_ El pabelló gran polivalent, segueix el mateix principi estructural: mur de formigó al nord amb armari corregut a l’interior (major aïllament tèrmic i acústic), bigues de fusta laminada i pilars metàl·lics a sud que suporten també el parament de projetecció solar a sud.
3_ Tots els altres usos més estàtics i perllongats en el temps, que necessiten un altre tipus de requeriment climàtic (com són la rectoria, la recepció, sala d’espera, despatxos, botiga de càritas, etc) es concentren en un edifici de dues plantes d’estructura de formigó i tancaments amb major inèrcia tèrmica. Només aquest edifici tindrà els passos climatitzats.
4_ Les articulacions entre els pabellons del calustre, l’edificació de dues plantes i l’església, també seguiex l’esquema estructural de pilars metàl·lics i fusta, facilitant una geometria més adaptable i on es produeixen els accessos, la recepció i la nova capella del santíssim.
Ja està!
Mans a la feina!(foto, una maqueta ja caducada)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada