Amor al vent

Aviat farà ja un any que va aparèixer el llibre "Amor al vent. Motxilla d'un educador en el lleure" i, la veritat, em queda ja com quelcom llunyà perquè des dels actes de presentació no hi he tornat a pensar massa. Em calia un temps de autonomia mental. Així i tot, molt de tant en tant rebo escrits que em confirmen que no va ser una mala idea com el que us adjunto aquí a baix. Sí, ja sé que és fer autobombo però crec que s'ho val. També he trobat que en parla Mossén Ramón del Canillo al Diari d'Andorra (aquí)

"...volia escriure't per dir-te que finalment va arribar el teu llibre a les meves mans, i d'elles als meus ulls i d'ells al meu cap i d'ell al meu cor. Molt bé; Eloi, sí senyor, per saber trobar Déu en totes en les coses i totes en Déu (com deia Sant Ignasi). Més que molt bé, quin gran do, Eloi.
El llibre m'ha agradat moltíssim, evidentment. (...)
El que més m'ha arribat ha estat el captar la importància de conèixer Déu, d'entendre l'accionar de Jesús, de saber vivenciar l'amor que ens transmet.
Eloi, molt clar, si jo no conec i no m'estimo a Déu, serà impossible que el trobi en els altres i, llavors, serà impossible que jo pugui veure en els ulls d'un infant que plora mentre crida que es portarà bé, a un ésser humà petit, amb el cor molt gran (com procurem ser els humans), i que sigui capaç d'entendre que aquesta actitud és molt nostre i que tots demanem perdó a crits a Déu quan hem comés el mateix pecat mil cops seguits.
Eloi, moltes gràcies, perquè amb el teu llibre m'has fet veure l'importància de conèixer i estimar Déu per poder veure'l en els altres i poder viure la vida des d'una prespectiva cristiana i constructura del Regne de Déu. En el fons, això és el que vull, res més."

WallE, apunts teològics

Nota: SI NO HAS VIST LA PEL·LÍCULA NO LLEGEIXIS AQUEST POST. Aquestes notes són una analogia teològica, cercar semblances i diferències entre l’evangeli i la pel·lícula i, per tant, remarcar que no són equivalències sinó dissemblances.

1_ WallE, 700 anys de vida oculta.
WallE porta 700 anys de vida oculta com els 30 anys de Jesús a Natzaret. Aquests són anys de formació interna, de cultivar la sensibilitat vers les coses belles i curioses (com tot el que en WallE emmagatzema), de forjar la personalitat. WallE viu com un ermità, obedient a la seva feina manual i al seu ritme de treball, però viu “obert” al seu entorn. Està molt bé que bona part de la pel·lícula tracti aquesta etapa.

2_ EVA, la missió
Si WallE representa la part oculta i interior (la contemplativa, la passiva), EVA representa la part activa, la missió i l’enviament, a semblança del Jesús que es sap enviat per l’Esperit a tornar la llibertat als captius o a donar vida en abundància. Quan arriba a la terra, Eva s’afanya a cercar-hi vida vegetal i no li interessa gens en WallE però el mutu coneixement i l’amor que es genera crea un equip capaç d’acomplir una missió mútua: retornar els homes a la terra. WallE i EVA conjuguen la vida passiva i la vida activa en el seguiment de l’evangeli.

3_ La bona nova incompresa
Eva porta una bona notícia: els homes poden tornar a casa, com el fill pròdig que retorna a casa del pare. Però, com també li passa a Jesús, aquesta bona nova no és acceptada i alguns la volen silenciar. És una veritat incòmoda, que trenca l’estabilitat i l’ordre de les coses, com també passava en la època de Jesús.

4_ El “Regne dels cels” que aliena
La humanitat viu alienada en un “creuer espacial” que simula el cel, però un cel de l’oci i prou. En aquest cel no hi ha llibertat, ni responsabilitat, ni esforç, ni desig de progrés, ni memòria històrica, ni personalitat. Tot queda diluït en un etern present ociós que no porta enlloc i que ens hauria de fer pensar sobre el nostre model de vida i el que ens ofereix el pensament “new-age”, el consumisme i altres filosofies orientals (o no) egoistes que només miren pel “benestar interior” alienador. L’autèntic “Regne dels cels” passa per retornar a la terra i jugar el partit de la Història.

5_ Els amics, els exclosos
WallE i EVA troben ajuda en tot ser de bona voluntat, però especialment en el conjunt de robots “tarats” que estan exclosos en un recinte de seguretat. Els amics de Jesús són també gent de bona voluntat, però especialment els pobres en tots els sentits.

6_ Procés de conversió del capità i de la humanitat
“La veritat us farà lliures”. El capità s’adona de la seva limitació, que ha estat enganyat i que cal tornar a la terra. Podria haver optat per la seguretat i el “dolce fare niente” (el dolç no fer res) però pren responsabilitat. També es van donant casos de conversió en els passatgers (i robots) en la mesura que aquests van contactant amb WallE i EVA.

7_ L’Amor ressuscitador
En un moment crucial de la pel·lícula WallE i EVA “davallen als inferns”, a les escombraries de la nau i són a punt de passar al buit estel·lar. En aquest moment EVA està a punt de deixar la missió per en WallE, però ell l’esperona a seguir i acomplir-la. En aquest acompliment WallE mor. A l’arribar a la Terra EVA “refà” en WallE com un Frankenstein, amb peces d’altres robots, fins i tot canviant la seva memòria. Al principi WallE no reconeix a EVA, sembla un altre, un desmemoriat, però el contacte amb la mà d’ella li retorna la memòria. M’agrada aquest punt perquè lliga la “ressurrecció” amb la “corporalitat”. És el que deia Unamuno a “El sentido trágico de la vida”, els petons que fem no poden morir.

8_ Nou Gènesi
La pel·lícula engalta amb una constant bíblica: la reiterativa oferta de salvació de Déu en la Història. WallE i EVA com a nova parella prototípica. WallE es trobava sol com el primer Adam i EVA apareix “baixada del cel” com un immens regal. Junts tenen la missió de tenir cura de la creació (el que en el Gènesi diu “domineu la terra” equival a fer-se’n responsable).

Sant Tour-nem-hi, ora pro nobis

Oh piadós Sant Tour-nem-hi, que ens mostres amb la teva abnegació perseverant què n’és d’important reprendre les tasques ciclísticament com el radi de la roda que retorna al mateix punt de la volta. Tot i no figurar injustament en el santoral oficial, et demano en virtut del fervor popular tornar a la feina amb ganes i empenta a semblança de tants obrers incansables del pa nostre de cada dia. Amén

Tocant SOStre

"Aquesta nit m'ha tocat sostre" és una expresió que fem servir els voluntaris del Projecte Sostre del que ja us n’havia parlat alguna vegada. Aprofitant que ara vinc d’allà, que d’aquí a unes hores m’en vaig a gaudir de les ínfimes vacances en un poblet de la Costa Brava i que no escriuré cap post aquests díes, us transcric part de l’article “Quan l’altre és territori sagrat”, de l’Anna Roig, que va sortir publicat al Foc Nou del passat mes de Maig explicant què és això del Projecte Sostre.

Era dijous, 10 d’Abril; i més de trenta persones es reunien en una petita sala de la parròquia de Sant Miquel del barri de la Barceloneta. Molts es veien per primer cop. Havien llegit moltes vegades els seus cognoms, però no es posaven cara. La majoria tenen penjat a la nevera de casa, a l’habitació o entre els papers de l’agenda el calendari de guàrdies del voluntariat que fan en el Projecte Sostre. Coneixen els usuaris del projecte, però no els qui comparteixen amb ells la tasca de dormir, com a mínim, una nit al mes amb els qui no tenen un sostre on refugiar-se cada nit.

Sostre és un projecte nascut de la necessitat del barri de la Barceloneta per acollir cada nit cinc o sis homes per sopar i dormir. Va néixer fruit de la inquietud i perseverança dels veïns del barri, de constatar que hi havia gent del barri que dormia al carrer, i que els serveis que els oferien altres entitats eren estarnys per a molts: marxar del barri per anar a un menjador social o un punt d’acollida representava un esforç màxim, els era com marxar de casa i anar a un altre poble. Fa més de vint anys que el projecte funciona. És senzill, humil, no té ganes de créixer, fa la seva feina i el benefici recau en persones que tenen noms i cognoms. Els beneficiaris no són gaires, però tant se val, són cinc i, en algunes èpoques, sis persones. Però són moltes.

Cada dia, a les vuit del vespre, dos voluntaris obren les portes de la planta baixa del que és com una llar. Els usuaris arriben, deixen les coses, s’instal·len. Es mira una estona la televisió, es juga al dòmino mentre es menja patates i ganxets. A le snou es sopa, cada dia una veïna prepara el sopar. Després, rentar plats i mirar la televisió una estona, compartir conversa o comentar el quye passa al món. O ser-hi. Simplement ser-hi. I a dos quarts d’onze a dormir. Els dos voluntaris també es queden a dormir amb ells. A les set del matí es lleven els voluntaris i marxen cap a casa o a treballar. A les set arriba la treballadora social, i comença amb els usuaris un treball personalitzat i professional.

Tal com deia, aquell 10 d’Abril hi havia la trobada de voluntaris del projecte (...). Ens va demanar que dibuixèssim en un full en blanc les cinc persones, actituds o valors irrenunciables, essencials en la nostra vida. Un cop dibuixats, ens va dir que ens havíem de desprendre d’un d’ells (...) Ens havia dit que era l’últim, però no, ens va demanar, a desgrat nostre, que ens desfèssim d’un tercer (...) Les pèrdues són, segurament, com coses que ens acosten els uns als altres, ens iguala en experiència. La sessió ens va fer més conscients que “l’altre és territori sagrat”, a qui t’has d’acostar amb respecte i mirada acollidora. (...)

Familiaritat monàstica

Ja torno a estar a la gran ciutat després d'uns dies hostatjat amablement en un monestir. Han estat uns díes fantàstics, senzills i intensos, però no és d'això del que vull parlar sinó del testimoni de la vida monàstica. Ahir al matí vaig tenir la sort de poder pregar les laudes sol amb la comunitat que m'ha acollit i, en certa manera, em vaig trobar com a casa. Aquest és el gran valor de la vida monàstica, crea llar i lligams familiars cultivant la relació filial amb Déu-Pare i la fraternal amb els membres de la comunitat i amb els hostes. No fan "grans coses" ni cremen en desitjos expansius. La seva visibilitat és gairebé nul·la com ho és la vida familiar. Però aquest "no-res" ho és tot perquè el seu testimoni és el seu propi estat de vida. Quantes vegades ho oblidem!, Quantes vegades ens cerquem a nosaltres mateixos en les nostres múltiples projeccions!. La comunitat com a missió... o és que la Trinitat no és això mateix? Prenc nota.

Renderitzar la vida

Renderitzar: és l'acció d'assignar i calcular les propietats d'un objecte abans de mostrar-lo en pantalla.

Aquest darrer mes he hagut de fer uns quants "renders" (imatges virtuals) d'unes propostes que hem presentat a diferents clients. El procediment sol ser el següent: aixecar una maqueta virtual en el programa de l'autocad (la volumetria de l'objecte), exportar-la al programa de 3D Studio i allà aplicar-li materials i il·luminació per, finalment, cercar la vista/es escaient i deixar l'ordinador encés durant tres o sis hores perquè vagi renderitzant, calculant, la imatge final. (per exemple la imatge que us he posat en aquest post).

El proper cap de setmana, aprofitant que comencaré "la" meva setmana de vacances, me n'aniré a un lloc silenciós a fer un petit recés que, per primera vegada, m'autogestionaré jo mateix seguint l'herència rebuda dels Exercicis Espirituals de Sant Ignasi de Loiola. Se m'acut que aquest recés és com fer un render de la vida, un temps en que l'ordinador-persona sembla que no estigui fent res perquè triga molt en produir alguna cosa però en el fons està treballant una imatge que s'ajusta millor a la realitat; un temps per deixar que l'evangeli calculi i prengui mides del que ha estat aquesta darrera etapa de la meva vida.