Tocant SOStre

"Aquesta nit m'ha tocat sostre" és una expresió que fem servir els voluntaris del Projecte Sostre del que ja us n’havia parlat alguna vegada. Aprofitant que ara vinc d’allà, que d’aquí a unes hores m’en vaig a gaudir de les ínfimes vacances en un poblet de la Costa Brava i que no escriuré cap post aquests díes, us transcric part de l’article “Quan l’altre és territori sagrat”, de l’Anna Roig, que va sortir publicat al Foc Nou del passat mes de Maig explicant què és això del Projecte Sostre.

Era dijous, 10 d’Abril; i més de trenta persones es reunien en una petita sala de la parròquia de Sant Miquel del barri de la Barceloneta. Molts es veien per primer cop. Havien llegit moltes vegades els seus cognoms, però no es posaven cara. La majoria tenen penjat a la nevera de casa, a l’habitació o entre els papers de l’agenda el calendari de guàrdies del voluntariat que fan en el Projecte Sostre. Coneixen els usuaris del projecte, però no els qui comparteixen amb ells la tasca de dormir, com a mínim, una nit al mes amb els qui no tenen un sostre on refugiar-se cada nit.

Sostre és un projecte nascut de la necessitat del barri de la Barceloneta per acollir cada nit cinc o sis homes per sopar i dormir. Va néixer fruit de la inquietud i perseverança dels veïns del barri, de constatar que hi havia gent del barri que dormia al carrer, i que els serveis que els oferien altres entitats eren estarnys per a molts: marxar del barri per anar a un menjador social o un punt d’acollida representava un esforç màxim, els era com marxar de casa i anar a un altre poble. Fa més de vint anys que el projecte funciona. És senzill, humil, no té ganes de créixer, fa la seva feina i el benefici recau en persones que tenen noms i cognoms. Els beneficiaris no són gaires, però tant se val, són cinc i, en algunes èpoques, sis persones. Però són moltes.

Cada dia, a les vuit del vespre, dos voluntaris obren les portes de la planta baixa del que és com una llar. Els usuaris arriben, deixen les coses, s’instal·len. Es mira una estona la televisió, es juga al dòmino mentre es menja patates i ganxets. A le snou es sopa, cada dia una veïna prepara el sopar. Després, rentar plats i mirar la televisió una estona, compartir conversa o comentar el quye passa al món. O ser-hi. Simplement ser-hi. I a dos quarts d’onze a dormir. Els dos voluntaris també es queden a dormir amb ells. A les set del matí es lleven els voluntaris i marxen cap a casa o a treballar. A les set arriba la treballadora social, i comença amb els usuaris un treball personalitzat i professional.

Tal com deia, aquell 10 d’Abril hi havia la trobada de voluntaris del projecte (...). Ens va demanar que dibuixèssim en un full en blanc les cinc persones, actituds o valors irrenunciables, essencials en la nostra vida. Un cop dibuixats, ens va dir que ens havíem de desprendre d’un d’ells (...) Ens havia dit que era l’últim, però no, ens va demanar, a desgrat nostre, que ens desfèssim d’un tercer (...) Les pèrdues són, segurament, com coses que ens acosten els uns als altres, ens iguala en experiència. La sessió ens va fer més conscients que “l’altre és territori sagrat”, a qui t’has d’acostar amb respecte i mirada acollidora. (...)