Familiaritat monàstica

Ja torno a estar a la gran ciutat després d'uns dies hostatjat amablement en un monestir. Han estat uns díes fantàstics, senzills i intensos, però no és d'això del que vull parlar sinó del testimoni de la vida monàstica. Ahir al matí vaig tenir la sort de poder pregar les laudes sol amb la comunitat que m'ha acollit i, en certa manera, em vaig trobar com a casa. Aquest és el gran valor de la vida monàstica, crea llar i lligams familiars cultivant la relació filial amb Déu-Pare i la fraternal amb els membres de la comunitat i amb els hostes. No fan "grans coses" ni cremen en desitjos expansius. La seva visibilitat és gairebé nul·la com ho és la vida familiar. Però aquest "no-res" ho és tot perquè el seu testimoni és el seu propi estat de vida. Quantes vegades ho oblidem!, Quantes vegades ens cerquem a nosaltres mateixos en les nostres múltiples projeccions!. La comunitat com a missió... o és que la Trinitat no és això mateix? Prenc nota.