L’arquitectura dels jesuïtes, una manera de procedir.

En la festivitat de Sant Ignasi de Loiola m’agrada tenir presents als meus amics jesuïtes, com ja vaig fer en el seu moment parlant de la Saint Ignatius Chapel de Steven Holl (aquí). Avui he rescatat del prestatge un petit llibre que du per títol “La arquitectura de los jesuitas”, de Alonso Rodríguez G de Ceballos (Edilupa Ediciones 2002). El llibre tracta bàsicament de l’arquitectura realitzada per la Companyia de Jesús des dels seus inicis fins a la supressió per Carles III el 1767 a Espanya, fet que redueix temporal i espaialment la reflexió que ofereix però no per això deixa de ser menys interessant.
 Un aspecte que considero rellevant és la desmitificació de la vinculació entre l’art barroc i les edificacions de l’orde religiosa. L’autor apunta queno hi pròpiament un “estil jesuític” i que, malgrat que a partir de la segona Congregació General (1565) tots els plànols dels edificis de la Companyia de Jesús havien de ser enviats a Roma per tenir el vist-i-plau previ, aquest requeriment no cercava tant la imposició d’un determinat estil, una uniformitat formal o un determinat tipus de plantes de temples, sinó que els edificis s’adaptessin a aquesta expressió tan jesuítica de “el nostre mode de procedir”.
 
Quina és aquesta “manera de procedir”? Aquesta va quedar fixada en la primera Congregació General (1548): “Impóngase a los edificios de las casas y los colegios el modo que nos es propio de manera que sean útiles, sanos y fuertes para habitar y para el ejercicio de nuestros ministerios, en los cuales sin embargo, seamos conscientes de nuestra pobreza, por lo que no deberán ser suntuosos ni curiosos”. Qui formava part d’aquest consell assessor que donava llum verda a les construccions? Al principi ho van ser germans coadjutors amb experiència en el món de la construcció (Giovani Tristano i Giuseppe Valeriano) i després s’hi van afegir professors de matemàtiques del Col·legi Romà (Giovani Battista de Rosi i Cristobal Griemerberg, etc). (seguir llegint)