Amidaments estimatius

Credo espectacular: Callar, escoltar, aplaudir

Callar.
Callar és prendre l’abnegació com a porta d’entrada a la humanitat.
Callar és fer un forat en una agenda atapeïda.
Callar és l’acompanyament primari en els moments dolorosos.
Callar fa que un humà es diferenciï de l’animal per la seva capacitat d’abstenció de l’instint: puc menjar, puc fornicar, puc assassinar, puc desitjar, puc posseir materialment o afectivament... però m’abstinc.
Callar és el dejuni de la paraula, fer silenci, deixar la xerrameca de banda, abandonar-se a l’Absolut.
Callar és la virtut que posa a ratlla la gula existencial, posa límit a l’expansió egocèntrica del jo.
El meu Déu és un Déu que calla:
El meu Déu calla en la creació, abandonant-la a les lleis físiques, no hi ha graffiti natural que ens parli directament de la seva existencia. Déu s’ha retirat del món per tal que ell sigui.
El meu Déu calla en l’Antiga Aliança, deixant-se prendre l’Arca de l’Aliança, deixant-se maltractar pel seu poble infidel, en el cant del servent de Jahvé...
El meu Déu calla en el misteri de l’encarnació, en l’exili a Egipte, en els anys ocults de Natzaret i en el misteri de la passió.
El meu Déu calla en una església menystinguda pels valors del món.
El meu Déu calla penjat en un camp de concentració.
El meu Déu segueix callat avui en dia en un continent africà silenciat i adolorit, en guerres invisibles a l’opinió pública, en el dolor de tots els homes i dones d’aquest món.

Escoltar .
Escoltar és disposar-se per a rebre l’altre, fer un lloc per a l’estranger, l’aliè.
Escoltar és estar atent, concentrar-se per a acollir la Veritat i la Bellesa del món.
Escoltar és adquirir la saviesa, assaborir el que ens és donat.
Escoltar és defugir del voluntarisme per deixar que l’Altre actuï en nosaltres.
Escoltar és el veritable estudi, veritable pregària, veritable obediència (ob-audire)
Escoltar és sortir del propi voler, amor i interès.
El meu Déu és un Déu que escolta:
El meu Déu escolta dins seu la crida de l’amor que vol ser creació.
El meu Déu escolta la petició d’Abraham per salvar els seus conciutadans.
El meu Déu escolta el clam del poble esclau a l’Egipte dels faraons.
El meu Déu escolta el plany del pobres en la figura dels profetes.
El meu Déu escolta la pregària del seu Fill tant en l’alegria com en la dissort.
El meu Déu escolta encara per les orelles d’una església atabalada per la cacofonia imperant.
El meu Déu segueix escoltant al costat dels infants a l’escola, per les xarxes d’internet i per les crides deseperades dels immigrants abandonats al desert.

Aplaudir.
Aplaudir és posar-se mans a la feina des del lloc adequat.
Aplaudir és demanar perdó als ocells del camp.
Aplaudir és reconèixer amb la vida que Ell ens ha estimat primer.
Aplaudir és reconèixer una altra lectura de la realitat.
Aplaudir és l’acció correcta.
El meu Déu és un Déu que aplaudeix:
El meu Déu aplaudeix cada cosa que ha creat perquè és bona.
El meu Déu aplaudeix la fe d’Abraham i hi fa aliança.
El meu Déu aplaudeix la dignitat humana alliberant al seu poble de l’esclavatge.
El meu Déu aplaudeix la fe de Moisès deixant-li veure les seves esquenes.
El meu Déu aplaudeix la humanitat amb la vinguda del seu fill, aplaudeix els pobres i senzills, aplaudeix l’amor en la creu.
El meu Déu aplaudeix encara per mitjà del treball i la manera d’estar en el món de tots els homes de bona voluntat.