Oriol Bohigas i la Sagrada Família: Urgència vs Eternitat

Quan acabava de donar per tancat el bloc d’articles sobre la Basílica de la Sagrada Família, va i apareixen les reiteratives declaracions d’Oriol Bohigas contra la continuació de les obres de la Sagrada Família (llegir aquí). De fet no hi ha res de nou en el seu posicionament: calia haver deixat les obres on Gaudí les va deixar, la resta és una reinterpretació innecessària i lletja per una ciutat “progre” i moderna com Barcelona (podeu llegir aquí les seves opinions polèmiques sobre laSagrada Família i l’AVE, sobre la seva inauguració o en d’altres ocasions).
 
Doncs bé, al llarg de l’estudi que vaig fer sobre arquitectura religiosa contemporània (que he publicat recentment a “Cap a una arquitectura de l’esperança”) vaig descobrir una obra cabdal per casa nostra, el llibre “Conversaciones sobre arquitectura religiosa”, un debat sobre l’arquitectura religiosa de mitjans del s.XX entre teòlegs i arquitectes de Barcelona l’any 1963 (veure notícia), on Oriol Bohigas deia el següent:
 
“El temple queda reduït a un tema qualsevol d’arquitectura. Fins i tot, m’atreviria a dir, a un dels temes més senzills i menys complexos de l’arquitecturaactual. Un temple tan sols és un espai cobert en el que es poden realitzar un reduïdíssim nombre d’operacions, sense gaires problemes circulatoris ni de serveis. És a dir, un tema que s’assembla moltíssim a la modèstia d’un aparcament d’automòbils o un envelat de festa major. Al costat d’aquesta senzillesa, imaginem les dificultats arquitectòniques d’un bloc d’habitatges o d’un hospital o d’un taller electrònic o d’una institució escolar i ens causa una mica de consternació que malgastem tant temps en l’anàlisi i discussió d’un tema sense problemes.”[1] (seguir llegint)

Reflexions entorn la Basílica de la Sagrada Família (2)

Seguint les reflexions de l’article anterior (aquí), passem ara a preguntar-nos pel sentit pastoral de la Basílica de la Sagrada Família i en què pot ser modèlic aquest temple proposat com a paradigma de la Nova Evangelització per Rino Fisichella. Sobre la temàtica pastoral, és evident que el temple no pot ser entès ni viscut plenament si no és en clau de pregària i, especialment, en clau litúrgica (com tampoc pot ser entès sense les lleis de la matèria). Els atributs eucarístics que coronen l’exterior de la nau principal, la infinitat d’elements de custòdia que hi ha al capdamunt de les naus laterals o la significació de les diòcesis del món a les columnes i els vitralls així ho testimonien. Així doncs cal motivar en la mesura del possible l’ús pel qual va ser pensat el temple, per tal que no passi com a la Cripta de la Colònia Güell (el primer “assaig” de la Sagrada Família) que, de tant museïtzar l’espai, tan sols deixen fer dues misses el diumenge i a més a més a l’accedir-hi et pregunten si vas a missa o no. Tot un llastre per a l’activitat pastoral. (seguir llegint)

Visita i reflexions entorn la Basílica de la Sagrada Família (1)

El passat cap de setmana vaig tenir la oportunitat de visitar a fons la Basílica de la Sagrada Família gràcies a l’atenta invitació de Jordi Faulí - arquitecte i director adjunt de les obres des de fa més de vint anys - juntament amb en Pau Vidal sj i l’Òscar Fernàndez, també arquitectes. La visita va començar a peu de la façana de la passió i va acabar al capdamunt de l’estat actual de les obres, en l’arrencada de la torre de Crist i dels quatre evangelistes, passant pels despatxos soterranis que hi ha sota la nau principal, el cor, la nau principal i l’entranyable escola que Gaudí va dissenyar pels fills dels obrers del temple. Van ser tres hores impagables durant les quals ens vam endinsar en les entranyes de l’edifici i en la ingent tasca d’hermenèutica i encarnació del projecte del geni gaudinià. La invitació va ser una resposta generosa a l’acte de presentació del llibre “Cap a una arquitectura de l’esperança”, del passat 29 de juny, de la qual també en van poder gaudir en Bert Daelemans i l’Enric Comas, els dos jesuïtes i arquitectes, fa dues setmanes. (seguir llegint)

Torna l'arquitectura religiosa contemporània a l'àgora pública?

Encara no feia una setmana de la presentació del llibre “Cap a una arquitectura de l’esperança” que vaig poder assistir amb en Pau Vidal sj a la defensa de la tesi doctoral de Ricardo Gómez Val “La construcción de templos parroquiales en Barcelona entre 1952 y 2000”, a l’edifici Coderch de l’ETSAB, el passat divendres a les 11:30. No deixa de ser significatiu que, en tan poc temps, hagin aparegut aquests dos esdeveniments que tornen a actuar el debat i la reflexió sobre l’arquitectura religiosa contemporània, un tema aparentment secundari o menystingut tant en el camp teològic com en l’arquitectura actuals.

L’estudi realitzat per Ricardo Gómez, com apunta el títol, es centra en les construccions parroquials de Barcelona entre el 1952 i el 2000, dates que corresponen a l’aparició de la Instrucció d’Art  Sagrat i a la publicació de “El espíritu de la litúrgia. Una introducción” de l’aleshores Cardenal Joseph Ratzinger. De totes les construccions parroquials, Ricardo Gómez es centra en l’estudi de 56 edificis i, fent un estudi comparatiu, arriba a les conclusions, algunes de les quals són les següents (seguir llegint)

Ja hem batejat "Cap a una arquitectura de l'esperança"

Ja hem "batejat" (presentat) el llibre Cap a una arquitectura de l'esperança!. L'esdeveniment va tenir lloc a la Sala Pere Casaldàliga de la Llibreria Claret, el passat divendres a les 18:00h i, contra tot pronòstic, vàrem omplir el local. Vaig tenir la sorpresa i el goig de comptar entre els assistents al Sr. Xavier Puigdollers, d'Afers Religiosos de la Generalitat, el Sr. Enric Puig sj, de l'Escola Cristiana o el Sr. Jordi Faulí, arquitecte director adjunt de la Basílica de la Sagrada Família, juntament amb moltes persones estimades i amb les quals col·laboro, tant en l'àmbit de l'arquitectura com el de la teologia, l'educació o els MCS. 


Maria del Mar Galceran, en representació del patronat de la Fundació Joan Maragall, va destacar la visió crítica, inquieta i insatisfeta de la relació entre la teologia i l'arquitectura religiosa contemporània exposada en el llibre que, alhora, apunta noves propostes. Per la seva part, en Bert Daelemans sj, va indicar la necessitat d'entendre l'arquitectura religiosa contemporània des dels verbs, és a dir, des de l'activitat, l'esdeveniment i la vivència d'uns espais que han estat apropiats per la comunitat. Finalment, en Pau Vidal sj va descriure el llibre com "un diàleg interior amb la voluntat de ser escoltat" i va reflexionar sobre la necessitat d'un espai religiós que fos perfectible a partir de l'activitat comunitària.


Aquí teniu el principi de la meva ponència, l'enllaç per accedir a tot el text i les imatges de fons que l'acompanyaven:
"Crec que no és cap gosadia afirmar que estem en l’acte de presentació d’un dels pocs llibres en llengua catalana que proposa a l’àgora pública la reflexió sobre el sentit de l’arquitectura religiosa contemporània des del diàleg entre l’arquitectura i la teologia. Certament, tenim a casa nostra un gruix notable de reflexions entorn l’arquitectura religiosa de Gaudí i, de fet, l’ombra de la Basílica de la Sagrada Família és tan allargassada que resulta gairebé impossible no fer-hi referència, però, malgrat aquest eclipsi, la riquesa i la complexitat de la temàtica és molt més gran i demana una reflexió des dels nostres dies, que incorpori els reptes de la Nova Evangelització, la pluralitat religiosa, l’esperit del Concili Vaticà II i la condició de la postmodernitat o de la societat de la informació, per citar alguns exemples, tal com el mateix Gaudí va afrontar també els reptes del seu temps.
Pels que hem participat en aquest llibre, el diàleg entre arquitectura i teologia ens ha estat donat quasi com un imperatiu existencial, perquè tant en Bert Daelemans i en Pau Vidal, que han fet el retorn o segona part del llibre, com jo mateix, compartim aquesta rara doble condició d’esser arquitectes i teòlegs, fet que ens ha menat a cercar una integració entre dues disciplines que semblen viure d’esquenes i, alhora, ens configuren i ens apassionen, en tant que les vivim i també les patim (...)." 

Presentació del llibre "Cap a una arquitectura de l'esperança" a la Claret

View more presentations from eloi_aran.

Prega-rock a l'aula, finalista de la quarta edició del Premi Armengol Mir

El jurat del Premi Armengol Mir en la seva quarta edició ja ha dictaminat quins són els treballs finalistes i quin és el guanyador. Entre els finalistes ha estat escollit el treball "Prega-Rock a l'aula. Música popular contemporània i educacio en el Transcendent", del qual ja en vaig parlar aquí. Tenint en compte que aquest és el treball que incorpora l'avaluació de l'experiència i la programació detallada (tal com s'indica en el mateix dictàmen que adjunto en el post), considero que és una llàstima que no hagi estat el premiat, però tot sigui per a bé i per esperonar-me més en la propera edició.


ACTA de la reunió del jurat del PREMI ARMENGOL MIR
En la seva quarta edició convocat per la Fundació Escola Cristiana de Catalunya


El dia 25 de juny de 2012 a les 15:30 hores es reuneixen, a la seu del carrer dels Àngels de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, els membres del Jurat:


Sr. Xavier Melgarejo, (Directiu de l’escola Claret de Barcelona i col·laborador de la FECC)
Sr. Jordi Breu (mestre de l’escola pare Enric d’Ossó i membre del Consell de l’APECC)
Sra. Rosa M. Piqué (membre del Consell de direcció de la FECC)
Anna Ramis (assessora del Departament pedagògic de la FECC)


Els  8 treballs rebuts i revisats pels membres del jurat eren referits a diverses àrees i es  situaven tant en les etapes d’Educació Infantil, Primària, Eso ,Batxillerat i Cicles formatius de Formació professional.


Es procedeix a la deliberació entre els membres del jurat I finalment, no sense una certa dificultat (per la qualitat dels treballs considerats finalistes), s’arriba al veredicte següent:


Concedir el Premi Armengol Mir en la seva cinquena edició (2012) al


Sr. Josep M Andueza pel treball titulat
“Proposta d’innovació: Una altra classe de Religió a l’ESO és possible”


Aquest treball és un projecte ambiciós per a reprogramar l’àrea de religió catòlica a l’ESO. Els tes pilars, segons l’autor són els joves (els seus interessos i característiques) la realitat educativa en que ens trobem i els objectius que ens proposem. Per justificar aquest darrer punt, el marc de referència que l’autor pren, és una imatge de Déu molt ben argumentada que alhora és misteriós i que s’ens dona a conèixer, que és misericodriós i que vol la nostra salvació.


El jurat ha valorat la visó positiva que l’autor té dels joves alumnes i el realisme i humilitat amb que es planteja els dubtes que estimulen el seu treball. També el treball curós de distribució pels trimestres de l’ESO dels continguts i les sessions amb els suggeriments de materials i recursos (molts cinematogràfics!) a emprar en aquesta àrea de Religió. El jurat pensa que aquest és un treball molt replicable, és dir que pot inspirar moltes programacions I finalment, que és un treball que dóna resposta als objectius pels quals el Premi Armengol Mir fou creat.


El Jurat vol destacar que hi ha hagut alguns altres treballs que, per la seva qualitat, han fet molt complexa la decisió. Aquests treballs esmentables com a finalistes són:


√ “Projecte d’Aprenentatge Solidari”: Un projecte magnífic per portar a terme diverses experiències d’aprenentatge servei en diversos cicles formatius de Formació professional.
√ “Prega-Rock a l’aula. Música popular contemporània i Educació transcendent” Un treball seriós i ben argumentat per fer servir un recurs molt adequat en l’àrea de religió a l’ESO o al batxillerat.
√ “Projecte Duna. D’educació Infantil” Un treball molt ben presentat que integra educació emocional, educació en valors, contes i treball pastoral.
√ “Farem un món millor: Projecte de pastoral a Educació Infantil” una treball de programació i una aportació de recursos ben presentada per al segon cicle d’Infantil.


Tanmateix els membres del jurat volen deixar constància que només en un dels treballs rebut hi ha una capítol força complert dedicat a l’avaluació de l’experiència o de la programació. Manca doncs, aquest aspecte, (els instruments de recollida de valoracions i/o les reflexions per corregir, millorar el projecte) en la majoria de treballs.


El jurat agraeix la participació de totes les persones que han volgut participar i acorda que els treballs més ben considerats (abans mencionats) es publicaran en un web habilitat a tal efecte a inicis del proper curs.


S’encarrega a Anna Ramis, que aixequi acta de la reunió i faci el lliurament del premi al guanyador en el transcurs de l’acte de cloenda de les Jornades d’estiu per a educadors , el proper dia 4 de juliol a les 9:30 hores a la Sala d’actes de l’escola Pare Manyanet de les Corts de Barcelona. I a comunicar telefònicament a les guanyadores el premi concedit així com la invitació a l’acte de lliurament.


Finalment a les 16:30 hores es clou la reunió del jurat.

La presentació de "Cap a una arquitectura de l'esperança" als MCS

Poc a poc, la propera presentació del llibre "Cap una arquitectura de l'esperança" va tenint veu en els MCS . Us adjunto un seguit d'enllaços que publiciten l'acte, tot esperant poder-vos-hi trobar també a vosaltres:


Notícies de la xarxa Manresanet
Notícies de la Companyia de Jesús (jesuïtes catalunya)
Notícies de la Llibreria Claret
Notícies de Pagés Edicions
Notícia a Catalunyareligio
Notícia a Flamainfo
Notícia al portal pregariacat
Notícia  a Església Plural
Notícia a la C.E. Tarraconense



... t'ho deixaràs perdre?

10 anys d'Espai Sagrat

Aquests dies es celebren els 10 anys d'Espai Sagrat (llegir notícia). Encara recordo quan, al noviciat, vàrem veure amb molt d'interès aquella iniciativa tan novedosa dels jesuïtes irlandesos i que, ben aviat, crec recordar que abans que la versió castellana, va tenir una versió en català gràcies a l'esforç del Santi Torres sj i la Montse Girbau (cap de premsa de la SJ a Catalunya) entre d'altres. A voltes em pregunto qui deu veure aquesta pàgina i si encara produeix la sorpresa que va causar en els seus inicis, però les visites i els comentaris demostren que aquesta iniciativa encara val la pena. Per exemple, hi ha mitjans de comunicació que encara no se n'han adonat i ho destaquen (penso en quan els MCS deien que la nova pàgina web del Bisbat de Girona oferia un espai de pregària on-line quan, de fet, només havien incorporat un botó que conduia a Espai Sagrat). O també n'hi ha hagut d'altres que han copiat la idea (la pàgina web evangeli.net, de l'Opus Dei, podria ser un bon exemple). El temps ens ha acabat donant la raó i ara estem en negociacions amb la Claret per oferir un producte en paper de cara als temps litúrgics forts... a veure com evoluciona. Us adjunto un cartell que vaig fer, ja fa uns quants anys, per promocionar-ho.

Ponents a la presentació del llibre a Barcelona

Ja tenim lligat el tema dels ponents que hi haurà a la presentació del llibre (29 juny, 18:00h, Llibreria Claret):


Dra. Maria del Mar Galceran. En representació de la Fundació Joan Maragall. Cap pedagògica de l'ISCREB. Docent al Postgrau en Comunicació i Educació Espiritual de la Blanquerna i Secretaria Executiva del Secretariat de Teologia a la Universitat.

Bert Daelemans sj i Pau Vidal sj. Jesuïtes i arquitectes. Han col·laborat en el retorn (la segona part) del llibre, que té format epistolar. Els dos han coincidit durant un any d'estudis a Berkley (Califòrnia), on el primer feia els seus estudis de doctorat en teologia focalitzat en l'arquitectura religiosa contemporània i el segon feia la llicencia en teologia sobre l'espiritualitat de les persones migrades (ha col·laborat en la seva etapa de magisteri amb el JRS a Libèria). Fotografia: Pau, Bert i Jorge a la Catedral de Los Angeles (Rafael Moneo)


Sr. Lluís Pagès. Director de Pagès editors.


Eloi Aran, l'autor del llibre "Cap a una arquitectura de l'esperança"

Propera inauguració del Cancell de Sta. Mª del Pi

El proper dissabte dia 9 de juny a les 10:30 tindrà lloc la inauguració del Cancell d'Entrada de la Basílica de Santa Maria del Pi, que comptarà previsiblement amb la presència del Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, i l'Alcalde de la ciutat, Xavier Trías. Aquest és un projecte en el qual he col·laborat amb el despatx T113 (veure memòria a Catalunyareligió) i que ens ha dut força temps però creiem que ha valgut la pena. A sota teniu una imatge del cancell abans de la colocació dels vinils decoratius en la part inferior i clicant aquí accediu a la tarja de presentació de l'acte.

El llibre ja té nom, cara i data de bateig.

El llibre ja té nom i cara. Ara només resta acabar de lligar temes de "bateig", que serà a la Sala Pere Casaldàliga de la Llibreria Claret de Barcelona, el divendres 29 de Juny a les 18:00h, i que comptarà segur amb la ponència de Bert Daelemans sj, jesuïta i arquitecte que ha fet el retorn del llibre juntament amb en Pau Vidal sj. Ja sé que és una mala data, però era l'únic dia disponible.


Aneu prenent nota: "Cap a una arquitectura de l'esperança. L'espai religiós contemporani a la recerca de sentit". Pagés Editors.

Orationem, la pastoral comunicativa.

“Passar de la comunicació de la pastoral a la pastoral comunicativa”, aquest va ser el leit-motiv de l’assignatura “Mitjans de Comunicació Social i Pastoral” impartida a l’ISCR-IREL durant el segon semestre i que podeu aplicar a qualsevol centre o parròquia a partir de la plana web de l’assignatura. L’acte de cloenda de l’assignatura va tenir lloc a la Delegació de Mitjans de Comunicació del Bisbat de Lleida (veure notícia) i va consistir en l’exposició dels treballs de síntesi realitzats pels alumnes, als quals se’ls havia demanat la creació d’un producte pastoral comunicatiu que vinculés els mitjans de comunicació social i algun aspecte transversal de la pastoral.

Dels treballs presentats, cal fer menció especial del grups que van tractar les temàtiques de l’acompanyament i de la pregària. Sobre l’acompanyament, després d’haver realitzat un bon estudi sobre què significa acompanyar i quina és la visibilitat de l’acompanyament a l’església local, es va presentar un treball basat en el disseny gràfic que publicitava la oferta dels Exercicis Espirituals en la Vida Ordinària. El cartell, molt ben pensat, responia i donava un servei qualificat a la demanda d’un grup concret dedicat a aquesta finalitat (veure memòria). 

Per altra banda, el grup que tractava el tema de “MCS i pregària”, va crear la web “orationem” on, per una part, condensava la seva recerca a través de la sindicació de diferents recursos de la xarxa i, per altra banda, va crear diferents curts audiovisuals on ajuda a la formació de la pregària a partir de diferents edats. Aquest grup va comptar amb el recolzament de la parròquia d’un dels seus membres i va aconseguir que la comunitat participés del projecte comunicatiu. Aquests dos treballs són un bon exemple d’una comunicació que va més enllà de la condensació o agrupació de projectes pastorals i ofereixen productes nous arrelats en la vida diocesana. 

Pau Vidal . Per una arquitectura devocional i ètica III (final)

(darrer post precedit pel primer i segon articles sobre la necessitat d'una arquitectura religiosa contemporània de caràcter devocional i ètic)
 
(...) Per això mateix em resulta francament insatisfactòria, quan no pertorbadora, la passió amb que la tradició eclesial liberal europea ha apostat majoritàriament per l’espai buit, la sagrada buidor, com el símbol de la presència de la divinitat, o com molt encertadament descrius tu com “la carència simbòlica i històrica del moviment modern en l’arquitectura.” Diria que tant la sensibilitat postmoderna occidental com la fe del poble senzill arreu del món coincideixen en el malestar davant uns edificis excessivament racionals però poc vitals, uns edificis per a ser mirats però no tocats, uns edificis que són silenci però no paraula. En el camp litúrgic/pastoral no aconsegueixo entendre l’al·lèrgia a les imatges, la preferència per les parets immaculades i intocables, la manca de traces de l’ús de l’espai celebratiu on cada dia s’apleguen els cristians[1]. En el camp de la reflexió teòrica, em desconcerta l’oblit de l’obvietat que l’edifici és per a ser viscut, i en canvi els arquitectes sovint es dediquen a descriure’n les qualitats formals i materials, sense parar atenció a com de fet aquell espai és utilitzat durant les celebracions, a com afavoreix o no la comunió amb els germans i germanes per celebrar i actualitzar el Misteri. (seguir llegint)

Pau Vidal. Per una arquitectura devocional i ètica II

(Segueix l'article anterior) Ara doncs, convé aplicar el canvi de paradigma al camp de l’arquitectura religiosa. Considero que ens cal ser molt més conscients del tipus de comprensió d’art que hem heretat. Massa sovint els edificis que els arquitectes dissenyen són com ‘peces de museu,’ acabades, tancades, sense possibilitat de ser perfectibles doncs no són pas espais sorgits de la vida d’una comunitat de creients. Massa sovint, l’arquitecte pensa que l’emplaçament és només la situació geogràfica, i oblida com d’important és el context històric, social, econòmic i religiós de sosté i fa possible l’edifici. Massa sovint, l’arquitecte és el geni que inventa un artefacte estrambòtic, i la comunitat no té més remei que sotmetre’s a les regles de l’espai creat per algú aliè a la vida de la assemblea. Massa sovint l’arquitecte es creu l’amo de l’edifici i imposa normes absurdes (implícites o explícites) de tot el que no es pot fer en aquell espai. En definitiva, massa sovint l’edifici, l’arquitectura, en comptes de possibilitar esdevé impediment, en comptes de ser “iconòstasi oberta” esdevé pedra d’ensopec[1]. (seguir llegint)

Pau Vidal. Per una arquitectura devocional i ètica I

En aquest post i els següents vull posar a l'abast les reflexions que m'ha fet arribar en Pau Vidal sj des de Berkeley com a resposta a les Cartes Edificants, el treball sobre arquitectura religiosa contemporània que vaig presentara a la Fundació Joan Maragall el setembre passat i que sortirà publicat en format de llibre ben properament. Crec que la perspectiva devocional i ètica a la que apunta en Pau Vidal és una visió necessària i inel·ludibe per a l'arquitectura religiosa contemporània.

Berkeley, 20 de Febrer de 2012

Estimat Eloi,

Tinc el goig de poder recollir en aquest breu escrit alguns dels ressons que les teves cartes m’han suggerit. Com bé saps, la meva relació amb l’arquitectura ha tingut més a veure amb l’arquitectura de cooperació o l’arquitectura per al desenvolupament que no pas amb l’arquitectura  explícitament religiosa. Els dos anys que vaig ser a Libèria (Àfrica de l’Oest) encarregat dels projectes de construcció de cases i escoles per a les comunitats rurals que retornaven als seus pobles després de catorze anys de guerra civil en són un petit testimoni. Però avui et vull parlar no pas dels projectes d’arquitectura en situacions d’emergència, de guerra o postguerra, sinó d’una reflexió una mica teòrica sobre l’art i la bellesa. Una reflexió estretament relacionada amb molts dels temes que tractes a les teves cartes, bon reflex de les discussions contemporànies en el camp de l’arquitectura religiosa. (segueix llegint)

Els Mitjans de Comunicació Social i la Pastoral en 5min.

Ja s'atansa el final de l'assignatura que he impartit a l'ISCR-IREL sobre "Mitjans de Comunicació Social i Pastoral" i que es pot seguir a través del site que he anat elaborant al llarg d'aquesta. Us deixo amb el mapa conceptual de resum de l'assignatura (cliqueu aquí per veure-ho on-line). Són 5 minuts però crec que val la pena.

Llistat de lectures sobre arquitectura i art religiós

S’atansa Sant Jordi i sempre va bé tenir a mà una llista de llibres suggerents d’allò que un cerca i li interessa. Us passo un llistat que m’he anat elaborant al llarg d’aquests darrers anys sobre arquitectura i art religiós. Com deia aquell... bon profit!
 

• Alavedra, I. (2007). Converted Churches. Antwert, Bèlgica: Tectum Publishers.
• Aymar, J; Grané, F; Oliver-Bonjoch J; Puig, E. (2006). Simbologia religiosa en l’art occidental. Barcelona: Edimurtra.
• Azara, P. (2005). Castillos en el aire. Barcelona: Gustavo Gili.
• Balthasar, H. U. (1985). Gloria. Vol. 1: La percepción de la forma. Madrid: Encuentro.
• Balthasar, H. U. Sólo el amor es digno de fe. Salamanca: Sígueme.
• Benítez, C. P. (2009). Arquitectura de Templos Sagrados. Barcelona: Reditar Libros.
• Bouyer, L. (2000). Arquitectura y litúrgia. Bilbao: Grafite.
• Castel-Branco, I. (2004). Camins efímers cap a l'etern. Barcelona: Cruïlla.
• Carazo, E ; Otxotorena, JM (1994). Arquitecturas centralizadas. El espacio sacro de planta central. Salamanca: Universidad de Valladolid.
• Cobián, E. F. (2006). Arquitecturas de lo sagrado. Memoria y proyecto.La Coruña: Netbiblio.
• Cobián, E. F. (2005). El espacio sagrado en la arquitectura española contemporánea. Santiago de Compostela: COAG.
• Daelemans, B. (2010).  Spiritus loci: À l’écoute d’un bâtiment, La Lettre de l’Esprit. Paris: Centre Sèvres.

(seguir llegint)

Cromos per fidelitzar l'audiència

Al telenotícies comarques d'ahir va sortir el reportatge d'unes parròquies de Tarragona que lliuren un àlbum de cromos als infants i, cada diumenge, es lliuren els cromos amb una intenció doble: catequètica i de fidelització (ho podeu veure aquí). Justament ahir, també vaig fer una xerrada a l'escola Tècnico-Professional del Clot (ara Jesuïtes Clot) sobre la pregària en familia per als pares dels infants de primera comunió i va ser una llàstima que no es pugui descarregar la notícia concreta perquè, del contrari, els l'hauria passada. 

D'entrada, trobo que és una iniciativa realment molt bona i, el joc de paraules que suggereix "fe-fidelització" és molt interessant. Ja fa anys, amb la mateixa doble intencionalitat, en David Guindulain sj i jo vàrem engegar la iniciativa de les vinyetes dominicals, per animar l'eucaristia de joves del Casal Loiola que, un cop complerts els tres cicles litúrgics, vam penjar al portal pregaria.cat i que em van servir de referent per la xerrada abans esmentada. Crec que encara hi ha molt a fer i proposar en aquest camp, per exemple una publicació (tipus cromos) que es pogués vendre a llibreries religioses. De fet, si algú s'hi animés i volgués apostar-hi podriem parlar d'una possible col·laboració remunerada i reinteretar evangèlicament un recurs juvenil que semblava caigut en desús: l'album de cromos. Una altra opció seria crear un joc de cartes temàtic, com els que hi havia quan jo era petit, que s'anés repartint cada diumenge. El que seria fantàstic és que, a més a més, això anés vinculat a alguna publicació dominical. Jugar, aprendre, fidelitzar... tot en un mateix pack.

Quan el buit assenyala l’Esperança. Arquitectura Pasqual

“El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.” (Jn 20,1-2)

“Ell els diu: No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. Mireu el lloc on l'havien posat. Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: "Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir." “ (Mc 16, 6-7) 


La meditació del tridu pasqual ens ofereix infinitats de possibilitats per a l’estudi dels espais celebratius cristians, fins i tot diria que, així com el relat de la passió és el moll de l’ós dels evangelis, així també ho hauria de ser per a la reflexió de l’arquitectura eclesial contemporània. En el relat de la passió trobem la referència a la cena del Senyor, a l’hort de Getsemaní, a la creu, a l’esquinçament del vel del temple i, molt especialment, el relat de la tomba buida.

Per això, avui m’agradaria presentar un espai celebratiu basat en el buit, però un buit que aplega en ell a la comunitat i la litúrgia: la parròquia de Saint Françoise de Molitor, de Corinne Callies, Jean-Marie Duthilleul / AREP. 2005, a París. Llegim en els relats de la tomba buida que en els seguidors de Jesús es dóna alhora un desconcert i una indicació. El desconcert prové de la desaparició del cos de Jesús, i la indicació prové de la promesa del ressuscitat de ser re-trobat a la Galilea dels pagans, és a dir, en el retorn a la profanitat de la vida quotidiana. És en la tensió entre el record del Jesús històric i la promesa escatològica del Crist de la Fe que sorgeix la comunitat cristiana i és, precisament aquesta tensió, la que constitueix l’espai de Molitor.  (segueix llegint)

CatalunyaReligio a TV3

Quan hi ha un idea i aquesta mena per encarnar-se, a vegades té el reconeixement que li escau. Això és el que ha passat amb la secció especial de seguiment de la Setmana Santa que ja fa un parell d'anys anem fent al portal CatalunyaReligió: ha sortit a les notícies de TV3!. Ho podeu consultar aquí.