Omple de sentit les ampolles de cava buides

Per aquestes dates els infants i monitors de l'Esplai Al Vent pentinem el barri i part de l’estranger cercant ampolles de cava buides en benefici del Casal-Menjador d’Estiu. No és que ens en donin gran cosa per reciclar-les, però creiem que és una bona excusa per sensibilitzar els infants i el barri sobre la tasca que fem a la Parròquia. Omplir de sentit ampolles buides que ja ha vessat el seu contingut, donar una altra oportunitat a coses que ens pensem caducades... no és una mala filosofia, oi?

Sectes New Age, uns apunts

A voltes, quan es parlava de sectes, jo em pensava que eren coses pròpies de països llunyans però, malauradament, vaig veient que a casa nostra també proliferen. Em fa gràcia els arguments que empren les sectes perquè, en el fons, són molt semblants a les grans discussions teològiques del cristianisme de tota la vida que van rebrotant una i altra vegada. Descriuré uns ítems:

1_ Dualisme: Algunes sectes, inspirades en la teoria del ying i el yang i d’altres doctrines orientals (zoroastrisme per exemple) parlen de l’existència de dos principis (el bé i el mal) que lluiten eternament, àdhuc post-mortem, fet que nega tota esperança possible. Aquesta dimensió dualista també és antropològica perquè es nega la “resurrecció de la carn”, tot allò que avui en dia entenem com a corporeïtat (les nostres relacions, la capacitat d’expressió, el llenguatge...). Espiritualisme “facilón” en definitiva.

2_ Escatologia mil·lenarista: Són els que prediquen que s’acaba el món i tota la pesca.

3_ Gnosis terapèutica: En aquestes sectes no salva l’estil de vida de Jesús sinó una mena de coneixement secret (que sovint s’ha de pagar). Fet que no encaixa per a res amb l’estil de Jesús que es passejava arreu anunciant gratis una bona notícia (que Déu és Pare) per a tots, especialment per als marginats.

4_ Sugestió grupal: Quan un grup de gent súper-motivada vol veure àngels, diables o extraterrestres, els acaba veient. El grup aliena als participants com en les gran concentracions nazis o la idolatria de les fans als concerts.

5_ Individualisme i manca de solidaritat social: Les sectes “new age” són súper individualistes. La “salvació” és quelcom interior que no té implicacions socials. Una alienació com una casa. No hi ha cap mena de compromís per la justícia que brolla del seguiment de Jesús. Sovint tot això es tapa amb doctrines del pal “ecologia interior” que parlen molt del cosmos i no fan res per canviar les estructures d’injustícia globals.

6_ El Vaticà ens enganya: És un argument summament “cansino” però que té molt ganxo (especialment explotat a partir de Codis da Vincis i cocktails esotèrics similars). Ara resultarà que Jesús era un marciano, el Vaticà ho sabia des del principi i ho ha amagat... venga ya!. Sovint aquest argument es recolza en escrits que amb proutes feines aporten novetats en l’estudi bíblic com els de la comunitat essènia del Qumran.

En definitiva: les sectes “new age” no s’empassen l’encarnació de Jesús, que es va fer “un de tants” (Fp 2). per acabar revestint-lo d’energies rares i teories marcianes. Dilueixen la humanitat de Jesús per fer-ne un Jesús de cotó fluix que encaixi dins un sincretisme dualista o panteista. Tot això lligat amb una teoria sanadora individualista i alienadora. Aquestes teories no són noves, són les desviacions que ha tingut la mateixa església al llarg dels segles que ha hagut d’anar corregint una i altra vegada. Recomano llegir el quadernet del professor de bíblia Xavier Alegre “Jesus, Judes, da Vinci ”.

Sant Esteve, el contrapunt del Nadal

Sant Esteve és el “second round” del Nadal, anar a dinar o visitar l’altra part de la familia. Nosaltres no en som una excepció i també tindrem festa grossa a can jesuïta després d’haver visitat les families respectives. També hem convidat una parella jove d'argentina que estaven sols.

Jo vull parlar d’una altra cosa: de Sant Esteve, el contrapunt al que ahir mateix celebràvem. En la iconografia oriental es presenta el Jesus del pessebre embolcallat de tal manera que apunta ja al que passarà, al cos embolcallat del crucificat. L’infant de les icones orientals és alhora el Jesús Històric i el Crist de la fe (el ressuscitat). Avui celebrem el primer màrtir cristià: Sant Esteve. Aquesta festa ens recorda que la celebració de l’esperança no oblida el testimoni (màrtir significa “testimoni” en grec). Celebrem el naixement de Jesus i, ja al dia següent, celebrem tot el que comporta: donar la vida. El relat del martiri de Sant Esteve el tenim narrat al Fets dels Apòstols , llibre de Sant Lluc que explica el pas de Jesus a l’Església, i fa tot de similituts entre la mort de Jesus i la de Sant Esteve: tots dos són acusats amb falsos testimonis, tots dos critiquen la doble moral de la religió institucional, tots dos són morts a les afores de la ciutat, tots dos moren perdonant als seus botxins.

En definitiva: la festa de Sant Esteve és llegida com una nota a peu de plana del pessebre i ens diu: “Eps!, al tanto!, aquest Jesús infant que ara neix és el que serà assassinat per les autoritats religioses i civils per anunciar que Déu és amor i és Pare que pren partit pels més desafavorits... vols seguir-lo? Doncs, aleshores, estigues preparat per a estimar com Ell malgrat tot, com l’Esteve”.

El pessebre i el dret a la vivenda

Ahir tarda hi hagué a la Plaça Sant Jaume una manifestació per reclamar el dret a una vivenda digna que no esclavitzi la vida. Resulta curiós que en la mateixa plaça hi hagi instal·lat un pessebre, ens recorda que el nostre Déu també és un Déu “sense-llar”, un precari transcendental, el mileurista diví. Com s’ho muntaria avui la jove sagrada família per tenir accés a una vivenda? Quants esforços ha de fer un fuster o un obrer per tenir-hi accés?. Cada pessebre és un reclam de justícia.

No és d’estranyar, doncs, que el Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia hagi tret, curiosament per aquestes dates, un quadernet amb el títol “El dret d'accés a l'habitatge ” que reflexiona sobre les causes i les sol·lucions al problema de a vivenda. Més enllà de l’encariment del sòl o del benefici de les hipoteques cal ser conscients del barraquisme amagat que encara hi ha en barris com fondo o la Salut. Fa tres dies una educadora del barri del Polígon Gornal, a l’Hospi, explicava a un company de l’Esplai que s’han trobat amb el cas d’un infant de set anys que viu en un automòbil !.

Prega_rock, solidaritat crònica

En motiu del Nadal, l'equip prega_rocker ens hem volgut sumar a la campanya de la Marató de TV3 d'enguany per combatre el dolor crònic amb el treball " Solidaritat Crònica ", un conjunt de textos, pregàries i reflexions a partir de les cançons del CD de la marató. Tot plegat per aprofundir i empatitzar amb el cor i la butxaca en aquesta causa.

(Per cert, la noticia del prega_rock ha arribat a Hongria !!!)

Temple Virtual: darrera sessió.

Dilluns vàrem acabar el seminari de “Fonaments per a un Temple Virtual” tractant ja el nucli del que es pretenia: l’església i l’e3 (“tercer entorn, o telèpolis” seguint l’anàlisi de Javier Echeverría). Vam estar comentant els articles que cadascú havia escollit del simposi d'Església i informàtica que es va dur a terme a Mèxic el 2003 i, per altra banda, comentant alguns textos seleccionats de “Evangelio y ciberespacio” (aviat estaran penjats a la web del seminari ).

El temps ens va passar volant i vam fer una avaluació ràpida. Els participants estaven prou satisfets i se’ls notaven més ganes de seguir reflexionant-hi. Se’n van amb més “gana” i això està molt bé perquè si ens haguèssim limitat a visitar pàgines web potser hauriem estat més pràctics però la nostra tasca no seria aprofundida i, tractant-se d’un seminari a Cristianisme i Justícia , el que se’ns demana és profunditat, reflexió, fonamentació. La posada en pràctica ja dependrà de la creativitat que cadascú o en grup pugui fer a part.

Què cal fer ara que ja s’ha acabat el seminari? Apunto alguns ítems:
1_ Seguir investigant i aprofundint la bibliografia i les fonts que hem anat descobrint.
2_ Seguir en contacte amb els participants del seminari a partir de la plana web del Temple Virtual.
3_ Preparar una trobada amb informàtics d’àmbit confessional o no.
4_ Visitar l’autor del llibre “Evangelio y ciberespacio” a París.
5_ Anar elaborant un possible quadernet de Cristianisme i Justícia.
6_ ... seguir cercant l’humor de tot plegat! (Xavi, gràcies per la vinyeta de El Roto!)

pd: Si algún lector vol col·laborar amb nosaltres estarem encantats de la vida!

Premis d’educació en el lleure Lluís Carulla

Vaig quedar amb l’Annasà el divendres al matí sota una pluja de justícia a Aribau/Diagonal per presentar el treball realitzat en l’Esplai Al Vent! a la Fundació Lluís Carulla . Han estat quatre díes de força treball. De definir un munt de coses que teniem a mitjes (l’ideari, els objectius, la metodologia educativa...).

No sé si ens donaran un premi a l’experiència educativa en el lleure reeixida però, així i tot, ha estat una oportunitat molt maca per a formular coses viscudes en clau pedagògica. El que agraeixo profundament són testimonis i amistats com els de l’Annasà, una noia que va quedar “tocada” per les colònies i el reforç educatiu a la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge i que demostra el seu interés tirant-se tot un feix d’hores picant tecles per a fer el treball que hem presentat.

El "prega_rock" surt a la premsa italiana!

Pensàvem que després de l'aparició del prega_rock al telenotícies de TV3 per Setmana Santa seria el sostre mediàtic d'aquesta iniciativa però... no! ara hem traspassat fronteres i mars!. Resulta que la periodista catalana Miriam Díez em va demanar informació sobre el prega_rock per tal d'aparèixer a la premsa italiana i així ha estat. Si us fa gràcia llegir sobre el prega_rock en italià cliqueu aquí (SIR, Servizio Informazione Religiosa). Per a veure els prega_rock cal anar a jesuites.net

La font de la donzella, descobrint l'Ingmar Bergman

Durant aquest pont he pogut veure un gran pel·lícula del director suec Ingmar Bergman: “La font de la donzella”. M’he quedat realment frapat per aquesta obra cinematogràfica i la tinc present al llarg del dia. Recordo cada expressió, cada conversa, res és superflu, tot s’esdevé en el moment escaient, hi ha elements repetitius que marquen el tempo de la pel·lícula, etc.

Sense desxifrar el final, de cara a tots aquells que no l’hagueu vist, només vull apuntar el pas que hi ha de la moralitat a la gracia, de la llei a la llibertat de l’esperit, de l’antic al nou testament. En aquesta obra hi trobem referències tipològiques bíbliques d’una potència enorme: la filla com la ovella única del conte que explica el profeta Natan a David , la serventa prenyada com a fill petit de la paràbola del fill pròdig , el sopar familiar com a precursor del banquet del Regne de Déu, l’infant com a sant innocent... tot plegat em fa admirar la capacitat d’Ingmar Bergman per a fer una mena de conte que transmet valors evangèlics pels quatre costats sense que això impliqui la típica “nyonyeria” catequista a la que estem acostumats ni tampoc el dolorisme espectacular de “La Passió” de Mel Gibson.
Una obra genial, us la recomano de debò.

El pessebre dels acampats

Aquest any hem fet dos pessebres a la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Al vestíbul n’hem fet un de tota la vida, amb la molsa, el suro i, fins i tot, un parell de caganers!. Al temple n’hem muntat un altre a l’espai que ocupava l’altar (el presbiteri) que vam baixar al nivell de la gent, a prop dels bancs. En aquest segon ens hem donat la llicència de la fidelitat creativa. Inspirats per la cita “El verb es va fer carn i plantà la seva tenda entre nosaltres” (Joan 1, 14) hem plantat literalment una de les tendes que guardem pels campaments de l’estiu i, a dins, hi hem muntat un naixement il·luminat per un focus degudament aïllat. No és que sigui cap gran performance ni instal·lació artística però té la seva gràcia, al menys qüestiona als estimats i estimades feligresos/es i això ja és molt. La imatge del naixement en la tenda ens recorda que Déu va optar pels marges naixent al marge de Betlem, relacionant-se amb els marginats del seu temps i morint com un marginat més a les afores de la ciutat.
Senyor, ajuda’ns a no refusar els marges, a optar per la perifèria, a viure senzillament com un tresor en gerres de terrisa (2 Co 4, 7)

Pessebres progres, pessebres retrògrads.

Quan s'atansa Nadal els periodistes esperen amb candeletes quina serà la polèmica que generarà el pessebre que l’Ajuntament de Barcelona instal·la a la Plaça Sant Jaume. Si els darrers tres anys hem tingut pessebres “progres” (realment aquesta paraula està sobre-explotada) fets pel Col·legi d’Arquitectes o la Llotja, aquest any en tenim un de “retrògrad”, ho dic amb les mateixes paraules de Beth Galí, presidenta del Foment de les arts i el disseny (FAD) (“El Periódico de Catalunya”, divendres 1 de desembre, L'ortodoxia_del_pessebre_de_Sant_Jaume_origina_un_cisma del periodista Juan Ruiz Sierra).

Des d’un punt de vista creient, àdhuc de sentit comú, aquesta picabaralla dualista no té cap mena de sentit. Què és el que realment importa del pessebre? Un pessebre pot ser “progre” o “retrògrad”?... l'Origen_del_pessebre , o la seva popularització, sembla ser un invent de Sant Francesc d’Assís en un intent piadós d’atansar el Misteri de Nadal a la gent. El pessebre respon a una espiritualitat Cristocèntrica que accentua la humanitat de Crist, el Jesús Històric, per damunt de les cavil·lacions neoplatòniques de la època. El que importa, doncs, és la intencionalitat del pessebre. Un pessebre retrògrad o progre poden caure en els mateix defecte: que sigui fagocitats per la ideologia. El pessebre retrògrad no té sentit si es limita a posar les figuretes de sempre perquè és més important mantenir les tradicions i la identitat en moments que aquesta es veu qüestionada per la convivència amb d’altres religions d’arreu del món. El pessebre progre no té sentit si es limita a diluir el Misteri de Nadal per fer-ne altra vegada una abstracció, una idea general, de cara a encabir-hi qualssevol cosa. No es pot fer diàleg interreligiós desde la dissolució. Un pessebre retrògrad violenta el diàleg, un pessebre progressista el fa descafeïnat.

Un bon pessebre és aquell que, innovant o no, apunta a allò que vol ser: una manifestació de la fe cristiana, del misteri de l’encarnació, Déu s’ha fet un de nosaltres. Això potser escandalitza a una mentalitat pluralista o laïcista, però els nostres pobles estan farcits de manifestacions cristianes des dels edificis religiosos (recordem que les catedrals i portalades de les Esglésies són ja tota una catequesi esculpida) fins a aquest pessebre de la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

Etty Hillesum: el camí espiritual d'una bloger prematura.

En un post del setembre vaig proposar a l'escriptora i filòsofa holandesa d'origen jueu Etty Hillesum (morta a Auschwitz el 1943) com a patrona dels blocaires. A partir d'aquell post, el Full dominical del Bisbat de Vic es va interessar per la figura de la Etty Hillesum i em va encomanar un petit article que apareguè el passat 12 de Novembre sota el títol "Etty Hillesum: El camí espiritual d'una bloguista prematura" (pàgines 4 i 5).
L'article intenta donar criteris sobre la possibilitat d'un bloc de temàtica espiritual, com ho intenta ser aquest mateix, en base al diari personal d'Etty Hillesum. Podeu llegir l'article aquí.

Fonaments per a un Temple Virtual: la bretxa digital.

La darrera sessió de "Fonaments_per_a_un_Temple_Virtual" vam estar tractant el tema de la “escletxa digital” (digital divide), tema que no podia passar desapercebut en el Centre d’Estudis de Cristianisme_i_Justicia per a no ser titllats de postmoderns esteticistes sense escrúpols. La sessió ens va fer adonar que estem pensant en un Temple Virtual quan, de fet, tan sols un terç de la humanitat ha fet alguna vegada una trucada telefònica o hi ha continents absolutament silenciats a la xarxa. L’apunt personal que en faig és que, tot i que cal donar resposta creient a les relacions telemàtiques, cal no deixar de banda la_justicia_que_brolla_de_la_fe

Al llarg del seminari he anat pensant com podria ser una mena de “parròquia (una comunitat cristiana) virtual”. Una Parròquia acompleix, bàsicament, tres funcions: litúrgia (celebració orant de la fe), kerygma (anunci i reflexió de la nostra esperança) i diakonia (la pràctica de la justícia que brolla de la fe). Aquestes tres funcions no són res més que la concreció de l’Amor (Deus_Caritas_Est_nº20). Actualment, a l’Església, ja tenim alguns espais que tracten el tema de la celebració orant i comunitària de la fe ( com Espai_Sagrat , o Pray_as_you_go ...) i ens en sobren de kerygmàtics que confonen la reflexió i l’anunci de l’esperança amb la apologia i la publicitat agressiva (als que no vull citar), encara que també n’hi ha de molt presentables (com pastoralsj ). És en aquest darrer apartat, la diakonia, on enllaça el que podria ser la lluita per la justícia, per la superació de l’escletxa digital, amb una possible comunitat cristiana activa a la xarxa electrònica. Malauradament, com sol passar, en aquest sentit social, tot està per fer i tot és possible. Aquesta suposada parròquia virtual hauria de tenir espais a on es donéssin eines populars i assequibles d’autoaprenentatge, possibilitat d’ús de la xarxa, anunci de diferents accions per al desenvolupament a través de diferents ONGD’s i un espai de Càritas Diocesana.
En definitiva, el Temple Virtual no hauria de ser indiferent al crit dels e_esclaus, com tampoc va ser-ho el Déu alliberador que va escoltar el clam del seu poble esclavitzat pel Faraó a Egipte. ( Ex3_1-10)