dijous, de desembre 07, 2006

Pessebres progres, pessebres retrògrads.

Quan s'atansa Nadal els periodistes esperen amb candeletes quina serà la polèmica que generarà el pessebre que l’Ajuntament de Barcelona instal·la a la Plaça Sant Jaume. Si els darrers tres anys hem tingut pessebres “progres” (realment aquesta paraula està sobre-explotada) fets pel Col·legi d’Arquitectes o la Llotja, aquest any en tenim un de “retrògrad”, ho dic amb les mateixes paraules de Beth Galí, presidenta del Foment de les arts i el disseny (FAD) (“El Periódico de Catalunya”, divendres 1 de desembre, L'ortodoxia_del_pessebre_de_Sant_Jaume_origina_un_cisma del periodista Juan Ruiz Sierra).

Des d’un punt de vista creient, àdhuc de sentit comú, aquesta picabaralla dualista no té cap mena de sentit. Què és el que realment importa del pessebre? Un pessebre pot ser “progre” o “retrògrad”?... l'Origen_del_pessebre , o la seva popularització, sembla ser un invent de Sant Francesc d’Assís en un intent piadós d’atansar el Misteri de Nadal a la gent. El pessebre respon a una espiritualitat Cristocèntrica que accentua la humanitat de Crist, el Jesús Històric, per damunt de les cavil·lacions neoplatòniques de la època. El que importa, doncs, és la intencionalitat del pessebre. Un pessebre retrògrad o progre poden caure en els mateix defecte: que sigui fagocitats per la ideologia. El pessebre retrògrad no té sentit si es limita a posar les figuretes de sempre perquè és més important mantenir les tradicions i la identitat en moments que aquesta es veu qüestionada per la convivència amb d’altres religions d’arreu del món. El pessebre progre no té sentit si es limita a diluir el Misteri de Nadal per fer-ne altra vegada una abstracció, una idea general, de cara a encabir-hi qualssevol cosa. No es pot fer diàleg interreligiós desde la dissolució. Un pessebre retrògrad violenta el diàleg, un pessebre progressista el fa descafeïnat.

Un bon pessebre és aquell que, innovant o no, apunta a allò que vol ser: una manifestació de la fe cristiana, del misteri de l’encarnació, Déu s’ha fet un de nosaltres. Això potser escandalitza a una mentalitat pluralista o laïcista, però els nostres pobles estan farcits de manifestacions cristianes des dels edificis religiosos (recordem que les catedrals i portalades de les Esglésies són ja tota una catequesi esculpida) fins a aquest pessebre de la Plaça Sant Jaume de Barcelona.