dilluns, de gener 01, 2007

Carpe Diem... Viure amb intensitat.
“Me’n vaig anar als boscos perquè volia viure sense pressa. Volia viure intensament i extreure’n tot el suc a la vida. Deixar de banda tot el que no era vida per no descobrir, a l’hora de la meva mort, que no havia viscut” (Henry David Thoreau, “Walden, o la vida als boscos”).

Quan era adolescent em va marcar molt la pel·lícula “El club dels poetes morts”, que me va fer descobrir la filosofia del “Carpe Diem” i els textes de Henry David Thoreau i Walt Withman, als quals vaig llegir en el llibre “Carpe Diem, antologia del club dels poetes morts” de l’Editorial Íxia Llibres. Vaig viure la filosofia del Carpe Diem alhora que estava molt implicat amb les activitats de la parròquia (l’Hora 3, l’esplai, els camps de treball....), identificant viure intensament amb seguir l’evangeli. Uns anys més tard vaig creure que viure a tope passava per lliurar la vida sencera, inspirat pel poema de’n Lluís Espinal “Gastar la vida”, i vaig fer-me jesuïta... i encara ho segueixo creient.

Més endavant, vaig anar descobrint que “viure amb intensitat” sovint va molt més enllà de l’activisme. No m’hauria pogut imaginar que estar un mes en silenci perdut en un poble de la meseta castellana fos una activitat de vida intensa. El silenci i la trobada personal amb l’evangeli remastegat en la pregària de la vida em va donar la clau per a viure intensament més enllà, o més ençà, del que faig o deixo de fer. Per això, quan veig tanta falsa “intensitat” m’omplo de tristor. Per a mi la intensitat es lliura en el quotidià i la resta, en gran part, són punyetes. Si coneguéssim l’Amor de Déu no ens caldrien tantes evasions, tants cursets esotèrics, tants esports de risc que et tornen a deixar en un quotidià de baixa intensitat.

“No hay otra manera de alcanzar la eternidad que ahondando en el instante, ni otra forma de llegar a la universalidad que a través de la propia circunstancia: el hoy y aquí.” (Ernesto Sabato, “La Resistencia”)

8 comentaris:

el santo job ha dit...

la intensidad es la fuerza con la que se hacen las cosas, y solo cuando dejas hasta el útlimo latido en lo que haces (cualquier cosa, bailar, cantar, servir, orar, tocar la guitarra, ...) consigues esa sensación de plenitud.
feliz año, eloibonnoi!!

Anònim ha dit...

Bon any! llegint això del "Club dels poetes" he recordat ben bé quan vas entrar a l'Hora 3 i tot plegat m'ha produit una nostàlgia encantadora....
un abraçada!

N

Maria Escalas Bernat ha dit...

A la nostra generació aquesta pel·lícula ens va marcar molt. Estic d'acord amb tu: Hem de viure intensament, que vol dir no passar de puntetes, mullar-te, fer-te vulnerable, entregar-te... Tantes coses. I "sólo Dios basta". No cal tantes coses "alternatives". La única alternativa passa pel nostre cor. Per una opció valenta per l'evangeli.
Feliç 2007.

Anònim ha dit...

Moltes gràcies pels teus comentaris tant encertats, i que comparteixo.

t'estimo i et beneeixo.

Jo també recordo, amb molt d'afecte, els dies que vam compartir a l'HORA-3 i el molt que això ens va aportar.

Una abraçada ben forta i un feliç any 2007, ple de l'amor de Deu i la pau del cor.

Mercè Ventura

eloi ha dit...

Hola a tots i benvinguts!. Gràcies pels comentaris, pels records, per les visites... tot això construeix "tradició" de la bona, de la que et dóna empenta. gràcies

Anònim ha dit...

Del Petit Príncep...

- Bon dia -va dir el petit príncep.

- Bon dia -va dir el venedor.

Era un venedor de pastilles perfeccionades que calmen la set. Te n'empasses una cada setmana i ja no tens cap necessitat de beure.

- ¿Per què vens això? -va dir el petit príncep.

- És un gran estalvi de temps -va dir el venedor -. Els experts han fet càlculs. S'estalvien cinquanta-tres minuts cada setmana.

- ¿I què es fa amb aquests cinquanta-tres minuts?

- Cadascú en fa el que vol...

"Jo", es va dir el petit príncep, "si tingués cinquanta-tres minuts per gastar, aniria caminant tranquilament cap a una font..."


MOLT BON ANY 2007 PER A TOTS!

Eva ha dit...

"Si coneguéssim l’Amor de Déu no ens caldrien tantes evasions, tants cursets esotèrics, tants esports de risc que et tornen a deixar en un quotidià de baixa intensitat."

Què té a veure l'amor de déu amb l'esoterisme o l'esport?

potser les persones coma humans que som busquem un amor més tangible i més quotidia i no tan trascendental, l'evasió és necesaria i més en un món com el que vivim on l'amor del teu déu no es veu per enlloc.

Eva ha dit...

per cert lo ed la meva no-ressaca.....bé, jo sóc abstèmia