Amidaments estimatius

Esplai Al Vent: Som com aquests nens, un Cirineu més.
(Us faig un altre avançament del llibre "Amor Al Vent" que vaig preparant a estones mortes)

En Daniel ha vingut esgotat a l’acabar la jornada de monitor al Casal-Menjador d’Estiu. Està sorprès per les rabietes dels infants, els seus capricis, els seus plors, la seva violència. Hem estat xerrant una estona llarga sobre cadascun d’ells, de la creu prematura que els ha tocat carregar, com un Cirineu[1] menor d’edat, per la seva situació familiar o personal. També hem parlat de les seves alegries, d’aquell moment en que, per uns instants, tot semblava anar bé fins que un nou incident ha trencat l’harmonia del grup. Al cap d’una estona hem passat llista. Ja no són uns infants aliens a nosaltres, tenen un nom, una història i un rostre concret. Nosaltres els coneixem perquè els estimem i estem disposats a deixar-nos guanyar per ells i acompanyar-los fins on calgui.

Davant teu, Senyor, som com aquests infants. També nosaltres tenim rabietes, capricis, plorem i ens violentem. Però Tu saps els nostres noms, coneixes la nostra història i ens estimes[2]. Quan deies “deixeu que els infants s’acostin a mi” [3] o que calia fer-se com un infant per entrar al Regne de Déu [4], crec que ens donaves a entendre la nostra petitesa davant el misteri, el necessari abandó i confiança al Pare com el millor dels monitors possible [5]. Si ells són un petit Cirineu carregant una creu imposada en el seu camí diari, nosaltres també som cridats a carregar amb aquesta seva creu com ens mostra la imatge del pintor flamenc Sieger Köder.

Penso ara en aquella pregària que en Pere Casaldàliga va fer inspirant-se en Sant Joan de la Creu i el “examen de amor”: “Al final de la vida me preguntaran ¿Has vivido?, ¿Has amado?, y yo, sin decir nada, abriré un saco lleno de nombres”. Nosaltres també volem arribar a la meta[6] duent amb nosaltres un sac de noms tal com diu en Pere Casaldàliga. Així mateix ho va fer Sant Francesc Xavier, el missioner modern, que va arribar a la illa deserta de Sancià per a morir-hi duent amb ell un saquet penjat del coll amb les signatures de les cartes que els seus companys li havien anat enviant des de la llunyana Europa: “Y para que jamás me olvide de vosotros, por continua y especial memoria, para mucha consolación mía, os hago saber que tomé de las cartas que me escribísteis vuestros nombres, escritos por vuestras manos própias, juntamente con el voto de la profesión que hice, y los llevo continuament conmigo por las consolaciones que de ellos recibo... “ [7]. Fes, Senyor, que duem amb nosaltres els noms d’aquests infants ben a prop del nostre cor, perquè així mateix tens Tu els nostres noms en el teu ser[8].

Amor endins, carrega la teva motxilla:
1_ Quina experiència tens d’haver acompanyat en el dolor, en la creu, dels altres?
2_ En què creus que els altres t’acompanyen? Què és allò que els altres “carreguen” de tu?
3_ T’has sentit alguna vegada acompanyat en el teu dolor per Jesus?

[1] Jc 23, 26: “Quan s’enduien Jesús, van agafar un tal Simó de Cirene, que venia del camp, i li carregaren la creu perquè la portés darrere d’ell”
[2] Salm 139: “Senyor, has penetrat els meus pensaments”
[3] Mc 10, 14
[4] Lc 18, 17
[5] Salm 23, El Senyor és el meu pastor.
[6] Fp 3, 12
[7] citat a “San Francisco Javier. Itinerario místico del apóstol”, de Xavier Léon-Dufour sj, capítol 3.
[8] Is 49, 16: “Et duc gravada a la palma de les mans”. Déu du els nostres noms tatuats a les seves mans com un pres el de la seva estimada.