diumenge, de maig 27, 2007

Esplai Al Vent: Us convé que me’n vagi

Aquest divendres ha estat el penúltim de l’esplai nocturn Al Vent. Hem fet reunió de pares i després, a la reunió de monitors, hem tractat el tema del relleu de Cap d’Esplai, jo ho deixo i pren el relleu en Xavi. Per pregar el tema hem llegit un altre capítol del llibre de pròxima aparició “Amor Al Vent”, un recull de bullida interior personal. Us deixo amb el text:

Sense fer massa fressa, el temps ha anat passant i, estirant-me suaument de la màniga de la camisa, s’atansa a l’orella per xiuxiuejar-me que m’he d’anar acomiadant doncs resulta que, després de cinc anys d’haver arribat a aquests carrers, la Companyia de Jesús, aquesta multinacional de l’amor amb la que em jugo la vida, m’ha destinat a una altra tasca fora del barri de cara al proper curs. Sento aquesta marxa amb un doble regust de melangia i esperança, de qui deixa una part d’ell mateix i del seu cor enterrat com una llavor, esperant que el grà de blat creixi i doni fruit
[1].

Amb aquest sentiment és ara que em passejo pel barri. És dissabte per la tarda. Tot està força quiet, com sol estar-ho de costum per les zones peatonals que hi ha entre els grans blocs de vivendes i els baixos comercials. Tan sols, de tant en tant, apareix algun motorista eixelebrat amb el casc a mig posar per trencar la tranquil·litat. És tard, però es nota que el dia ja s’ha estirat. Les ombres s’allargassen empeses per un ventijol càlid que em recorda la presència de Déu que ha acompanyat la creació d’aquest Centre d’Esplai “Al Vent
[2]. Sense saber massa bé per què, potser perquè no hi ha gaires llocs a on anar, m’he anat encaminant fins a la vella ermita del barri atrapada al final del parc, entre blocs d’habitatges, un gran hotel i una de les vies ràpides d’accés a la ciutat.

L’Ermita, ella es queda aquí i jo me’n vaig. D’aquí a uns mesos vindran uns altres infants a jugar-hi de nit, amb uns nous monitors del centre d’esplai que ja no coneixeré. Ells també passaran, com tanta gent que marxava de viatge i es parava uns moments per a descansar i pregar en aquest paratge, l’antiga horta de “la Marina”, vora el riu Llobregat, avui tan domesticat. Qui sap si aquell noble pelegrí del País Basc, aquell boig per Jesucrist que pelegrinava cap a la llunyana Terra Santa, de cabells llargs i vestit de sac, Ignasi de Loiola, també descansà i pregà en aquest indret en les seves anades i vingudes a Barcelona. Jo em reconec, si més no, com un altre pelegrí emparat per l’ombra d’aquests murs d’escala encara humana, de pedra amuntegada, envoltat d’obres gegantines.

Quina serà la meva Terra Santa, Senyor? Tu ets la meva Terra Santa arreu on vagi
[3]. Cap on pelegrinar? Cap on Tu em portis, Déu meu, allà on vulgui bufar altra vegada el teu Esperit Sant[4]. Tan sols et demano, com un mal deixeble, que em deixis acomiadar-me dels meus[5] i que, com canta la gent d’aquest barri a la Mare de Déu de l’Ermita, “protege siempre a tu barrio y dale tu bendición”. Allò que m’has volgut donar, tot t’ho torno i confio a les teves mans[6].

Monitors, infants, pares del centre d’esplai, gent de la parròquia, com deia el Senyor: “us convé que me’n vagi
[7]”. Només així, sortint de la pròpia terra on hem arrelat, ens posem en disposició de seguir el nostre pare en la fe, Abraham, per encaminar-nos tan sols vers Déu[8]. Només així es fa visible una opció de vida totalment lliurada als altres amb un amor gratuït, que no desitja la possessió del que ha creat. Només així, acceptant la retirada, participant de l’abaixament de Jesucrist[9], podem fer lloc a la novetat del Regne de Déu.

Així sigui, amén, que Déu us beneeixi a tots, que pugui dir coses bones de vosaltres.
Us estima: Eloi

Amor endins, carrega la teva motxilla.
1_ Et saps distanciar de la teva tasca o la retens com a amo i senyor?
2_ “No hi ha llibertat autèntica sense compromís i gratuïtat alhora”. Què en penses?, Hi estàs d’acord?
3_ Has fet alguna vegada l’experiència que disminuint-te tu, fins i tot fins al punt de desaparèixer, els altres creixen? Saps donar gràcies per això?

[1] Jn 12, 24: “si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit”
[2] 1 Reis 19, 12-13: El profeta Elies i la teofania del mont Horeb.
[3] Des del camp de concentració de Weterbork, Holanda, Etty Hillesum, escriptora jueva, escrivia el sis de setembre de 1943, just abans de marxar a la mort d’Auschwitz: “Déu meu, Tu que m’has enriquit tant, deixa’m també donar a mans plenes. La meva vida s’ha convertit en un diàleg ininterromput amb tu, Déu meu, un llarg diàleg. Quan em trobo en un racó del camp de concentració, amb els peus plantats a la teva terra i els ulls elevats al teu cel, el rostre s’inunda sovint de llàgrimes, únic exutori de la meva emoció interior i de la meva gratitud. També per la nit, quan ajaguda a la llitera em recullo en Tu, Déu meu, llàgrimes de gratitud inunden a vegades el meu rostre, i aquesta és la meva pregària” Paul Lebeau sj “Etty Hillesum. Un itinerario espiritual” Edit. Sal Terrae. Santander, 2000
[4] Jn 3, 8: “El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit”
[5] Lc 9, 61-62: El seguiment de Jesús
[6] Sant Ignasi, del Exercicis Espirituals nº234. Pregària de la “Contemplació per assolir l’amor”: “Preneu, Senyor, i rebeu la meva llibertat, la memòria i l’enteniment. Tot el que sóc i posseeixo, Vós m’ho heu donat, a Vós, Senyor, ho torno. Tot és vostre. Disposeu segons la Vostra voluntat. Deu-me el vostre Amor i Gràcia, que aquesta em basta”.
[7] Jn 16, 7: El comiat de Jesús. Tot el Sant Sopar en l’evangeli joànic és una carta de comiat, una teofania (una mostra) de l’amor de Déu que marxa cap a la seva entronització en la creu que comença amb el lavatori de peus (Jn 13, 1ss : “Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem.” )
[8] Gn 12, 1: “El Senyor va dir a Abram: Vés-te'n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare, cap al país que jo t'indicaré.”
[9] Himne de Filipencs (Fl 2, 5-11), on mostra l’abaixament (kènosi) amorós de Jesucrist com a camí a seguir i imitar per la comunitat cristiana.

1 comentari:

Manel Filella ha dit...

Eloi...suposo que ja sabrem a travès d'aquest bloc...on aniràs després de la teva estada a l'esplai "Al vent". Un dia m'agradaria parlar amb tu sobre el que dius en la teva pregària...:"Sento aquesta marxa amb un doble regust de melangia i esperança, de qui deixa una part d’ell mateix i del seu cor enterrat com una llavor, esperant que el grà de blat creixi i doni fruit" Perquè a mi m'ha passat vàries vegades a la meva vida... però hi ha algun aspecte que encara no he aclarit i per tant necessito aclarir. Bona nova ruta... nou projecte..Fins aviat