Túnel endins
M’he acabat de llegir la novel·la “El Túnel”, d’Ernesto Sábato, i encara resten en mi les pinzellades deseperades de Pablo Castel, el pintor entotsolat en el túnel de la incomunicació. De la lectura em quedo amb aquesta imatge d’impotència d’algú que resta confós entre la comunió i la distància. Sembla que troba algú amb qui entendre’s, algú que personifica la pintura creada al taller de l’artista, però aquesta persona resta com un misteri inasible. Les persones som un misteri, les nostres relacions són un misteri. Mai sabem fins a quin punt estem en comunió amb l’altre, si caminem sols o en túnels paral·lels que, a estones, es tornen murs de vidre, o bé en un camp obert.
Penso que mai estem sols en el nostre túnel. Estem acompanyats per un “alien”, un “altre”, bondadós que fa camí amb nosaltres, en el nostre túnel solipsista, tot i que aquest Altre a voltes es torna fonedís perquè també – com en qualssevol altra trobada interpersonal – és misteri, és El misteri.
Us deixo amb un petit fragment de la novel·la:
M’he acabat de llegir la novel·la “El Túnel”, d’Ernesto Sábato, i encara resten en mi les pinzellades deseperades de Pablo Castel, el pintor entotsolat en el túnel de la incomunicació. De la lectura em quedo amb aquesta imatge d’impotència d’algú que resta confós entre la comunió i la distància. Sembla que troba algú amb qui entendre’s, algú que personifica la pintura creada al taller de l’artista, però aquesta persona resta com un misteri inasible. Les persones som un misteri, les nostres relacions són un misteri. Mai sabem fins a quin punt estem en comunió amb l’altre, si caminem sols o en túnels paral·lels que, a estones, es tornen murs de vidre, o bé en un camp obert.
Penso que mai estem sols en el nostre túnel. Estem acompanyats per un “alien”, un “altre”, bondadós que fa camí amb nosaltres, en el nostre túnel solipsista, tot i que aquest Altre a voltes es torna fonedís perquè també – com en qualssevol altra trobada interpersonal – és misteri, és El misteri.
Us deixo amb un petit fragment de la novel·la:
¡La hora del encuentro había llegado! Pero ¿realmente los pasadizos se habían unido y nuestras almas se habían comunicado? ¡Qué estúpida ilusión la mía había sido todo esto! No, los pasadizos seguían paralelos como antes, aunque ahora el muro que nos separaba fuera como de vidrio y yo pudiese verla a María como una figura silenciosa e intocable... No, ni siquiera ese muro era siempre así: a veces volvía a ser de piedra negra y entonces yo no sabía qué pasaba al otro lado, qué era de ella en esos intervalos anónimos, qué extraños sucesos acontecían; y hasta pensaba que en esos momentos su rostro cambiaba y que una mueca de burla lo deformaba y que quizá había risas cruzadas con otro y que toda la historia de los pasadizos era una ridícula invención o creencia mía y que en todo caso había un solo túnel, oscuro y solitario: el mío, el túnel en que había transcurrido mi infancia, mi juventud, toda mi vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada