dijous, de febrer 21, 2013

Aperitiu cyberpastoral (6es Jornades Pastoral Educativa)

El proper dissabte al matí em toca fer una ponència sobre "Pastoral en l'Era Digital", dins de les 6es Jornades de Pastoral Educativa de la FECC (Fundació Escola Cristiana de Catalunya). Aquí teniu uns primers apunts del que diré per "anar fent boca".


“Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi.” (Ap 3,20) … No ho sents? El móvil t’està sonant! (será el whatsapp? És un sms? Algú et truca?)

El lema d’aquestes sisenes jornades de formació pastoral de la FECC, la citació del llibre de l’Ap, ens ve com anell al dit per aquesta xerrada perquè ens parla de comunicació, de trobada, i d’un diàleg que s’esdevé d’igual a igual: ja que el convidat apunta “Soparé amb ell, i ell amb mi”. La intenció d’aquesta estona és continuar en el clima de pregària en que hem començat però estenent-la a la nostra realitat: som educadors cristians i vivim en l’era de la informació. Podem viure aquests dos factors, l’evangelització i l’era digital, de forma esquizofrènica, separada - molt propi de la postmodernitat fragmentada en la que ens movem - , però al llarg d’aquesta reflexió intentarem cercar ponts que ens facilitin entendre’ns de forma integrada perquè, com veurem, només podem comunicar (arribar a ser significatius en l’oient, l’alumne) des del testimoniatge, a saber, dir-nos en el que diem, i això implica una certa unitat de la persona.

Primera part: Tecnologia digital i educació en la fe.

1.       Tecnologia i identitat.
Comencem situant-nos davant la porta i, si em permeteu un incursió arquitectònica per defecte professional, recordem què és una porta. Etimològicament “porta” comparteix el mateix origen que el verb “portar”, i és que, bàsicament, la porta és un “lapsus” en el traçat dels límits de la muralla d’una ciutat, quan s’aixeca l’arada i “es porta” fins al següent punt, on es torna a clavar i es continua amb el traçat. Un porta és aixecar la mà del paper, és l’espai en blanc que deixem en la nostra escriptura, en el nostre rastre vital, entre el traç de la identitat i allò forani o estrany. En d’altres paraules, la porta és l’espai de la profanitat mentre que els murs són espai sagrat, l’espai que delimitem per desenvolupar la nostra vida. En clau educativa, la porta és allò que delimita si un alumne està a classe - és a dir, si està dins del terreny de joc - o el fem fora. En clau pastoral, situar-nos davant la porta implica un estar atents a allò que s’esdevé en el món amb la seva profanitat, estar disposat al trànsit, la comunicació i el “mercadeig” per anunciar-hi una bona nova. En clau digital, estar a la porta és trobar-nos davant d’un password, d’una clau d’accés a una xarxa de relacions, però també és estar pendent de les trucades, els missatges i els correus electrònics. Estar a la porta implica un restar a l’espera de la comunicació. En tot cas, estar a la porta sempre implica una actitud d’espera i vigilància, un “estar a l’aguait” del que s’esdevé més enllà del nostre espai tancat de la quotidianitat, habitar en els límits. Aquesta actitud d’atenció enllaça tant la nostra tasca d’educadors com la de creients, ja que, com molt bé apuntava en el seu moment la filòsofa Simone Weil: "La clau d'una concepció cristiana dels estudis és que l'oració està feta d'atenció. L'oració és l'orientació cap a Déu de tota l'atenció que l'ànima és capaç. La qualitat de l'oració està per a molts en la qualitat de la atenció. La calidesa el cor no pot suplir "(Simone Weil. En espera de Déu).

Com anem veient, tant la porta com els nous dispositius de comunicació són un element tecnològic. La primera pertany a l’àmbit de l’arquitectura, fins i tot en el disseny de la picaporta, mentre que els altres són més complexos. La tecnologia ha anat esdevenint una mena d’institució total, - és a dir, que marca la nostra manera de sentir, de pensar i de fer -  en la qual, parafrasejant aquella cita paulina, sembla que ens vivim, movem i som (Ac 17, 28). Formem part d’una societat fortament marcada per la tecnologia i aquesta no pot restar al marge de l’anunci de l’Evangeli perquè, tot i que la limita, és alhora condició de possibilitat per a trobar un suport per a la comunicació. Convé treure’ns les pors davant el fet tecnològic i emmarcar-lo com allò que és, una mediació més, com també ho és el nostre cos. No hi ha paraula pronunciada sense l’articulació dels sons en la nostra boca, ni paraula escrita sense un suport.
Fins a tal punt és així, que la tecnologia, especialment les nostres relacions, s’han inserit en el quotidià com una nova capa externa de la nostra identitat.[1] Si bé el nostre cos és capaç de comunicar d’una forma no verbal, o bé el vestit que portem diu quelcom de nosaltres més enllà de respondre a una funcionalitat de donar abric o protegir del sol, de forma anàloga, la nostra manera de relacionar-nos telemàticament també està parlant de nosaltres. La nostra presència a la xarxa o en una simple trucada no és neutra. Pensem, per exemple, en portals com ara el facebook, twitter, linkedin o també en els blogs. Què diem de nosaltres? Exterioritzem la nostra fe o aquesta resta amagada per por del “què diran”, com si el pensament secular, que arracona la religió a l’esfera privada, també es mantingués a la xarxa?.

2.       El fet virtual complementa i expandeix la realitat.
Entrats en aquest punt, cal anotar també una certa connotació pejorativa sobre les relacions telemàtiques que cal superar, especialment en els nostres àmbits pastorals. Sovint associem el fet virtual a allò irreal quan, de fet, allò virtual no es contraposa a realitat sinó que la “expandeix” o complementa. Una trucada, un missatge electrònic, un article penjat a un bloc, o una piulada al twitter, no són elements irreals sinó una expansió de la nostra possibilitat comunicativa. Si bé abans la realitat semblava limitada a la nostra actualitat, és a dir, a les relacions presencials – dic que ens ho semblava perquè sí que hi havia relacions a distància com ara una carta, i no per això posàvem en dubte la seva realitat – ara aquesta s’ha vist complementada per una expansió de la nostra corporeïtat en la identitat virtual, una corporeïtat mediada per la tecnologia. Resumint, podem definir la realitat com el sumatori del conjunt de dades que rebem a través de l’actualitat i la virtualitat.
De la correcció d’aquest prejudici se’n deriva un nou mode de procedir per la pastoral, a saber: cal incidir en els dos àmbits de forma coordinada, tant en l’actualitat com en la virtualitat. Ens semblarà evident, per exemple, que si volem anunciar una activitat no n’hi ha prou en penjar un cartell a l’aula sinó que cal enviar el cartell per correu electrònic als possibles destinataris o bé penjar-lo en l’espai web corresponent. De la mateixa manera, també ens hauria de semblar evident que actuant només de forma telemàtica no n’hi ha prou, i que no podem deixar de imprimir i localitzar el cartell d’una forma física – fins i tot fer una xerrada explicativa cara a cara davant el target objectiu -  perquè, de la mateixa manera que podem trobar escèptics del fet virtual, també cal evitar caure en l’extrem dels entusiastes virtuals, que sembla que resolen tots els problemes amb la creació d’un espai web. Deixarem de parlar de l’activitat perquè podem fer una piulada? O bé, deixarem de fer una piulada perquè n’hem parlat prèviament de forma presencial? Ni una cosa ni l’altra sinó, més aviat, les dues.
Anant més enllà, en la planificació i disseny de l’activitat pastoral, caldria cercar el màxim profit d’aquesta complexitat, de forma que l’actualitat i la virtualitat es complementessin al llarg del seu recorregut, tant en la preparació i anunci, com en la seva realització i posterior avaluació. Ja hem parlat del cartell que anuncia una activitat, però també podríem parlar d’una activitat que contingui tasques telemàtiques en el seu desenvolupament – com ara enviar un sms dient “Al·leluia, Jesús ha estat ressucitat” en la celebració d’una pasqua jove – o incorporar un qüestionari d’avaluació amb un “google docs” al final d’aquesta. Fins i tot, es pot mantenir encesa la flama de l’activitat a través d’un lloc web, quan la presència i comunicació física entre els participants ja no és possible però sí la relació virtual, com ara penjar alguna fotografia, la cançó de la jornada[2] o algun document recopilatori a la xarxa.



[1] Aquí podem visionar l’escenade la pel·lícula “Shrek” en la que el protagonista, l’ogre, s’autodefineix com algú amb capes, a semblança d’una ceba.
[2] Valgui com a exemple el videoclip que hem visonat al principi de la conferencia, que és l’himne de la Pasqua Jove Claver que duia per lema “Domèstic” i que es basava en la mateixa citació de l’Apocalipsi que serveix de lema per les 6es Jornades de Pastoral organitzada de la FECC.