Segona part: L’esdeveniment evangèlic.
1. L’evangeli en el mercat del
sentit.
Abans dèiem que els
catecismes van ser, en bona part, el resultat del diàleg o confrontació de l’anunci
del missatge evangèlic amb un entorn cultural determinat en el qual es
prioritza el discurs abstracte sobre l’experiencial. En els darrers segles, aquesta confrontació tenia un únic interlocutor,
els filòsofs de l’humanisme ateu que Paul Ricoeur va batejar amb el nom de
“mestres de la sospita” (Feuerbach, Marx, Nietzsche i Freud) i bona part del
que abans s’entenia com apologètica cristiana, que avui sortosament ha passat a
ser la branca de la teologia fonamental, anava encaminat a rebatre aquest pensament.
Amb l’entrada de la secularitat i
especialment de la postmodernitat, l’anunci de l’evangeli es pluralitza i es complexifica, trobant-se immers dins
d’un bast mercat de propostes de sentit
com una proposta més al costat de tantes altres, com si fos un producte alineat
al costat d’altres en la prestatgeria d’un supermercat. Ara és l’individu - i no les institucions o les col·lectivitats
- qui és el protagonista de la història i és ell mateix qui escull el sentit de
la seva vida. Aquest fet comporta una certa filosofia consumista, i en certa manera “tastaolletes”, de la pròpia
autoexplicació de l’individu de forma que la identitat es torna fragmentada i es construeix a base d’un relat
personal que pot presentar discontinuïtats i incoherències, com un col·lage plural i sincretista fruit del
“faci-ho vosté mateix” que seguiex la filosofia americanista del “self-made
man”. Com a mostra tenim
cristians, entre ells els nostres destinataris com a subjectes pastorals: els
alumnes, que creuen en la reencarnació, porten penjades pedres energètiques,
consumeixen herbes terapèutiques o practiquen ioga sense fer-ne quelcom
problemàtic. La falta de d’un gran relat
al qual adherir-se mena a una pluralitat de petits relats. En d’altres
paraules, la mort de Déu anunciada per
Nietzsche en l’escrit de l’Home Boig fa sorgir al nostre entorn la
multiplicació dels ídols entre la gent que es troba al mercat. A falta d’un
horitzó ens pintem el nostre paisatge particular.
L’acció evangelitzadora
en aquest nou context es torna complexa perquè ja no té aquell contrincant identificable de l’ateisme – no pas perquè
hagi desaparegut, sinó perquè n’han sorgit d’altres -, ha de fer l’esforç d’acompanyar
els processos personals (la història de les seves opcions) i ha d’evitar caure en els extrems de la
dissolució, per una banda, i el
fonamentalisme, per l’altra. Com a pastoralistes podem sentir que aquesta
tasca ens sobrepassa, com ens sobrepassa mantenir la fe en aquest entorn, i ens
costa anunciar la Bona Nova sense aplicar-hi rebaixes (presentar-ho com una
mena d’outlet o “balneari
pneumatològic”, en la línia del pensament feble postmodern), o acabar agafant
el megàfon per fer-se cridaner i comptabilitzar el màxim nombre de visites, enllaços,
amistats, seguidors o “m’agrada” en el facebook.
2. L’esdeveniment mediàtic.
Donat aquest
panorama, cal saber com funciona la
societat de la informació, i és que aquesta funciona a partir de l’esdeveniment mediàtic, que podem identificar quan una
notícia passa a ser “trend tòpic” al twitter o bé quan l’endogàmia dels
mitjans porta a que no es parli de res més que d’allò a la xarxa, a la ràdio, a
la televisió i a la premsa. Valguin com a exemples propers els casos dels “informers” (les pàgines de “safareig escolar”
anònimes), el primer tweet del Papa Benet XVI, la incorporació de codis QR al
“Full Dominical”, els abusos sexuals per part del clergat, el cas del “Vatileaks”, l’acte de dedicació de la
Sagrada Família o la dimissió del mateix Papa. Nosaltres ja podem estar
explicant a classe la història de l’Església o qualsevol altre contingut del
temari marcat pel currículum de la CEE en l’assignatura de religió, però l’educació dels alumnes es realitza en bona
part a través dels mitjans de
comunicació que, com ja hem comentat, actuen com institució total, també
educativa. Podem desvincular-nos de la realitat mediàtica, però si aquesta no
entra a l’aula, allò que puguem transmetre restarà desvinculat de la seva vida
i, molt probablement, serà aparcat i oblidat.
L’educador o
pastoralista pot entomar el fet mediàtic de dues maneres: o bé crea un esdeveniment mediàtic de caire evangèlic, o bé els
re-interpreta per, o amb, als seus alumnes. Com a mostra del primer cas podríem parlar d’allò que confirmaria
la frase “L’Evangeli segueix sent una bona notícia”, i sovint va relacionat amb
iniciatives pastorals que a nosaltres ens poden semblar normals però que entren
dins de la curiositat social de “l’infoteniment”
(mot formulat per Umberto Eco que pot ser fruit de la contracció dels termes
“informació” i “entreteniment”, però que en català també acceptaria un tercer
terme: “l’enfotre-se’n”). Valguin com a exemple la notícia “Cromos per
fidelitzar l’audiència” (Telenotícies Comarques), la “Missa Roquera” del Padre
Jony, la creació d’habitatge social a l’antic seminari del Bisbat de Lleida, la
pàgina de recursos del “Prega-Rock” a Pregaria.cat, dos grafiters que pinten
l’absis d’una església, etc. Caldria rastrejar el recull de premsa que ofereix
diàriament el portal CatalunyaReligió i preguntar-se
quin esdeveniment mediàtic en clau evangèlica puc crear des de l’aula.
Com a mostra del
segon cas, reinterpretar un esdeveniment mediàtic, podríem prendre nota, encara
que té un punt polèmic pel que fa a l’estètica, de la versió que han fet uns
joves francesos sobre el videoclip del raper coreà “Gangman Style”, tal com
l’equip del programa d’humor del “Polònia” també ha fet. Aquesta versió, que
podreu trobar al youtube com “Cathostyle” i utilitza l’estètica del
vídeo original per poder comunicar la fe i, de pas, deixar un enllaç per
publicitar les seves activitats pastorals estivals. També podem posar altres
casos més propers que formen part de la “pastoral de tota la vida”, aquells que
es basen en fer una lectura cristiana de
la realitat, ja sigui tractar els valors en clau evangèlica de les cançons
que escolten els alumnes o bé comentar reculls de premsa (Per exemple, fa un
any, a partir de la notícia dels columbaris que el Barça va disposar pels seus
socis al Camp Nou, Mn. Magí Megias de Tarragona va publicar una reflexió al
butlletí “Connecta’t”, del Secretariat Interdiocesà de Joves).
3. Díptic final: Missatgers i
missatges. Fons i formes.
Arribem al darrer
punt de la conferència d’avui que intenta recapitular la resta. Si hi ha una
màxima en l’era digital que cal tenir en compte en la pastoral educativa és la
ja gastada i tòpica “el mitjà és el missatge” de Mc.
Luhan. Fixem-nos d’entrada que la màxima
Mcluhaniana no dista d’una religió que identifica el missatger amb el missatge i
que, en la teologia, s’ha formulat com “Jesús és el Crist”, és a dir, aquell
personatge històric anomenat Jesús de Natzaret, el mateix que predicava el
Regne de Déu i va ser condemnat per blasfem a la creu, ha estat ressuscitat per
Déu perquè Ell mateix s’hi ha identificat (perdoneu que no pugui extendre’m a
cercar una formulació cristològica més correcta, de moment ho deixem aquí). Hi
ha d’altres autors que basen la proximitat de la màxima citada a partir d’un
altre text neotestamentari però en sentit invers, amb un caràcter més
descendent: “La Paraula es va fer carn”, és a dir, el missatge es va fer
missatger.
En qualsevol cas,
la pastoral en l’era digital només podrà sobreviure si entén que avui en dia
l’expressió dels continguts no es pot donar de forma abstracta sinó que cal
cercar aquella expressió que pugui ser màximament anàloga, per no dir igual, al
contingut a transmetre. Cal cercar una nova metàfora que tingui suficient punta
i sigui suficientment novedosa i significativa per als alumnes tenint en compte
que el “ground” (el fons, l’ambient,
la manera de presentar les coses) en el món digital és més important que la
figura en l’acte comunicatiu. Això no implica una desaparició del contingut,
dons estaríem presentant quelcom buit o fent un foc d’encenalls, però ens porta
a una incansable feina de inculturació de l’Evangeli, és a dir, com presentem,
com encarnem, com vestim, etc, la Bona Nova.
Ja que he començat
amb un símil arquitectònic, el de la porta, i donat que sembla inexcusable no
parlar de la Sagrada Família quan es tracten temes de nova evangelització,
fixem-nos en aquesta construcció. Us proposo tres punts per a la reflexió:
- · La Sagrada Família comunica perquè és testimonial, ja que ens parla d’un arquitecte que va saber fusionar la seva professió amb la seva vida i les seves creences. Com puc jo cercar aquesta integració testimonial? Què és allò que sé fer i m’apassiona i com puc vincular-ho amb l’Evangeli per propiciar un esdeveniment mediàtic?
- · La Sagrada Família és capaç de fer arribar l’Evangeli de forma explícita, sense dissolucions postmodernes, però alhora és quelcom respectat i admirat per tothom, sense que un grup fonamentalista la segresti i l’aparti de la gent (ja siguin fidels o turistes). Com puc presentar jo l’Evangeli al meu entorn de forma explícita evitant les rebaixes o l’encarcarament?
- · A la Sagrada Família són molts els artistes que han col·laborat per cercar metàfores significatives, fent de tot l’edifici una “catequesi pètrea” (i després de la visita papal comptem també amb una “catequesi petrina”!). Quins llenguatges puc emprar jo en l’era digital per enunciar l’Evangeli?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada