divendres, de febrer 22, 2013

Aperitiu cyberpastoral 2

Segueixo amb el final de la primera part de la conferència de demà "Era digital i pastoral" de les 6es Jornades de Pastoral Educativa de la FECC.


3.      Educació i record mediats per la virtualitat.
Hem apuntat ara mateix un altre aspecte molt important en el qual convé deturar-se: la relació entre l’educació i la perpetuació de la memòria. Recordem per un moment la confessió de l’Alioxa – el jove protagonista de la novel·la “Els germans karamàzov”, de Fiòdor Dostoievski - als nens del seu poble: “Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil a la vida que un bon record, sobretot si ve de la primera edat, sobretot de la casa pairal. Us parlen molt de la vostra educació; ara bé, un record sant, conservat des de la infància, és potser la millor educació”.

Quan, seguint l’exemple anterior, s’acaba una activitat pastoral, si aquesta ha estat reeixida, deixa en la persona un regust de confiança o un seguit d’interrogants als quals té la necessitat de retornar, com una mena de kronotopos personal de referència, o “lloc de sentit”, que porta a una certa nostàlgia de quelcom autèntic que ens segueix qüestionant i enfortint alhora. Com a mostra de l’aprenentatge i de les relacions compartides durant l’estona de l’activitat sovint fem provisió de records, fins i tot, si som uns bons pastoralistes, haurem pensat en algun objecte concret amb un suport físic com ara una samarreta, un pin, una postal, etc. Aquest cúmul de records són les fites personals o els maons de la construcció de la nostra pròpia identitat, a semblança de les molles de pa que els germans Hansel i Gretel van deixant pel camí de retorn a casa.

Com a mostra del lligam entre la construcció de la identitat i els records personals tenim un clàssic del cinema de ciència-ficció, “Blade Runner”, de Ridley Scott, on els replicants, màquines humanoides produïdes per la genètica , s’aferren a les fotografies de la seva vida i el seu líder rebel, abans de la mort confessa: "Jo he vist coses que vosaltres no podríeu imaginar. Atacar naus en flames més enllà d'Orió. He vist Raigs-C brillant en la foscor prop de la porta Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir". Les darreres paraules d’aquest personatge menen a una identitat de caire existencialista, som allò que hem viscut, i no dista gaire de la mateixa professió de fe del poble jueu, que recordant l’experiència d’alliberament del seu poble re-actualitzen aquell moment i el re-viuen en ells mateixos:

"El meu pare era un arameu errant, que va baixar a Egipte i va viure-hi com a immigrant amb les poques persones que l'acompanyaven. Allà es convertí en una gran nació, forta i nombrosa. Els egipcis ens maltractaren, ens oprimiren i ens imposaren treballs pesats. Llavors vam implorar l'ajut del Senyor, Déu dels nostres pares, i ell escoltà el nostre clam: veié la nostra dissort, les nostres penes i la nostra opressió. El Senyor ens va fer sortir d'Egipte amb mà forta i amb braç poderós, enmig de gestes esglaiadores i entre senyals i prodigis; ens va fer entrar en aquest lloc i ens donà aquest país, un país que regalima llet i mel. Per això porto aquestes primícies dels fruits de la terra que tu, Senyor, m'has donat." (Dt 25,6-10)

Com veiem, l’educació en la fe del poble jueu va vinculada a una experiència telemàtica, on el símbol ens catapulta a uns altres temps i a uns altres llocs en els quals no hi hem estat de forma presencial. La perpetuació del record de l’acció de Déu arriba avui mediada per la religió. No podem tornar al passat, ni podem avançar-nos al futur, però en la religió s’esbotza el límit espai-temporal i la nostra vida, l’esdevenir ara i aquí, es vincula també al passat d’una tradició antiga i al futur d’una promesa de la qual ja en participem de forma escatològica. Com passa en l’evangeli de Joan, el creient, és a dir Jesús, es viu en el Pare. La “seva hora” és “l’hora de Déu”, és a dir, el kairós – el temps de Déu -  es fa present i irromp de forma impensable en el kronos – el temps físic –; i el “seu lloc” és la “Casa del Pare”, és a dir, el paradís o la Jerusalem Celestial – la terra promesa – es fan presents en el topos – el lloc físic -.

A resultes d’aquesta reflexió redescobrim allò que els liturgistes ja fa temps que saben, que l’educació – mot que prové del mot deuk, que significa guiar o guiatge – en les coses de la fe passa per una acte virtual - que no per això deixa de ser menys real - , que és la celebració eucarística, on re-presentem, tornem a fer present ara i aquí, el sant sopar i amb ell l’Aliança de Déu amb la humanitat per mitjà del símbol. Reformulem en clau digital per exemple conceptes teològics com ara el de “Cos místic”, com podem explicar-lo als nostres alumnes de l’era de la informació?. Amb el concepte de “Cos místic” ens referim a l’Església actual i local, aquella que es reuneix presencialment en acció de gràcies cada diumenge, però també ens referim a l’Església universal que participa de la mateixa celebració arreu del món i, fins i tot, superant també la barrera temporal, ens referim a tots els creients que hi ha hagut al llarg de la Història, des d’Abraham i Melquisedec fins a la fi dels temps. Es fa difícil explicar la superació de la dimensió temporal però, pel que respecta al límit espaial, no podríem comparar l’eucaristia a una webcam espiritual en la qual tots ens podem veure?. Quan Sant Francesc Xavier celebra l’eucaristia a les remotes terres orientals, no porta penjat al coll les signatures de les cartes que li han fet arribar els seus companys jesuïtes des d’Europa?, No està en comunió amb ells, fins a vessar llàgrimes, a través de l’acte litúrgic?, No utilitza elements tecnològics (una bossa, retalls de paper, el calze i la patena, l’elaboració del pa, etc) per actualitzar els seus records sants? De la mateixa manera, la nova evangelització ha de comptar amb els mecanismes que ofereix l’era digital com un mitjà més que cal conèixer i utilitzar, sense demonitzar-lo ni absolutitzar-lo.

Fem encara un pas més en la nostra reflexió sobre la memòria i les relacions virtuals. Al llarg de la història de la pastoral es van anar formulant diferents catecismes que es basen en el mode de pregunta-resposta com a sistema de confrontació o resposta a la filosofia pagana i posteriorment a la raó il·lustrada. Encara avui el Youcat, el catecisme per a joves de l’Església Catòlica, segueix aquest mètode. Cal reconèixer d’entrada que aquest sistema afavoreix la presentació dels continguts de la fe de forma endreçada i en facilita el seu aprenentatge, un tret molt important que compensa la desdogmatització o pèrdua de continguts actual, en la qual sembla que només prima allò experiencial fins arribar a la reducció de tota l’acció pastoral a termes ambigus com “educació en la interioritat”, una mena de neognosticisme postmodern. Ara bé, aquests conceptes resten desencarnats si no hi ha una incorporació o una inculturació personal, és a dir, si no s’arrelen ni s’emparaulen en el quotidià de la persona concreta. Alguns biblistes amb sensibilitat pastoral han reclamat el tornar a la formulació i explicitació de la fe de forma vivencial, tal com era als principis:

“Hi ha (en l’Església) una manera de parlar que prové dels darrers quatre o cinc segles que tendeix a un cert intel·lectualisme. Aquest tipus de canvi cap a l’abstracció no existia en l’Església primitiva ni en la Bíblia. Allí, els modes de comunicar eren més atractius i concrets. Déu era representat per allò que feia. En els catecismes del s.VI es comença a parlar en termes de veritats abstractes... Crec que tenim una gran oportunitat amb els nous mitjans de comunicació per enrecordar-nos que l’Evangeli és, sobretot, la narració i la presentació de com viu Déu... Crec que caldria realment canviar el nostre llenguatge... un que vagi de cor a cor, un llenguatge de vibració emocional” (Card. Carlo Maria Martini)

Així doncs, els catecismes porten a una memòria mecànica, que pot restar morta si aquesta no es complementa amb una memòria significativa, i aquí és on entren en joc les possibilitats de l’era digital en tant que porten altre cop la paraula de Déu a l’humus, el terra, dels esdeveniments del dia a dia.