Els que resisteixen

            "En la vida existe un valor que permanece muchas veces invisibles para los demás, pero que el hombre escucha en lo hondo de su alma: es la fidelidad o traición a lo que sentimos como un destino o una vocación a cumplir.

            El destino, al igual que todo lo humano, no se manifiesta en abstracto sino que se encarna en alguna circunstancia, en un pequeño lugar, en una cara amada, o en un nacimiento pobrísimo en los confines de un imperio." (Ernesto Sabato. La Resistencia)

Avui m'he assabentat de la mort de l'escriptor argentí Ernesto Sábato, de qui ja us n'havia parlat aquí diverses vegades i a qui vaig descobrir gràcies al tutoratge del Ferran Manresa sj durant la teologia. "El túnel", "El escritor y sus fantasmas" y "La resistencia" acompanyaven altres lectures de Simone Weil o els tractats d'antropologia teològica de Ruiz de la Peña que, juntament amb el dia a dia de la coordinació del Centre d'Esplai "Al Vent", va donar peu al llibre "Amor al vent".

La seva darrera obra va ser "La resistencia", una mena de recull de cartes on el vell autor ja apunta a "alguna-cosa-més", a un més enllà o fonament de les coses que valen la pena en contra de la superficilaitat i la hipnotització tecnològica actual. Hi ha gent que, sense ser l'Ernesto Sábato (que es volia dedicar a reparar bicicletes pels nens i ser escriptor), també encarna aquesta idea en el seu estil de vida. Això és el que he pogut veure aquesta tarda en la ordenació sacerdotal dels meus amics Eduard López sj i Àlvar Sánchez sj. La ordenació ha estat per a ells una confirmació en la resistència d'un seguiment que només troba la seva raó en l'Altre a qui segueixen. No únicament per les seves forçes sinó, sobretot, per l'amor que acullen.

Dit "a lo bèstia": el destí de la persona només avança en el camí de la escatologia.

La celebració també ens va aplegar a molta gent que feia temps que no ens véiem. Entre ells a l'Òscar Fuentes sj, gràcies al qual podré dormir demà al Gesú, la residència dels jesuïtes, al centre de Roma, quan torni de la Vatican Blogger Meeting. Ja hem quedat per comentar la jugada a la tornada.

Tocant sostre

Avui apareix la notícia al CatalunyaReligió sobre la participació de la Marta Nin i la meva a la trobada de blocaires del Vaticà. Semblaria que arribar a aquest punt seria el "tocar sostre" per a un blocaire catòlic, però no és d'aquest sotre que us vull parlar ara, sinó del Projecte Sostre de la Barceloneta d'on acabo d'arribar fa dues hores després d'haver-hi passat la nit.

L'usuari A ha arribat completament begut. S'ha estat una estona piropejant a la voluntària, s'ha arrossegat per la cadira i ha anat a dormir la mona. Al final del partit Barça-Madrid s'ha reincorporat a la sala per sopar alguna cosa i, com a merengue, malpair la derrota mentre sonen els petards pels carrers del barri. Ja quasi a les 24:00h s'enganxa verbalment amb un altre usuari i he d'enntrar a l'habitació per posar-hi pau. 

L'usuari B ha arribat tard i completament pixat. Les seves capacitats mentals van disminuïnt progressivament i ja es despista fins i dins de l'antiga rectoria en planta baixa que ara (i ja fa més de 15 anys) acull aquest projecte social. L'he d'ajudar a canviar la roba perquè el pobre no acaba de coordinar bé. Ja cap a les 23:00 treu un puret marca "no-t'hi-fixis" i em demana poder fer les seves pregàries abans d'anar a dormir (impressionant... és molt fort descobrir la pregària balbucejant d'un indigent de debó) i jo li recomano que es guardi el puret per l'endemà i faci els seus resos des del llit.


Per què explico tot això? Perquè, en el fons, m'agradaria poder viure el Vatican Blogger Meeting com els jesuïtes que van ser enviats al Concili de Trento: Participar en les disputes sobre temes "importants" amb els "importants" i alhora no oblidar de donar conversa a aquells que no importen a ningú.

“A major glòria de Déu, allò que principalment es pretén en aquesta jornada de Trento... és predicar, confessar i llegir, ensenyant als infants, donant exercicis espirituals, visitant els pobres als hospitals, i animant a qui trobem a la vora, disposant els nostres talents de cara a moure la gent a devoció i pregària...”[1] 

(Recollit al document "La nostra manera de procedir" de la CG34)

---

[1] Carta de Sant Ignasi als jesuïtes enviats al Concili e Trento, 1546 (BAC 784s)

Preparant-me pel Vatican Meeting Blog.

Gràcies al Daniel Pajuelo, marianista, m'he assabentat de quines persones de parla castellana aniran a l'encontre del Vatican Meeting Blog (#vbm11 al twitter). Mirant la llista m'adono que n'hi ha de tots colors. Des de gent de l'Opus Dei, Legionaris de Crist o Comunió i Alliberament, passant pels de forumlibertas, religióndigital, infocatólica i, potser amb escàndol per alguns, també focnou i catalunyareligió mitjançant el bloc de la Marta Nin (amb qui ja estem fent gestions per veure'ns a la ciutat eterna i de qui ja us n'havia parlat aquí) i el meu. Dos blocs en català dels 150 blocs escollits entre l'àmbit catòlic... Déu n'hi do, oi?. Crec que no és el moment de fer estadístiques facilones, que d'això tothom en va ben servit, però sí crec que és una confirmació més que la llengua catalana ha estat especialment present en la blogsfera des dels seus inicis.

Vaig entrant poc a poc en aquesta "crida" vaticana amb respecte, curiositat i, de pas, vaig fent-me la llista d'arquitectura religiosa que he d'anar a veure en dos dies (no podrà ser massa cosa doncs). En Jesús Oliver-Bonjoch, que vaig conèixer a rel de la participació en una taula rodona al curs de "Simbologia Religiosa" de la UB, ja m'ha donat alguns consells i espero trobar-me també amb en Joâo Delicado sj, un amic arquitecte portugués que està estudiant teologia a Roma. Sobre què puc aportar jo en aquesta trobada i per què m'han escollit... encara necessito una mica més de temps, tot i que no m'en sobra. Potser no és tant el que jo pugui dir o deixar de dir que la mera presència i atenció al que em puguin dir. Ja us aniré dient.

"El cor del món", pedagogia de l'espai sagrat

Aquest tridu pasqual he col·laborat un altre any a l’equip creatiu de la Pasqua Jove Claver – TSKV. El lema d’enguany era “Apassionats”, tot i que el subtítol intern generador de la dinàmica corresponia al lema del Magis (una trobada juvenil ignasiana que engalta amb la JMJ de Madrid 2011): “Amb Crist al Cor del Món”. Una de les tasques de l’equip creatiu, conjuntament amb l’equip de litúrgia, és preparar l’espai celebratiu dels oficis a la Capella del Col·legi Claver, mentre que la vetlla pasqual té lloc a la Parròquia de Sant Ignasi de Loiola a Lleida de cara a treballar la dimensió comunitària i eclesial de la celebració cabdal del cristianisme.
 
Un dels problemes que ens hem trobat cada any, a part de enretirar els bancs i emmoquetar la capella creant un espai celebratiu central en forma de quadrat, és la diminuta escala de l’ornament i l’ambientació que nosaltres proposàvem en relació a la mida del conjunt arquitectònic, caracteritzat per l’austeritat i dimensió dels murs de fàbrica de maó. Aquest any hem trobat una solució a aquest problema: hem aprofitat l’estructura del baldaquí o lampadari de fusta que hi ha sobre l’altar per penjar-hi un cortinatge que cobrís tota l’alçada fins al terra del presbiteri. Darrera aquest cortinatge, evocació explícita del tabernacle (Ex 26,1-37), hi vam col·locar una il·luminació que tant podia esdevenir vermella o blanca segons la necessitat del moment. En un dels moments inicials de cada celebració dels oficis, per uns breu instant, s’encenia el tabernacle amb la il·luminació vermella i es posava l’audio d’un cor bategant, recreant en l’ambient un indicador de “Cor del Sagrat”, un nucli visual i auditiu que apuntava al Transcendent. Per altra banda, aquesta idea de l’espai sagrat dins del sagrat, com un joc de nines russes, no és cap novetat sinó que ho trobem ja en l’antic Temple de Jerusalem i la seva jerarquització de patis (d’aquí la idea de l’Atri dels Gentils) i en obres modernes com la controvertida església de Massimiliano Fuksas a Foligno o la nova sinagoga de Dresede - dels arquitectes Wandel, Hoefer i Lorchon - en ambdues obres es dóna la idea de “capsa-dins-la-capsa”. Podem enllaçar metafòricament aquesta idea de tabernacle o jerarquització de l’espai sagrat amb la “casa-dins-la-casa” o la casa de nines com el cor de l’habitació de jocs d’una llar.
 
Tornant a l’espai celebratiu de la pasqua jove, l’espai del tabernacle també servia per “amagar” o “guardar” la Paraula, com si fos una recreació de l’espai de la Bema d’una sinagoga. La litúrgia de la Paraula començava amb una processó de un jove que, acompanyat d’una altra parella de joves amb espelmes, anava fins al tabernacle per prendre la Paraula i portar-la fins a l’ambó col·locat en l’altre extrem del quadrat, a semblança de la disposició de l’església de Taizé. (seguir llegint)

"Amidaments estimatius" al Vatican Blogger Meeting!

Si no m'ho arriba a dir el meu amic Joao Delicado des de Roma no me n'hauria assabentat: "Amidaments estimatius" ha estat un dels 150 blocs seleccionats per participar al "Vatican meeting blogger" (mireu la llista aquí). Bufa!, això no m'ho esperava!. Ara... a buscar bitllets!
 

CatalunyaReligió, un servei al poble de catalunya

L’experiència religiosa ens continua interrogant. Lluny de produir-se la defunció de la religió, avui el fet religiós és ben present en el debat públic. A Catalunya i arreu del món. Per sort, ja no vivim en una societat confessional, però això no vol dir que les persones haguem abandonat les nostres inquietuds religioses. El fet religiós no és un fet aliè a les persones i al país. En molts sentits, és una dimensió central i fonamental en la constitució del “ser persones”, i en la construcció de la identitat col·lectiva d’una societat.

D’aquesta constatació neix CatalunyaReligió.cat. Un nou portal d’internet per visualitzar la rellevància del fet religiós dins d’una societat democràtica i plural. Un nou espai de presència i d’incidència pública del cristianisme com a religió majoritària, així com de les altres expressions religioses també arrelades al país. Sense imposicions, els seus criteris i valors també fan una aportació positiva al conjunt de la ciutadania.

Si voleu continuar llegint què és CatalunyaReligió podeu fer-ho aquí i, si ens voleu ajudar, podeu fer-ho aquí. 

Gràcies a tots! 

(també als nostres detractors per fer-nos tan bona propaganda)

Pirateria a la Pastoral Juvenil

Aviam... Compareu aquesta imatge (extreta del blog "El pou de sicar"):

Amb aquesta (portada del web site TSKV):

les evidències són més que notables oi? Per això , des de la plana web de TSKV ens vam estranyar que les teresianes (de Tortosa?) ens plagièssin el disseny de la web i no ens diguèssin ni mú. Potser uns altres s'haurien enfadat, però els que fa temps que ens belluguem per aquest mundillo sabem que els "materials" actualitzats van escassos i s'entén que tothom s'ho "recicli" a la seva manera. També és cert que tot té un cost i un temps de dedicació i, ja que no paguen, com a mínim, podrien citar la font. Per altra banda, m'alegra pensar que si ens copien és que no ho fem del tot malament... tot sigui amDg!

Jesús "on the road"

El passat dimecres de cendra es donà a conèixer el nou portal de pregària “Rezando Voy” que, a imitació de l’original anglés “pray as you go”, ofereix arxius sonors de pregària per poder descarregar i reproduir acústicament allà on hom vulgui, “tot anant” cap a algun lloc. Aquest tipus de pregària no entén de espais o temps sagrats (en tant que, en el seu sentit fort, s’oposen a profà) i encaixa molt bé amb la espiritualitat individualista i “d’autoservei” pròpia d’una generació que habita tot transitant pels no-llocs (Marc Augé). Així com abans la orientació i disposició del recinte sagrat era de suma importància, ara aquesta brùixola del misteri esdevè interna i la direcció no és altra que el sentit de la via de trànsit. La persona indiferent que tenim asseguda davant del metro pot estar escoltant “Simpathy for the devil” dels Rolling Stones o la pregària del dia de “Rezando voy”... una de tantes cares del “Deus absconditus”.
 
Independentment de la opinió personal que em suscita aquest fet, no es pot negar que en el cristianisme la imatge del camí i de la “espiritualitat en trànsit” té una força més que notable, que arrela en la missió de l’evangeli (Mc 1,35-39), la rura vers la llibertat a l’Èxode (Ex 3,1-10), o el nomadisme transcendental d’Abraham (Gn 12,1). L’homo viator (Gevaert, 1987) també reclama el seu espai sagrat.
 
Tota aquesta introducció és per presentar una iniciativa peculiar: la capella mòbil que el president del club de futbol “SC Austria Lusternau”, Hubert Nagel, va encarregar a Hugo Dworzak el 2007. Les mesures d’aquesta capella remolcable són les mateixes que les d’una plaça de pàrking (2,5 x 5m) (seguir llegint)

Funció: el sacrifici

Aquest cap de setmana he donat un cop d’ull al llibre “Nuevas Iglesias en Alemania”, una reliquia que vaig poder trobar als prestatges de la nova biblioteca de l’ETSAB. El llibre condensa l’exposició itinerant que va tenir lloc en ocasió del Congrés Eucarístic Internacional a Munich el 1960, passant per l’estat espanyol el 1962, i es fa ressó de l’ampli moviment de reflexió que es va donar entorn el Moviment Litúrgic liderat per Romano Guardini i concretat en les obres de l’arquitecte  Rudolf Schwarz entre d’altres.
 
M’ha sobtat gratament trobar el fonament cristocèntric i la importancia de l’altar en la ordenació de l’espai dels nous temples - que tant ha influit posteriorment com ja hem pogut veure en l’entrevista a l’Enric Comas -  en la obra del capellà obrer Johannes van Aken “Christozentrische Kirchenkunts, ein Entwurf zum liturgischen Gesamtkunstwerk” (“Art eclesiàstic cristocèntric, projecte per la obra integral de l’art litúrgic”), del 1923, on diu:
 
“Cal que l’altar sigui el punt d’arrencada i el centre que doni estructura a la edificació i decoració de l’església. (...) Segons el criteri de l’Església, la celebració de la missa constitueix, en definitiva, el punt central i la culminació de tot el nostre pensament religiós i tota la nostra vida terrena.” (seguir llegint)

Per terres de ponent...unes reflexions pedagògiques

Dissabte passat vaig estar a la III Trobada d'animadors de pastoral juvenil dels bisbats de Lleida, Urgell i Solsona, al santuari del Sant Crist, Balaguer, fent una ponència sobre el prega-rock, dins dell marc de l'expressió artística i la pastoral. Ahir em va tocar fer una altra ponència a professors de les escoles cristianes, al Col·legi Claver, ajudant a donar feed-back al treball previ que van fent a partir de les vinyetes dominicals. La veritat és que, tot fent el màster de formació de professorat de secundària i la DECA, el ressò que tinc d'aquestes "velles" activitats és diferent perquè aquesta perspectiva educativa els qüestiona i enriqueix. De sobte, per exemple, apareix un tal Vigotsky en el discurs i la teoria de la "Zona de Desenvolupament Proper" (ZDP) s'insereix sense demanar permís en el discurs sobre els nous mitjans de evangelització. Aquest és un curs apassionant, ple de nous camps per explorar, tant en l'espai (desplaçaments per Catalunya) com en el coneixement. Segurament, si ara hagués de tornar a escriure l'Amor al vent o el quadernet sobre el prega-rock, ho faria d'una altra manera.

El temple secular. Entrevista a Enric Comas, jesuïta i arquitecte (3)

Seguim amb la darrera entrega de l’entrevista i anàlisi de documents del jesuïta i arquitecte Enric Comas (articles anteriors 1 i 2). En aquest darrer apartat presento unes conclusions de la visió de l’arquitectura categoritzada com religiosa per l’autor en l’article que em va fer arribar.
 
1_ L’arquitectura sacra, abans que res, és arquitectura
 
“Por mi parte entiendo que la arquitectura sacra ante todo tiene que ser arquitectura. (...) La arquitectura viene determinada por tres coordenadas: una utilitaria (porque lo no útil como tal escapa al dominio de la arquitectura para entrar en el de la escultura, pintura, etc.), otra técnica (condición necesaria de existencia del edificio) y, finalmente, una tercera humno-social. (...) La misión primordial de la arquitectura será, pues, la creación de un espacio-ambiente que contribuya a satisfacer estas indigencias del espíritu a través de su funcionalismo material.”
 
2_ No hi ha arquitectura “ex opere operato”
 
“No existe el “tabú” de una arquitectura religiosa que actúe “ex opere operato”, como un sacramento, sobre sus usuarios. (...) No es el arte el que es religioso, sino el tema, el artista, el espectador. No existen ciertas forma exclusivas de lo sagrado que lo distingan de lo profano: eso seria fariseísmo artístico.” (seguir llegint)

No hi ha “Arquitectura sacra”. Entrevista a Enric Comas, jesuïta i arquitecte (2)

Segueixo amb alguns fragments de l’entrevista a l’Enric Comas (veure post anterior).
 
(EA) Quines creus que són les característiques de l’arquitectura sacra actual? Què és el que t’agrada o desagrada dels nous temples que s’edifiquen?
 
Resposta, i no provocativa: el primer de tot, no hi ha “arquitectura sacra”. D’això vaig escriure una vegada en una revista d’edició d’un sol número muntada per uns estudiants de fi de carrera per a pagar-se el corresponent viatge, escrit que ha tingut “l’honor” de ser consensat en un dels primers números de “Selecciones de Teologia”, per afalag de l’ego del seu autor. L’al·ludida revista d’un sol número es deia “Arquitectura. 63”
 
Et passo la fotocòpia del que aleshores vaig escriure és el que exactament avui podria dir en relació a la teva pregunta, només que a l’escrit es manifesta que encara no tenia prou clar el fet de l’ecumenisme. El que es pot dir a primeria instància és que llavors tenia ja la “saviesa” que ara tinc o que sóc tan ignorant com aleshores ho era. Adjunto també una fotocòpia de la defensa que vaig fer, defensa i justificació, del projecte que havia de fer per a la façana de l’Església de Sta. Maria Magdalena de Lleida, que rebla el clau.
 
Una última observació: el que em desagrada dels temples que s’edifiquen és la pretensió que poden tenir els seus arquitectes de “ser originals”. I el que m’agrada o agradaria és que, resumint a tot el que dic a les fotocòpies, tinguessin unes condicions acústiques que foragitessin tota mena d’altaveus i micròfons, cosa que rarament passa.
 
(Nota: En el proper post tractaré l’esmentat document que ja teniu condensat en l'enllaç a Selecciones de Teologia) (seguir llegint)
 

Córdula, o "De dioses y hombres"

Avui he acabat de llegir "Solo el amor es digno de fe", de Hans Urs von Balthasar (un dels treballs de l'ITF) i, a primera hora de la tarda he anat a veure la pel·lícula "De dioses y hombres" al Verdi abans que la treguin de la cartellera (llegiu el testament del prior aquí). He quedat impactat tant per una cosa com per l'altra i ressonen en diàleg la teologia amorosa de Balthasar i la vida lliurada dels monjos de l'Atlas algerià. Ni un ni l'altre són apologies barates, ni pretenen convèncer a ningú o adoctrinar ningú (com sí que passa amb altres pel·lícules, com la de "Àgora" per exemple), només mostren allò que és radical: l'amor de Déu. La teologia de Balthasar i la pel·lícula "De dioses y hombres" són "Clerasil... directo al grano" (per aquells que tingueu la meva edat ja sabreu a quin anunci em refereixo).


Hi ha un moment molt interessant en la pel·lícula en el que hi ha un diàleg entre el prior i un dels monjos de la comunitat que no troba sentit en la mort que l'amenaça: per què ser "màrtir"? per una fe? per una idea? per ser herois?... el prior li dóna una altra clau de lectura: lliurar la vida per amor com Crist ha lliurat la seva per a ell. Aquest centrament en l'amor de Crist és també el punt central de la teologia Balthasariana. El viure cristià no és deixar-se treballar per "una cosa" interior de caire ètic o solidari (seria una reducció antropològica del misteri d'amor de Déu), ni tan sols per una mena de saviesa o destí còsmic (seria una reducció cosmològica), sinó una resposta amorosa a Aquell que ens ha estimat primer (1Jn 4,10.19). D'aquí el llibre de Balthasar "Córdula, o seriedad con las cosas", on l'autor acotava el tema dels "cristians anònims" de Rahner que va fer tanta fortuna i li ve a dir que un cristià anònim mai es sentirà empès a donar la cara per l'amor de Déu com ho va fer el personatge llegendari de Còrdula. Potser si Balthasar hagués escrit aquest llibre avui en dia podria haver canviat el títol per "Christian (el nom del prior del monestir), o seriedad con las cosas".

“Serva ordinem et ordo servavit te”. Entrevista a Enric Comas, jesuïta i arquitecte (1)

Al llarg de la segona meitat del sXX trobem religiosos que han encarnat el diàleg de la teologia i l’arquitectura en la seva vida com és el cas de Fray Coello de Portugal, de qui ja us havia parlat aquí, o l’holandés Dom Hans van der Laan, al qual Esteban Fernández Cobián va dedicar un article al número 40 de la revista Ars Sacra. Catalunya també compta amb l’exemple del jesuïta Enric Comas de Mendoza sj, que ha compaginat la seva vocació religiosa amb l’exercici professional de l’arquitectura, donant obres com la Capella del Col·legi Claver de Raïmat, i les parròquies de Sant Ignasi de Loiola de Lleida, Sant Pere Claver a Barcelona o Mare de Déu de Bellvitge entre d’altres. Tot i ser doctor en arquitectura, l’exemple d’Enric Comas no és conegut a casa nostra i per això vaig demanar-li que em respongués a unes quantes preguntes que, de forma condensada, us aniré presentant aquests dies tot rellegint les pàgines manuscrites que em va lliurar i que guardo com un petit tresor. De moment, com a pòrtic d’entrada, presento la seva dimensió humana, pastoral i espiritual, que ha sabut trobar una síntesi personal entre la vocació i la professió, una tasca ben difícil per a tots aquells que cerquem viure la nostra tasca des de la missió, en clau de seguiment del Crist. Després de llegir-ho, agraint la sinceritat de l’autor, concloc amb una frase agustiniana que pot resumir aquesta vivència: “Serva ordinem et ordo servavit te” (Guarda l’ordre i l’ordre et guardarà a tu). (Seguir llegint)

Arquitectura apocalíptica, un racó per l’esperança

Quan es parla d’arquitectura apocalíptica sovint s’evoquen paisatges devastats o grans construccions fantasmagòriques de caire sacrificial, però passa desapercebuda l’arrel d’aquest gènere literari: donar una alè d’esperança a tots aquells marcats per la dissort i, especialment, als grups minoritaris que són perseguits per les seves creences. 
 
L’Apocalipsi joànic engalta amb aquest gènere literari de resistència esperançada que desvetlla la seva clau d’interpretació en la doble estructura lineal i concèntrica del text. Pel que fa a l’estructura lineal del text, aquest culmina en la darrera visió: el davallament de la Ciutat Santa (Ap 21,9-22,5), que vol ser una imatge trinitària definitiva on la Glòria del Pare resplendeix en una humanitat santa (Ap 21,11.23.24) que viu dels fruits de l’arbre de la creu (Jn 18,1) i de l’aigua de l’Esperit (Jn 7,37-38) gratuïtament als més necessitats (Is 55,1). Pel que fa a l’estructura concèntrica, aquest troba el centre en el nucli del tercer septenari, el de les trompetes (Ap 8,2-14-5), quan Déu es manifesta com Senyor de la Història per damunt de tot mal que, tot i la seva potència, està destinat al fracàs.  

Des d’un punt de vista arquitectònic, el llibre de l’Apocalipsi ha inspirat notablement bona part de la construcció d’edificis de tradició cristiana. La imatge de la Jerusalem Celestial, de planta quadrada (Ap 21,16) (que representa els quatre punts cardials de la terra, on trobem tres portes a cada eix respectivament, Ap 21,12-13, mostrant la universalitat de la salvació:Ap 21,24) va ser copiada en la construcció i disseny dels monestirs medievals (imatge d el'esquerra), on la comunitat representava una anticipació de la Ciutat dels Sants en mig d’una terra conflictiva i el claustre era alhora una reminiscència del jardí de l’Edèn (Gn 2,9) i de la plaça major de la Ciutat Santa (Ap 22,1-2) amb la seva font i el seu riu de quatre braços (Gn 2,10; Sal 46,4; Ez 47,1-12) marcant l’axis mundi (llegir Mircea Eliade: “Lo sagrado y lo profano”) cristològic. (Seguint també la profecia de Ez 40-44; Is 60,19; Is 54; etc). (seguir llegint)

El prega_rock a Balaguer

Des de la Delegació de Joves del Bisbat d'Urgell m'han convidat a participar amb una petita ponència sobre el "Prega-Rock", el dissabte 19 de març a la 3a jornada de formació a Balaguer, dins del la temàtica de l'expressió artística i la pastoral juvenil. No m'agrada presentar aquest recurs com una "panacea pastoral", perquè no ho és ni de lluny, però espero que pugui servir per donar una pista sobre quin paper pot tenir la música popular contemporània en el que avui s'anomena "l'atri dels gentils", l'espai de diàleg amb el món contemporani.

L'ISCREB virtual, una bona aposta

Ja s'ha acabat el primer semestre a l'ISCREB (Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona) virtual, on m'estic treient la DECA (Declaració Eclesiàstica de Competència Acadèmica). Aquest semestre només tenia dues assignatures que he superat amb escreix: Psicologia de la Religió i Pedagogia de la Religió a Secundària. És la primera vegada que faig un curs on-line i, la veritat, està molt ben trobat. Ja n'havia parlat al portal Catalunya Religió. El proper cap de setmana, els alumnes tenim la primera trobada presencial del segon semestre que, de ben segur, omplirà l'edifici del seminari de Barcelona com ja ha passat en les dues trobades presencials del semestre passat.
A voltes en l'àmbit de l'ensenyament es parla molt de l'aplicació de les noves tecnologies en la metodologia de l'aprenentatge, crec que l'ISCREB va pel bon camí, tot i que encara es podrien fer més coses perquè l'e-learning pot anar molt més enllà que penjar uns apunts al "moodle". És cert que els professors interaccionen amb els alumnes i cerquen la seva participació en fòrums però encara hi ha camp per còrrer en l'aprenentatge significatiu de les ciències religioses on-line.
També és una llàstima que no hi hagi més relació amb els altres instituts de ciències religioses de la tarraconense. No és que no n'hi hagi, tot al contrari, però no sé fins a quin punt no estaria bé poder sumar esforços en un iscre"c" (de Catalunya) virtual. Potser això ja seria un tema de la Facultat de Teologia de Catalunya i no tinc prou dades per apuntalar aquesta idea, així que "la deixo caure".

e-deuk, el màster de formació del professorat on-line

A partir d'una assignatura del Màster en Formació del Professorat de Secundària en Tecnologia a la URL, fa unes setmanes vaig crear el bloc "e-deuk": El mot "Educar" prové de l'arrel indoeuropea "deuk", que vol dir "guiar". Aquest espai on-line és un bloc de notes i apunts sobre educació.
De moment hi ha un ampli recull de premsa, notes mínimes sobre el pràcticum i alguns videos o coses que em semblen interessants de les classes. Quan de temps durarà el bloc "e-deuk"? De moment és una llibreta d'apunts del màster. Més endavant ja es veurà si finalitzarà amb el màster o no.
Us deixo amb un monòleg del BFT sobre l'informe PISA.

Eucaristia al Casal Loiola

Els caps de setmana que em quedo a Barcelona normalment vaig a l'eucaristia del Casal Loiola, els dissabtes a les 19:30. La millora que s'està esdevenint al Casal Loiola és més que notable i les eucaristies setmanals són el punt culminant on l'activitat i la comunitat es concentra de forma festiva (CVX, Espai Ignasià, Joves Loiola, VOLPA, Apropar, C.E. CIM.La Congregació Mariana...).

Abans les celebracions estaven fragmentades, cada comunitat tenia la "seva" missa en diferents pisos, fet que dificultava la relació i generava més recels alhora que la participació anava decaient. Actualment, amb la missa que es fa a la planta baixa del Casal, el panorama és diferent. L'espai s'omple de gom a gom. Part de l'èxit és degut a que s'ha apostat per la pastoral familiar impulsada per l'aparició del Centre d'Esplai CIM, vinculat també al MCEC. L'esplai CIM va nèixer a partir d'una escisió del JAS (Joventut Alegre de Sarrià) i actualment (atenció, preneu nota!!!) és un esplai amb més de 150 infants i amb llista d'espera!!!

Evidentment, una altra part notable de l'èxit d'aquesta eucaristia també rau en la seva preparació que compta amb el suport d'un equip de laics i un molt bon grup de músics (violencel, saxo, trompeta, bateria, guitarres...). Si voleu fer-vos una idea podeu seguir el bloc de l'eucaristia del Casal Loiola aquí.

Tornant per Betània

El passat dimecres vaig anar a passar la nit a “Sostre”, un projecte social de la Barceloneta. En arribar-hi em vaig trobar amb una nota que demanava al voluntari de torn que anés a casa d’una veïna a buscar el sopar pels usuaris del projecte, sis persones sense llar. Mai havia entrat fins llavors en una casa de la Barceloneta i, realment, feia impressió el lamentable estat de deixadesa “cochambrosa” de l’empinada escala d’uns veïns amb portes entaulonades i plenes de candaus. Després de preguntar-me vàries vegades qui era, al final em va atendre cordialment una veïna i em va fer entrar a una casa liliputiense i endreçada. Quan tornava amb el caldo pels carrers del barri em vaig enrecordar de la cita de Ozanam: : “Els que coneixen el camí de la casa del pobre, els que han escombrat el pols de la seva escala, aquests mai truquen a la seva porta sense un sentiment de respecte...”. Crec que el seminari sobre "Vicarios de Cristo: los pobres", a l'ITF, m’ha ajudat a no apagar aquesta “instància del record” i a viure amb més arrelament evangèlic les meves engrunes de solidaritat.

Del seminari també m’ha resultat molt interessant l’apunt etimològic que un dia es va fer a classe sobre el mot “Betània”, “casa dels pobres”, com una mena “d’hospital” de la època que Jesús frequentava. És a dir, ja hi ha un lligam arquitectònic de la “casa de Déu” com a “casa del pobre” en el NT.

Els textos que he trobat donen a entendre el següent (seguir llegint)