Amidaments estimatius

Carpe Diem... Viure amb intensitat.
“Me’n vaig anar als boscos perquè volia viure sense pressa. Volia viure intensament i extreure’n tot el suc a la vida. Deixar de banda tot el que no era vida per no descobrir, a l’hora de la meva mort, que no havia viscut” (Henry David Thoreau, “Walden, o la vida als boscos”).

Quan era adolescent em va marcar molt la pel·lícula “El club dels poetes morts”, que me va fer descobrir la filosofia del “Carpe Diem” i els textes de Henry David Thoreau i Walt Withman, als quals vaig llegir en el llibre “Carpe Diem, antologia del club dels poetes morts” de l’Editorial Íxia Llibres. Vaig viure la filosofia del Carpe Diem alhora que estava molt implicat amb les activitats de la parròquia (l’Hora 3, l’esplai, els camps de treball....), identificant viure intensament amb seguir l’evangeli. Uns anys més tard vaig creure que viure a tope passava per lliurar la vida sencera, inspirat pel poema de’n Lluís Espinal “Gastar la vida”, i vaig fer-me jesuïta... i encara ho segueixo creient.

Més endavant, vaig anar descobrint que “viure amb intensitat” sovint va molt més enllà de l’activisme. No m’hauria pogut imaginar que estar un mes en silenci perdut en un poble de la meseta castellana fos una activitat de vida intensa. El silenci i la trobada personal amb l’evangeli remastegat en la pregària de la vida em va donar la clau per a viure intensament més enllà, o més ençà, del que faig o deixo de fer. Per això, quan veig tanta falsa “intensitat” m’omplo de tristor. Per a mi la intensitat es lliura en el quotidià i la resta, en gran part, són punyetes. Si coneguéssim l’Amor de Déu no ens caldrien tantes evasions, tants cursets esotèrics, tants esports de risc que et tornen a deixar en un quotidià de baixa intensitat.

“No hay otra manera de alcanzar la eternidad que ahondando en el instante, ni otra forma de llegar a la universalidad que a través de la propia circunstancia: el hoy y aquí.” (Ernesto Sabato, “La Resistencia”)