Amidaments estimatius

El Dr. House també juga al come-cocos! (flaishos d’un dia normal i corrent)

Els qui vau veure el capítol d’ahir del “Dr. House” recordareu que, en la seva estància a l’ala de desintoxicació de l’hospìtal, hi ha un moment que en House apareix jugant amb un paper que es plega i desplega, un “come-cocos”. Quan ho vaig veure vaig fer un bot i em vaig maleïr per no poder gravar-ho perquè, de cara a motivar les inscripcions i donar informació de la Pasqua Jove Claver-TSKV d’enguany, la setmana passada l’Albert i jo vam fer un “pasqua-coco” ; és a dir, un “come-cocos” en el que hi apareixien preguntes i respostes reslacionades amb la Pasqua Jove. En Natxo és testimoni de la meva sorpresa.

A part d’això, el dia d’avui ha estat extremadament casolà perquè m’he tancat a dibuixar i anar completant els tres cicles litúrgics de les vinyetes dominicals. Me les prometia molt feliçes quan em vaig comprometre a compeltar els cicles i traduir-ho al castellà, de cara a una revista mexicana que dirigeix un company jesuïta que estudia litúrgia a la Facultat de Teologia, en Cristóbal Orellana. Realment, cada vegada me n’adono més palesament que això de “tancar etapa” és quelcom complicat després de tanta inèrcia (els cinc anys a Bellvitge). Espero que, malgrat tot, aquesta mentalitat no em dugui a la dita aquella “pá lo que me queda en el convento me (cago) dentro” o a passar de tot, una mena de claudicació psicològica prematura.

Avui només he sortit al carrer un parell de vegades i les dues han valgut la pena, així que us les explico:

1_ Visita a la “fauna” parroquial: He quedat un moment amb la “Sandra”, la secre de l’esplai, de cara a organitzar uns temes de la sortida de setmana santa. Una de les tasques ha estat passar pel magatzem de “ayuda fraterna” a rampinyar alguna cosa pels àpats. L’ajuda fraterna està dirigida per un parell de dones que són unes santes. Que siguin santes no vol dir que una d’elles no pugui deixar de fumar en tot moment i l’altra no pari d’explicar acudits picants sobre la vida libidinosa dels capellans. Les dues han patit molt en aquesta vida, o les hen fet patir, però han trobat en la parròquia una mena de “taula de salvació” a la que s’hi aferren lliurant bona part del seu temps amb molt d’amor i dedicació.

2_ Al “refu” a prendre un tallat a mitja tarda: “El Refugio” (el refu) és el bar que hi ha als locals comercials més propers a la torre de vivendes (un immens formiguer) on visc. M’agrada baixar-hi a prendre un tallat de tant en tant i copsar quelcom de la vida del barri compartint el soroll de la màquina escura-butxaques, les converses dels veïns o les trifulques dels empleats del Caprabo. Avui no hi havia gaire moviment i m’he apartat a una taula. M’he quedat escoltant una cançó que m’ha cridat l’atenció perquè parlava de “bendigo tu luz”... m’he adonat que era en Juan Luís Guerra, aquell cantant que va descobrir al Crist fa cinc anys. M’ha sorprés escoltar una cançó de temàtica religiosa en un ambient que li relliscava completament el que el cantant expressava. Per a mi, que volia fer deu minuts de descans, ha estat un regal.

Gràcies, Senyor, pel dia d’avui. Gràcies pel testimoni de la gent de la parròquia. Gràcies per la cançó d’en Juan Luís Guerra al bar. Gràcies per la tasca que has volgut posar a les meves mans. Amén.