Amidaments estimatius

Per quan una parròquia virtual?

El fet d’estar estudiant teologia em dóna temps per, a part d’escalfar la cadira, anar relacionant (linkant) allò que m’expliquen amb la vida que porto. De fet, no podria ser d’altra manera perquè el nostre pensament, com també ho és la nostra vida, és relacional (només cal llegir l’article mític del científic de posguerra Vanevar Bush “As we may think” – “Tal com podriem pensar” -. El primer en formular el concepte de Hiper-text).

Així com ja fa uns mesos vaig parlar del desig i la necessitat d’una blocosfera eclesial , desig que ha pres forma en la “Blocsfera cristiana”, ara us parlaré (bé, tan sols faré un esboç) d’un altre desig molt més ambiciós que, malauradament, no trobarà una resposta tan immediata: la parròquia virtual.

Què és una parròquia? Tirant pel dret, és un invent que va lligat amb la constantinització del cristianisme al s.IV i Vè, quan el cristianisme passa a ser religió oficial i arriba al “pagus”, els pagesos. Fins aleshores el cristiansme era quelcom molt urbà, quelcom que s’anava extenent de ciutat en ciutat, i la comunitat cristiana s’aplegaba cada diumenge entorn del Bisbe. Quan el cristianisme esdevè popular, la gent del camp no arriba a desplaçar-se a la “catedral” (mot que prové de “cadira”. La seu del Bisbe) per trobar-se amb l’església local visibilitzada pel Bisbe i, per tant, aquest nomena uns ajudants seus que el representin en les altres viles allunyades de la seu catedralicia, els preveres (els “capellans”, vaja). Resumint: la parròquia neix de donar resposta a la dispersió territorial de la comunitat cristiana local (“local” es refereix a una “diòcesi”).

Quina funció té una parròquia? Segons la primera encíclica de Benet XVI “Deus Caritas Est” (Déu és Amor), a la segona part del document, l’amor es concreta i visibilitza en una comunitat cristiana en tres dimensions: Litúrgia (celebració de la fe), Kèrygma (anunci de la fe: ktq6, nous llenguatges, reflexió sobre la fe...) i Diakonia (servei de la fe. Aquí podriem posar Càritas Diocesana, per exemple). La parròquia visibilitza i viu aquest Amor de la que és dipositària en aquestes tres dimensions que podrien respondre metafòricament al cor (litúrgia), el cap (kerygma) i les mans (diakonia).

Per què cal una parròquia virtual? Perquè, semblantment al moment de l’aparició de les parròquies, l’església local no “arriba” a la comunitat de creients en tant que el concepte de “territori” s’ha vist profundament modificat per l’extensió de la corporeïtat de les relacions virtuals. La parròquia “de tota la vida” resta mutilada i limitada, tot i que segueix sent imprescindibe com el nostre cos és imprescindible. Quina és la presència dels “preveres virtuals” en aquest nou espai? Aquí encara hi ha molt que pensar però, d’entrada, és perfectament comprensible que un bisbe s’hagi (o li hagin) fet un bloc; o que un capellà hauria d’estar preparat per afrontar aquesta ampliació de la territorialitat, fins al punt de poder ser destinat a una “parròquia virtual” que complementa i ajuda l’església local allà on ella no arriba.

Quina funció té una parròquia virtual? Les mateixes que he explicat abans.
1_ Litúrgia: Una parròquia virtual hauria de possibilitar d’alguna manera (no sé com) la celebració de la fe. Poder pregar comunitàriament “on-line” de forma conscient (tipus espai sagrat).
2_ Kerygma: Una parròquia virtual ha de poder oferir un lloc per reflexionar i explicitar la fe. No tant només a nivell intel·lectual (com podria ser el fòrum de teologia de catalunya, el Teocat. O el Centre d’Estudis de Cristianisme i Justícia), sinó que oferís vídeos “on-line” o d’altres recursos ktquètics que hom pogués descarregar o treballar al mateix site.
3_ Diakonia: Una parròquia virtual no ha de ser quelcom esotèric i espiritualista. Ha de ser un lloc compromés amb i pels més desafavorits. Un lloc des d’on poder informar-se sobre les injustícies del món i possibilitar la solidaritat.

Bé, ho deixo aquí companys. Ja hem direu què us sembla. Penseu que tan sols són uns apunts. En part, el meu bloc pretén ser quelcom així perquè aquestes tres dimensions són per a ser viscudes per cadascun de nosaltres que som “temples de l’Esperit” (1 Cor 3, 16 ) i “pedres vives” (1 Pe 2,5) de l’Església.
amDg
eloi