Pascal, pensaments d’un “enfant terrible”
Aquests dies m’estic llegint a fons els “Pensaments” del Sr. Blaise Pascal . Quin personatge en Pascal!. En la primera i segona secció d’aquest calaix de sastre dels “Pensaments” l’autor fa una descripció de la condició humana que toca molt de peus a terra. A voltes fem una caricatura de l'autor i ens quedem amb la versió sentimentalista (“El cor té raons que la raó desconeix”) o amb el càlcul i la relació “qüalitat-preu” de l’”aposta pascaliana” (no podem saber racionalment si Déu existeix o no però, “por la cuenta que nos trae”, més val apostar-hi a favor perquè no hi perdem res i ho podem guanyar tot) però estic descobrint a un home que es va prendre seriosament això de raonar la fe des del fons de l’ànima. Té expressions que em recorden a l’Ernesto Sábato (quan parla sobre la eternitat del temps present o critica l’evasió de l’home) o a la Simone Weil (quan parla de la tasca de saber expressar correctament els pensaments) i això em fa molt bona espina, m’olora bé, m’ho ensumo autèntic.
Per tot això, em sorprèn que al pobre filòsof i matemàtic no li hagi vist el pèl durant tots aquests anys a la Facultat de Teologia de Catalunya. Tan sols l’han citat en el darrer curs a l’assignatura de Història e la Teologia, donant per estudiat anteriorment qui va ser el pare del que després ha estat la “Teologia Fonamental”. Trist, oi?. Per compensar-ho, el passat divendres el grup de confirmació varem pujar al terrat de la parròquia, ens estiràrem al terra mirant la fosca nit il·luminada pels neons ciutadans, i varem llegir el nº72 dels pensaments “Sobre la desproporció de l’home”. Va donar molt de sí.
Aquests dies m’estic llegint a fons els “Pensaments” del Sr. Blaise Pascal . Quin personatge en Pascal!. En la primera i segona secció d’aquest calaix de sastre dels “Pensaments” l’autor fa una descripció de la condició humana que toca molt de peus a terra. A voltes fem una caricatura de l'autor i ens quedem amb la versió sentimentalista (“El cor té raons que la raó desconeix”) o amb el càlcul i la relació “qüalitat-preu” de l’”aposta pascaliana” (no podem saber racionalment si Déu existeix o no però, “por la cuenta que nos trae”, més val apostar-hi a favor perquè no hi perdem res i ho podem guanyar tot) però estic descobrint a un home que es va prendre seriosament això de raonar la fe des del fons de l’ànima. Té expressions que em recorden a l’Ernesto Sábato (quan parla sobre la eternitat del temps present o critica l’evasió de l’home) o a la Simone Weil (quan parla de la tasca de saber expressar correctament els pensaments) i això em fa molt bona espina, m’olora bé, m’ho ensumo autèntic.
Per tot això, em sorprèn que al pobre filòsof i matemàtic no li hagi vist el pèl durant tots aquests anys a la Facultat de Teologia de Catalunya. Tan sols l’han citat en el darrer curs a l’assignatura de Història e la Teologia, donant per estudiat anteriorment qui va ser el pare del que després ha estat la “Teologia Fonamental”. Trist, oi?. Per compensar-ho, el passat divendres el grup de confirmació varem pujar al terrat de la parròquia, ens estiràrem al terra mirant la fosca nit il·luminada pels neons ciutadans, i varem llegir el nº72 dels pensaments “Sobre la desproporció de l’home”. Va donar molt de sí.
1 comentari:
El tema de l'aposta pascaliana és més profund del que sembla. Et recomano que llegeixis sencer el text amb els comentaris que fa el professor Pere Lluís Font a la Història del pensament cristià. Val la pena.
El text que em sembla més programàtic de Pascal és el memorial:
L'an de grâce 1654,
Lundi, 23 novembre, jour de saint Clément, pape et martyr, et autres au martyrologe.
Veille de saint Chrysogone, martyr, et autres,
Depuis environ dix heures et demie du soir jusques environ minuit et demi,
FEU.
« DIEU d'Abraham, DIEU d'Isaac, DIEU de Jacob »
non des philosophes et des savants.
Certitude. Certitude. Sentiment. Joie. Paix.
DIEU de Jésus-Christ.
Deum meum et Deum vestrum.
« Ton DIEU sera mon Dieu. »
Oubli du monde et de tout, hormis DIEU.
Il ne se trouve que par les voies enseignées dans l'Évangile.
Grandeur de l'âme humaine.
« Père juste, le monde ne t'a point connu, mais je t'ai connu. »
Joie, joie, joie, pleurs de joie.
Je m'en suis séparé:
Dereliquerunt me fontem aquae vivae.
« Mon Dieu, me quitterez-vous ? »
Que je n'en sois pas séparé éternellement.
« Cette est la vie éternelle, qu'ils te connaissent seul vrai Dieu, et celui que tu as envoyé, Jésus-Christ. »
Jésus-Christ.
Jésus-Christ.
Je m'en suis séparé; je l'ai fui, renoncé, crucifié.
Que je n'en sois jamais séparé.
Il ne se conserve que par les voies enseignées dans l'Évangile:
Renonciation totale et douce.
Soumission totale à Jésus-Christ et à mon directeur.
Éternellement en joie pour un jour d'exercice sur la terre.
Non obliviscar sermones tuos. Amen.
Salutacions
Norbert
Publica un comentari a l'entrada