L’humor gràfic, una tasca espiritual.

Aquesta 7mana he rebut el Foc Nou del Gener, on col·laboro en l’apartat d’humor gràfic, a l’interior de la contraportada. No és fàcil aquesta tasca d’humorista gràfic perquè demana creativitat, atenció, un cert sentit literari i la traducció a un llenguatge encara més concret que és el grafisme. Tractant-se d’una publicació de caire religiós seria molt fàcil caure en la desqüalificació i el partidisme, ja sigui a favor o en contra de la jerarquia eclesial o bé de la “gauche divine eclesial”. He defugit d’aquestes confrontacions en tot moment per centrar-me en el dia a dia i les vivències dels parroquians. Per a mi l’humor és la discilina provinent de la contracció dels mots “humus” (tocar de peus a terra) i “amor” i no ho vull entendre d’una altra manera (e si no n’é vero é ben trobato!). L’humor és l’actitut que ens fa acapaços de lucidesa (crítica) i tendresa envers el que anem vivint, una actitut espiritual, en definitiva. Espero que pugui seguir així força temps i estic receptiu a poder fer humor del dia a dia parroquial amb les vostres suggerències, que sempre és més entretingut riure plegats que anar-ho fent sol quan se m’escapa el riure sota el nas.

Promenade catosfèrica

Aquest matí, com un Le Corbusier qualssevol, he anat a Granollers a fer una “promenade blocaire” a la trobada de la catosfera. Pel que fa a les activitats, m’ha resultat molt suggerent la primera taula rodona del dia: “Els blocs i la literatura”, moderada per Toni Ibañez i a la que hi ha participat l’escriptor Biel Mesquida (virtualment), Laura Borràs (professora de la UOC), Jordi Ferré (d’Edicions Cossetània), Jesús Tibau i Miquel Bonfill (de Relats en Català). Hem parlat de la militància dels lectors bloggers, de la sinèrgia entre la publicació en paper i a la xarxa, del bloc com eina espai-temporal d’escriptura provisional, dels diferents nivells de lectura (diguem-li hermenèutica) que ofereix la literatura digital, de la democratització de la crítica literària i de les possiblitats de transmissió de la passió de l’escriptura a les noves generacions. Ja veieu, un bon grapat de conceptes i pensaments sense comptar els que m’he deixat a la calaixera.

Pel que fa a les relacions, m’he trobat amb la Sílvia i l’Anna, amb qui he estat una bona estona xerrant sobre el que hem escoltat, cercant aplicacions i qüestionant-nos el nostre quefer com a blocaires en els nostres camps respectius. Ha estat molt bé poder parlar d’aquesta passió comuna perquè, en el dia a dia, no tinc gaires oportunitats de poder reflexionar-hi amb algú de forma temàtica perquè, o bé no són blocaires o, si ho són, tenim altres temes de què parlar.

Finalment, he tornat a casa barrinant sobre el lloc i vida del planeta “blocsfera cristiana” dins d’aquesta galàxia de blocsferes variopintes agrupades en la catosfera. Podem fer més coses com a blocsfera?, Com fer que la blocsfera cristiana sigui més activa, més solidària, més eclesial?, Què hi haurien de trobar els nostres companys (o no) de camí?, Quin “testimoniatge” podem donar amb senzillesa i alegria?, Com cercar la koinonia (comunnio) entre els blocaires respectant la legítima “república independent” de cadascú?, Com hauria de ser una blocsfera cristiana, en definitiva? Massa preguntes per una sola persona, però friso per poder anar trobant respostes.

El dia de la Catosfera!

Sí, ja ha arribat el "dia de la catosfera"! i no em refereixo pas a una cita apocalíptica de caire sectari sinó a que avui s'inaugura la primera gran trobada de blocaires de parla catalana que durarà tot el cap de setmana.

Si voleu informació, cliqueu la icona de l'inici, però el que em plantejo és per què m'hi he inscrit. Aquí teniu unes quantes raons (no segueixen un ordre jeràrquic d'importància)

1_ Per socialitzar la Blocsfera Cristiana. Donar-la a conèixer a d'altres associacions blocaires, ja siguin ideològiques o territorials. En Marc Vidal (principal promotor blocaire català) en fa un recull aquí .
2_ Per anar superant el meu propi analfabetisme digital. Per formar-me i poder formar a d'altres.
3_ Perquè, semblantment a l'assaig de l'Ernesto Sabato "El escritor y sus fantasmas", necessito preguntar-me "¿Por qué se escriben novelas?", és a dir: què ens empeny a escriure blocs (si és que ho podem prendre com a gènere literari, fet dubtós).
4_ Perquè, tot i que em sembla que hi aniré sol (bé, en Ramon Bassas seguir que hi anirà), m'interessa posar rostre al reguitzell de blocs que tafanejo de tant en tant.
Total, que pot ser una experiència antropològico-virtual molt interessant i, de pas, visitaré un amic de Granollers, que tampoc farà mal.
Si algú m'hi vol trobar ,que no prengui com a referència la foto del bloc perquè m'he afeitat la barba (algú ha vist el darrer anunci del carnet jove?... doncs això mateix!) i, segurament, només hi seré el dissabte.
Visca la catosfera!
Creu de Sant Jordi pel Marc Vidal!

Virus!!!!

Potser va ser que no em va sentar bé el Congrés de Teologia Pastoral?, Potser que els dilluns no es presten a anar a treballar?... No ho sé, però el cas és que vaig "pillar" una passa intestinal d'aquestes i ahir va ser un dia horrorós. M'estalvio els detalls (si algú vol fer una peli "gore" ja li ho explicaré).

Així que em vaig estar tot el dia suant al llit. Pensant. Dormint. Fent escapades a visitar al Sr. Roca i trucant a la súper-secre de l'esplai, que és infermera. No em puc queixar de res, he estat molt ben cuidat. Un malson que ha durat 24 hores. Curiós, no? Tot plegat per recordar que som ben poca cosa i que un bitxet ens pot desmuntar qualssevol dels nostre plans i desitjos més elevats.

Ecletopografies virtuals

Aquests dies he pogut participar, molt parcialment, del Congrés Internacional de Teologia Pastoral que duia per lema “La parròquia, comunitat missionera”, organitzat per la Facultat de Teologia de Catalunya i el Centre d’Estudis Pastorals. Els meus interés era doble: 1) Cercar fonamentacions teològiques de cara a justificar la distribució i disseny del Projecte Final de Carrera (tema: Centre Parroquial a Torreforta, Tarragona) i 2) Cercar fonamentacions teològiques i reflexionar sobre aquest “espai” virtual que anomenem “Blocsfera cristiana”.

Sobre els interessos arquitectònics tan sols hi ha hagut algunes pincellades. He trobat a faltar (segurament perquè m’ho he perdut) més reflexió sobre la comunitat cristiana i el territori en sentit urbanístic i antropològic i no tan “espiritual”. Així i tot el darrer “Quaderns de Pastoral” inclou una reflexió sobre “habitar el món” del prof. Salvador Pié-Ninot i d’en Mn. Gaspar Mora força interessants.

Sobre els interessos virtuals encara hi ha hagut més silenci. S’ha parlat de “mobilitat” en el territori dels parroquians. S’ha parlat també dels “parroquians d’elecció” que hi ha cada parròquia, etc. Però no ha aparegut ni la vessant virtual de cada un d’aquests espais eclesials a la xarxa (sobre la relació que la parroquia pot desenvolupar a partir d’una plana web, per exemple), com tampoc els agrupaments i llocs de trobada que s’esdevenen “on-line”.

És molt arriscat, i fins i tot erroni, presentar un espai com la blocsfera cristiana com una parròquia virtual (principalment perquè no som “qahal”, arrel de “L’eclesía”, de gent con-vocada a celebrar l’Aliança... és a dir: que no celebrem l’eucaristia “on-line”), però és innegable que, dins la gradació i matisos de cadascun dels blocaires pel que fa a la explicitació creient, dins la blocsfera cristiana es donen traçes de liturgia (celebració del diumenge, per exemple), kerygma (reflexió sobre la fe, KTQ6...) i diakonia (servei i solidaritat, especialment amb els més desafavorits). Com emmarcar aquests noves “ecletopografies (espais d’església) virtuals” ?. D’aquest tema ja en vam fer una primera reflexió dins del seminari “Fonaments per a un temple virtual”, a Cristianisme i Justícia, però crec que cal no perdre l’interés per reflexionar sobre aquest fet, no pas per mirar-nos el melic, sinó per poder encertar millor l’acció i manera de viure l’evangeli en un món virtualitzat.

En construcció

No sé a quina part de l'Ètica a Nicòmac, d'Aristòtil, el filòsof diu que "el constructor es fa construïnt". Hi estic força d'acord, sobretot ara que he començat a treballar en un despatx d'arquitectura. Portava moooolts anys fent "arquitectura abstracta" a l'escola i ara ja és el moment de llençar-me a la professió. El dimecres aniré a fer una visita a una obra acabada amb una companya de la feina per veure "in situ" què és el que s'espera del meu treball i prendre nota de l'estil i manera de procedir de l'empresa. Si ahir em vaig "empollar" els llibres blancs (vindria a ser un "llibre d'estil" de l'empresa) farcits de detalls constructius, ara toca començar a entendre'ls i jugar amb ells, a projectar. Ja sé que em paguen i no em fan cap favor perquè és la meva feina, però estic enormement agraït de haver trobat aquesta feina. Ja tocava. Estic "en construcció"!

El blues del diumenge

Com que avui és diumenge, després d'haver anat a missa i passejat sota un sol maquíssim, crec que s'escau el següent "prega_rock":

El Blues del diumenge (Lax'n'Busto, Relax)

La plaça du un bany extra de sol.
Si jo ahir era un vampir, per què no estic
dormint?
Correus és tancat, el dia ha començat havent
dinat.

No vull que es faci fosc
quan el cor em canti el blues del diumenge.
Em moriré, tot toronja el meu carrer.
Sospir prop del teu pit.

No faré res perquè no vull ni que pogués.
Reposen les meves neurones del bonic ball d’ahir.
Ben quiet com un gripau
em miro els meus mitjons de color blau.

I com que tu també seràs de gelatina
et menjaré amb una cullareta.
I tu, si vols, et pots menjar un borratxo,
que també fa diumenge…

Quan es fa fosc,
quan el cor em canti el blues del diumenge.
Em moriré, tot toronja al meu carrer.
Sospir proa del teu pit.

Comentari:
El blues del diumenge és la melangia d’un bon record del cap de setmana. Què fariem de totes les nostres activitats sense poder fer-ne “el blues del diumenge”? La melangia és com una mena de garantia d’autenticitat d’allò viscut.
En color cristià se’n diu “acció de gràcies” (en grec es tradueix com “eucaristia”). Celebrant l’eucaristia no només recordem amb nostàlgia sinó que, d’alguna manera, es fa present un blues d’eternitat, una nostàlgia de la creació, el sospir del paradís enyorat de tota la humanitat.

Text complementari:
El blues dominical, fonament dels seguidors de Jesús:
L'Església, per una tradició apostòlica, que porta el seu origen del mateix dia de la Resurrecció de Crist, celebra el misteri Pasqual cada vuit dies, en el dia que és cridat amb raó \"dia del Senyor\" o diumenge. En aquest dia els fidels deuen reunir-se a fi que, escoltant la paraula de Déu i participant en l'Eucaristia, recordin la Passió, la Resurrecció i la glòria del Senyor Jesús i donin gràcies a Déu, que els«va fer renéixer a la viva esperança per la Resurrecció de Jesucrist d'entre els morts» (1Pe 1,3). Per això el diumenge és la festa primordial, que deu presentar-se i inculcar-se a la pietat dels fidels, de manera que sigui també dia d’alegria i d’alliberament del treball. No se li anteposin altres solemnitats, llevat que siguin de bo de bo de summa importància, ja que el diumenge és el fonament i el nucli de tot l’any litúrgic.
(Sacrosanctum Concilium 106. Concili Vaticà II)

Dones en camí

Aquest Nadal he afegit un regal inesperat a la meva llista als Reis Mags perquè la Marta Nin (Barcelonina que viu a Roma, on treballa de corresponsal en diferents mitjans de comunicació) em va fer arribar el seu llibre “Dones en camí”, de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, en la col·lecció “El gra de blat”. Si aquest llibre s’hagués presentat al Concurs Bíblic Universitari del 2005, que duia per lema “La dona i la bíblia”, l’hagués guanyat de ben segur. (Per cert, us recomano participar-hi!, el lema d’enguany és “Novetats de la Bíblia” i trobareu més informació aquí ).

“Dones en camí “ agafa el millor del gènere de novel·la històrica, pel que fa a l’estudi científic de l’entorn de l’obra, i l’aplica als temps bíblics dels evangelis. Però és molt més que tot això, perquè l’autora aconsegueix posar-nos en la pell de les quinze dones escollides de diferents passatges evangèlics fins arribar a posar la pell de gallina al lector. En d’altres paraules, està molt ben escrit; amb una narrativa poètica que es copsa en frases coma ara “Un buit esparverador assedegat d’amor” o “Mentre travessaven la porta de sortida del poble, la Queturà cosia amb un reguitzell de llàgrimes els estrips del seu cor”.

Estic molt agraït d’haver pogut llegir aquest llibre. Ens calen més “Martes Nins”; gent que sàpiga fer-se seu l’evangeli i comunicar-lo creativa i honestament als nostres contemporanis, no com un publicista sinó com qui comparteix un gran tresor. Llàstima que iniciatives com aquesta no surtin de l’àmbit editorial de “fidels catòlics de parla catalana” perquè aquesta obra resulta interessant per la seva mirada de dona, pel seu rigor literari i històric, per les cites de pensadors/es contemporanis i per la seva recerca de la Veritat.

L'entrevista

Ahir vaig fer la primera entrevista de treball. El lloc, la filosofia i les condicions són molt millors del que m’hagués pogut imaginar i espero que pugui incorporar-me aviat a la feina. Així i tot, no vaig poder evitar tenir l’estranya sensació de venir “d’un altre món”, doncs el book i el currículum que vaig mostrar no eren per menys: treballs de disseny gràfic relacionats amb el món de la pastoral escolar, pòsters “naïf”, algun exemplar de les vinyetes dominicals o de la secció de la “Fauna Parroquial” que publico a Foc Nou, les portades dels Quaderns EIDES (Escola Ignasiana d’Espiritualitat), etc. Tans sols hi havia un parell d’imatges relacionades directament amb l’arquitectura. Per sort, el meu interlocutor es mostrà força receptiu amb la meva trajectòria vital i la conversa em recordà a la que Herman Hesse narra quan el jove Siddharta s’entrevista amb un comerciant per trobar feina:

“ (mercader) - Pero permíteme: si no posees nada, ¿Qué cosas quieres dar?
(Siddharta) - Cada qual da lo que tiene. El guerrero da su fuerza; el mercader, su mercancía; el maestro, sus conocimientos; el campesino, su arroz; el pescador, sus peces.
- Muy bien. Y ahora dime ¿Qué es lo que tú puedes dar? ¿Qué has aprendido? ¿Qué sabes hacer?
- Sé meditar, esperar y ayunar.
- ¿Es todo?
- Sí, creo que es todo.
- ¿Y de qué te sirve? El ayuno, por ejemplo, ¿para qué es útil?
- Es muy útil, señor. Cuando un hombre no tiene qué comer, lo más inteligente será que ayune. Si, por ejemplo, Siddharta no hubiera aprendido a ayunar, ahora tendría que aceptar qualquier empleo, en tu casa o en otra parte, pues el hambre lo impulsaría a ello. Pero, al ser como es, Siddharta puede esperar tranquilamente, pues desconoce la impaciencia y la necesidad; puede aguantar el asedio del hambre largo tiempo, y encima reírse de él. Para eso, señor, sirve el ayuno. (...)”
(“Siddharta”, Herman Hesse, Edit. Plaza&Janés, BCN 1993, pag 92-93)

doncs això... a esperar i dejunar! (d'altres en diuen "a Dios rogando y con el mazo dando")

Any nou, any de gràcia

Las palabras “Sed perfectos como perfecto es vuestro Padre celestial”, viniendo immediatamente después de “Vuestro Padre, que está en los cielos, hace que el sol se levante sobre buenos y malos y hace llover sobre justos y injustos” implica toda una doctrina que, por lo que yo sé, no está desarrollada en ninguna parte. Pues Cristo cita como rasgo supremo de la justicia de Dios lo que se alega siempre (por ejemplo Job) para acusarle de injusticia, a saber, que favorece indistintamente a los buenos y a los malos.
Debía haver en la enseñanza de Cristo la idea de una cierta virtud de indiferencia, semejante a la que puede encontrarse en el estoicismo griego y el pensamiento hindú.
(“Carta a un religioso”, Simone Weil, Edit. Trotta, Madrid 1998, pag 57)

Davant aquestes paraules hom pot caure en el més profund nihilisme, en el “tot és igual”, o en la certesa del creient del “tot és gràcia”. Jo vull creure que tot és gràcia; que aquest sol que escalfa el primer dia laborable de l’any surt com una salutació i un convit a creure que aquest 2008 serà un any de gràcia per a tothom. El meu panorama vital ha canviat les concrecions però no la orientació.

Gràcies, Senyor, per aquest nou any que encetem tots plegats, fes que pugui ser un “any de gràcia” com el que va somiar Isaïes, com el que vas somiar tu mateix (Lc 4, 16-21)