Muralles de Barcelona

Bonica la fotografia, oi? Sí, és el que puc veure cada dia des de l’afortunat emplaçament del despatx; un espectacle que materialitza la temporalitat i la història de la ciutat en els diferents estrats de la seva muralla. Però alhora, mireu la fotografia d’abaix, també és el refugi i casa dels sense-llar. Muralla, lloc que marca un estar a dintre o estar a fora. Ara, però, hi ha altres muralles, tan invisibles que fins i tot ens fan cecs. (Estimat senyor del carrer, perdoni que hagi pres una fotografia de casa seva en la seva intimitat sense permís)

Espai de Silenci Ramon Llull

La recerca informativa sobre què és una parròquia i la seva concreció material en un projecte d’arquitectura va tenint els seus resultats. A partir de la demanda d’ajuda que vaig fer a la xarxa blocaire (aquí), des del Bisbat de Mallorca m’han fet arribar un llibre molt ben editat sobre el projecte i creació de l’Espai de Silenci Ramon Llull, un espai religiós interconfessional inserit en el campus de la Universitat de les Illes Balears. Una iniciativa que, malauradament, no ha aprofitat la nou centre universitari d’Esade a St. Cugat, tot i que podria haver-se inspirat en l’exemple de la Capella de St. Ignasi que Steven Holl va construir al Campus Universitari de la Companyia de Jesús a Seattle (foto de la dreta). A favor, i per contrarrestar la crítica, val a dir que la capella de Sant Francesc Xavier de l’escola de Casp-Sagrat Cor de Jesús va obtindre un premi FAD el 2006. Senyors: Val la pena re-pensar els nostres espais de celebració i pregària!

Tornant al projecte de Ramon Llull, aquest s’ofereix com una “casa”, com una ermita acollidora, formalment reconeixible per les seves dimensions domèstiques i pels sistemes constructius i materials propis de la cultura mediterrània. La planta (a l’esquerra) juga un vell joc que s’ofereix una i altra vegada a la humanitat: la quadratura del cercle. La composició és propera a Scarpa, Aldo Rossi i Mario Botta, els anomenats “neo-racionalistes” italians que es caracteritzen per l’ús de formes pures, la simetria, recuperació de la coberta a dues aigües com a símbol de llar, etc. En certa manera, la planta d’aquest projecte m’ha recordat a la “Casa a Stabio” d’en Mario Botta (a baix).

Resumint: Formes reconeixibles, inserció en el medi, una certa domesticitat, espai buit al mig... prenc nota i, sobretot, GRÀCIES PER HAVER-ME FET ARRIBAR AQUEST LLIBRE!!!

PREGARIA.CAT

Atenció!, ja ho tenim aquí on-line i en directe per a tots vosaltres, un portal de pregària en català "com Déu mana", és el (apunteu-vos-ho!) PREGARIA.CAT, on trobareu pregàries per infants, el prega_rock, les vinyetes, les pregàries d'en Jesús Renau que fa temps peregrinen per la xarxa, pregàries fetes a partir de les notícies, l'espai sagrat, etc, etc, etc
Hi hem estat treballant molt de temps i esperem que us pugui fer servei.

Ens veiem al carrer

I allà ens vam trobar els voluntaris, a la Plaça Virrei Amat, des d'on ens vam anar desperdigant pels carrers de Nou Barris a la recerca de "sense-llars" (mireu el post "quanta gent dorm al carrer? "). De sense-llar no en vam trobar, al menys el meu grupet, però sí que em vaig trobar una nutrida representació de blocaires: el "ratllat i emparaulat", en Manel Filella i la Cris Ruano. Qui ens ho hauria de dir, oi?. Amb tanta gent amb qui poder coincidir pel carrer, aquest també esdevé una "llar", un espai de relació, una casa. Al final hi havia un punt de trobada a les tantes de la nit per tots aquells voluntaris que volguèssin, però estava tan petat de la jornada que vaig agafar la bici i m'en vaig anar directe al sobre.
Així i tot, malgrat no haver pogut parlar amb algú "del carrer", aquest acte m'ha posat les piles i ja estic en tràmits per fer un altre voluntariat nocturn (que és ja l´únic moment lliure que em queda!). Ja us explicaré.

Ja et tinc!

Ja et tinc!, sí, després d’haver-te cercat pel gran mercat urbà de Barcelona infructuosament t’he trobat per casualitat perdut entre els estants de la setmana del llibre en català : la traducció catalana de “Els germans karamàzov”, d’en Dostoiewsky, feta per en Joan Sales. He pagat amb gust els 20 euros que m’en demanaven perquè sé que és una edició ja esgotada i perquè és el mateix llibre, més nou, això sí, que el que en “Panye” em va deixar llegir ara farà un parell d’anys. Ara resta a l’habitació, acompanyat d’altres llibres coneguts o per conèixer, no sé ben bé si com un trofeu o com un convit a la relectura. Espero que sigui per a una relectura.
Aquesta gran novel·la és com un tractat d’antropologia teològica, només que més entretingut i captivador. De les seves llegendàries planes m’ha quedat ben endins el consell de l’Alioxa: guardeu records sants, sobretot els de la infantesa i la joventut, que són els que us faran viure feliços i tirar endavant en moments difícils. Jo dóno gràcies pels meus “sants records” i m'agradaria poder facilitar-ne a d’altres.
aixísigui

Quanta gent dorm al carrer?

M’he mogut tard però, al final, podré participar en la campanya “voluntaris per una nit” en la que unes 800 persones comptaran quanta gent dorm pels carrers de Barcelona. Aquesta és una iniciativa que va tenir els seus orígens l’any passat, quan voluntaris de la Fundació Arrels i els Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona van dur un primer recompte pel casc antic de la ciutat. Aquest any, però, la tasca és més ambiciosa i tecnificada, fet que resta familiaritat però guanya en eficiència, una complexitat que ha enriquit aquest acte puntual.
Així doncs, aquest proper dimecres em passejaré fins a les dues de la matinada, aproximadament, pels carrers de Nou Barris amb un equip de tres persones més que no conec duent a terme aquesta enquesta per a l’atenció social. Ho faig amb alegria i gratuïtat perquè, tot i que segurament no trobarem gent dormint al carrer per aquells barris allunyats del centre urbà, la tasca en ella mateixa val la pena. Sé que no és gran cosa, però és alguna cosa que em recorda cap on vull anar. De moment la reunió informativa que va tenir lloc a Arrels va valdre la pena, tant per la informació com el testimoni que traspúen els voluntaris com en Miquel Julià i l'Enrique Richard. Teniu la plana web de l’esdeveniment aquí (per cert, no sé qui ha fet el cartell però és molt senzill i encertat)

Rècord laboral!

Dotze hores treballant! el meu rècord laboral! (fora de voluntariats) Sí, hi havia molta feina i calia entregar unes propostes a un nou client, de manera que qüasi no vaig aixecar el cul de la cadira – menys mal que és còmoda! – ni apartar els ulls de la pantalla mentre batallava entre les línies de colorets de l’autocad. En aquestes hores he pogut contrastar la meva notable contingència i limitacions. M’agradaria ser un “fiera” del dibuix i fer la feina en tres segons, però no, la vida no és així i tot demana temps. Un cop acabada la marató m’he enrecordat de la meva amiga Simone Weil, tota patosa i destralera, quan feia d’obrera a la Renault, cap als anys trenta. Crec que he pogut atansar-me una mica més al que deuria passar ella: atenció, mecanització, contingència, limitació, desig d’encarnació, etc. I el que per a mi resulta una “experiència”, per a molts dels meus companys de treball és el seu dia a dia, així que estic content de poder anar esdevenint solidari en la professió, de la que estic encantat i sempre es poden anar aprenent coses noves en el dia a dia.

Aquests dies no estic penjant gaires “posts”, ja ho sé, però crec que la reflexió sobre el món laboral anirà donant més de sí.