Sagrada Família dels refugiats

Avui celebrem la Sagrada Família, teniu la vinyeta aquí.

De Vaqueira Beret... a la Vaqueria de Betlem!

Bon Nadal!

Al·leluia Flashmob BCN... apúntat-hi!

Vols participar en l'Al.leluia flashmob? Cantar l'Al.leluia de Händel improvisadament en un centre comercial i sorprendre a la gent que compra o passeja o pren un cafè?

Guarda't la data a l'agenda (dimarts, 4 / gener / 2011 · 16:00 - 21:00) i aviat sabràs més dades del lloc i l'hora.

Imprescindible: saber molt bé l'Al.leuia i cantar-lo de memòria. Dissimular en arribar al lloc de trobada i dispersar-se en finalitzar.

Apunta't al mail al.leluiabcn@gmail.com

Fes correr la veu a qui pugui estar interessat. Al.leluia!!!

Un espai interreligiós a la Universitat.

Darrerament ha estat notícia el conflicte sobre l’ús d’un espai universitari per la celebració de l’eucaristia. Tot i el meu desconeixement dels acords entre l’Arquebisbat i la Universitat de Barcelona, crec que aquest és un tema que mereix atenció i és aquí on cal tenir en compte l’annex que Raimon Riberaproposa al seu llibre “El diàleg interreligiós” sobre “L’espai interreligiós”, un dels pocs escrits en que he trobat una reflexió explícita al disseny d’un espai de diàleg interreligiós. És sorprenent que una societat pluriconfessional com la nostra no hagi avançat en la seva pròpia visibilització. Si les autoritats universitàries no paren compte en el fet religiós com quelcom inherent a la condició humana, aquest acabarà sent silenciat. Fent servir la imatge del macro-ordinador “MareNostrum” que ara ocupa l’antiga capella del rectorat de la Universitat Politècnica de Catalunya com excusa cinematogràfica, no puc deixar de preguntar-me si hem entronitzat un “HAL” (l’ordinador assassí de “2001 una odissea en l’espai”, del director Stanley Kubrik) com a mostra de la més profunda humanització. Hem substituït el transcendent per la informàtica? Si és així, ens hem llençat pedres sobre la nostra teulada. (seguir llegint)

Nadal. Dia 1

Els Gossos ens fan veure amb aquesta cançó que a voltes tots tenim ganes de fer “tabula rasa” amb allò que no ens agrada de nosaltres mateixos o del món. Les grans revolucions han volgut comptar el temps a partir del seu propi “dia 1”. Com a model d’això tenim el cas de la Revolució Francesa, on van capgirar el temps per crear el seu propi calendari. En clau cristiana, nosaltre també tenim el nostre “dia 1”, un dia que ha marcat la Història i l’ha marcat amb còmput de la nostra era, el naixement de Jesús, el Crist. Tot i aquesta grandiloqüència, el fet va ser ben senzill: Déu es va fer pobre, va nèixer a les afores d’un poblet petit, d’un petit país, en un dels marges d’un gran imperi. El “dia 1” que va marcar la història va passar desapercebut, de puntetes... Com és aquest dia 1 de la teva vida? On neix per a tu Jesús avui? (prega_rock)

L'Església dels pobres: Gaudí-Calatrava-Bo Bardi

“Tot aquell qui passa, al contemplar la grandesa i el refinament d’aquell edifici esplèndid, no deixarà de dir-se a ell mateix o al seu acompanyant: Amb quantes llàgrimes no s’haurà edificat aquesta casa! Quants orfes no s’hauran quedat nus! Quantes vídues no hauran sofert alguna injustícia i quants obrers no hauran estat estafats en el seu jornal!” (Sant Joan Crisòstom)

“Què respondràs al jutge, tu que revesteixes les parets i deixes despullat a l’home? (...) Quan entro a la casa d’un home ric vell i tonto, i la veig tota engalanada, m’adono que adorna el que li manca d’ànima i deixa sense cap ornament a la seva pròpia ànima.” (Sant Basili)

Valguin les cites d’aquests dos sants pares de l’Església, un parell de perles que he trobat llegint el llibre de J. I. González-Faus “Vicarios de Cristo: los pobres”, per emmarcar el tema d’aquest post: el criteri dels pobres i la pobresa en la construcció actual de les esglésies. Crec que aquest és un tema que no es pot deixar de banda perquè en la mesura que ens relacionem amb els béns materials estem mesurant el seguiment a l’evangeli (Mt 25, 31-46). En clau arquitectònica, tot allò superflu en la construcció va en contra de la obligada solidaritat de la comunitat eclesial amb els pobres, més encara en temps de crisi com els actuals.

En aquest sentit, recuperant a Gaudí i tot l’interès que ha despertat la Sagrada Família, he de confessar que vaig trobar a faltar la menció a la sensibilitat social del genial arquitecte durant la dedicació del que popularment es coneixia com “la catedral dels pobres”, que va quedar eclipsada per les reflexions igualment vàlides sobre la vivència de la fe i la bellesa creadora. També s’ha de dir que aquesta llacuna va quedar parcialment compensada pel protagonisme de l’obra social de “El nen Déu”, l’altra cara de la moneda de la visita papal. En l’obra religiosa gaudiniana, la construcció parla el llenguatge dels pobres. Per exemple, la Cripta de la Colònia Güell expressa la voluntat de redempció del món obrer perquè està construïda amb els mateixos materials que es construïa una fàbrica. També trobem un altre exemple d’aquesta sensibilitat social gaudiniana en el petit edifici de les escoles parroquials de la Sagrada Família que l’arquitecte va construir pels obrers (edifici davant el qual Le Corbusier es treia el barret), per no parlar de la vida ascètica que duia l’arquitecte i la seves atencions als treballadors, etc. (seguir llegint)

Remastegant "Historias del Kronen"

Aquests mesos m'he hagut d'empassar unes quantes pel·lícules relacionades amb l'educació ("Guerra de botons","Bulling"...) i també "Historias del Kronen". Us passo quatre notes que vaig prendre sobre aquesta peli impactant.

• Esfera biològica: Tots els protagonistes estan en recerca i presa de consciència de la seva pròpia evolució biològica: la parella estable, el jove malalt, la tendència homosexual de l’amic (típica crisi identitària sexual de l’adolescència) i les relacions sexuals promiscues del protagonista principal, un dels líders del grup perquè és conscient qui té més èxit (totes les noies pregunten per ell). Aquesta exploració del sexe sovint va deslligada de qualsevol moral, és a dir, sense relació amb l’àmbit emocional, social o cognitiu, recordem que el protagonista nega la capacitat d’amistat. El sexe i el descobriment de la pròpia força física es viu de forma desintegrada i autònoma, com un valor absolut del qual es fa senyera.
• Esfera cognitiva: L’esfera cognitiva formal és la gran perdedora de la pel·lícula. Aparentment, sorprenentment al meu parer, el protagonista no és un fracassat escolar, però tot allò que pugui haver aprés a l’escola o institut no apareix per a res en el seu quotidià, resta deslligat de la seva vida o tan sols resta al servei de la seva exploració de “pelotazo emocional” (per exemple el coneixement vial). És només al final de la pel·lícula que el protagonista fa realment aprenentatges significatius en la mesura que hi apareix la mort, és a dir, quan l’afecta, quan hi ha un factor emocional.
• Esfera emocional: És el bé més preuat. Tota la pel·lícula és una constant recerca exponencial d’emocions que sovint prenen forma de les típiques “gamberrades” (penjar-se del pont, visitar obres en construcció de nit, conduir a tota pastilla o en sentit contrari, les relacions sexuals esporàdiques...). Aquesta recerca no té capacitat de previsió, viu en el presentisme de l’ara i aquí: “El mañana no existe”, un cas clar de la miopia adolescent.
• Esfera social: Trobem diferents àmbits de relació social. Pel que fa a la relació amb la “societat institucional” els protagonistes es situen al marge o a la contra, així ho canta la tornada de la cançó del grup Los peces folladores: “No, no, no hay sítio para tí”. El grup (atenció, el grup és un marc de referència clau, una substitució de la família per els “iguals generacionals”) es situa fora de la societat, com un adolescent que surt de casa per fer un ritus iniciàtic de la tribu, però sense el tutelatge dels més grans. Com a punt final cal remarcar la figura modèlica de l’avi, que podriem situar en la intersecció cognitiva-social-emocional, el “lloc de la moral”. La mort de l’avi és el que desencadena un comportament estrany en el protagonista (força sexualment a la seva novia o, fins i tot, el comportament temerari a la festa final) perquè ha de sublimar la seva mort i justificar la seva pròpia absència en el moment de traspàs d’alguna manera. És el pòsit del record de l’avi (el “record sant” del que parla Dostoiewsky a “Els germans Karamàzov”) i la seva defensa de la veritat el que empeny la decisió final del protagonista d’explicar la raó veritable de la mort de l’amic.

Com a nota de fons i lloc de trobada de totes les esferes hi ha el vector força de l’adolescència: la recerca de la identitat, cercar, com diu el títol d’aquella altra pel·lícula, “Un lugar en el mundo”.

Nadal solitari, Nadal solidari

S'acosta poca poc el Nadal, espelma a espelma fins a completar la corona. Enmig del típic "estrés d'advent" propi de tota preparació d'una gran festa, he trobat aquest text de Rainer Maria Rilke a "Cartes a un jove poeta" mentre preparava el treball de l'ITF per l'assignatura "El gurú, el jove i l'ocell" tutoritzada pel Pep Mària sj (llegiu el seu quadernet! és boníssim!).

El text de Rilke ens recorda que per aquestes dates hi ha molta gent sola, i que aquesta solitud pot fer-nos créixer, pot ser una bona eina per al nostre esperit, per la pregària. La Sagrada Família també va anar a petar a un lloc ben solitari, a una cova, una menjadora... avui potser seria en traster d'un autoservei en una carretera o vés a saber!. Déu neix amarat de solitud per fer-se solidari amb els pastors i tants altres treballadors que rauen marginats i solitaris.

“No ha de quedar sense el meu salutació, ara que arriba Nadal, i que enmig de tantes festes ha de pesar-li la seva solitud més encara que de costum. Però si sent que aquesta solitud és gran, s'alegri. Doncs-així ha de preguntar a si mateix-¿que seria una soledat que no tingués la seva grandesa? Només hi ha una soledat. És gran i difícil de suportar. I gairebé a tots ens arriben hores en què de bon grat la cediria a bescanvi de qualsevol convivència. Per molt trivial i mesquina que sigui. Fins per la mera il·lusió d'una ínfima coincidència amb qualsevol altre ésser. Amb el primer que es presenti, encara que resulti potser el menys digne. Més potser siguin aquestes, precisament, les hores en què la solitud creix, ja que el seu desenvolupament és dolorós com el creixement dels nens i trist com el començament de la primavera. Això, però, no ha de desconcertar, ja que l'única cosa que per cert cal és això: Soledat, gran, íntima soledat. Endinsar-se en si mateix, i, durant hores i hores, no trobar a ningú ... Això és el que importa saber aconseguir. Estar sols com vam estar sols com quan érem nens, mentre al seu voltant nostre anaven els grans d'una banda a l'altra, enredats en coses que semblaven importants i grans, només perquè ells es mostraven enfeinats, i perquè nosaltres res enteníem dels seus tasques.”(Carta 6)

Capella per a joves al Casal Loiola

“En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare” (Mt6, 6)

El projecte de reforma de la Capella de la Pentacosta al Casal Loiola resulta interessant perquè pot donar idees de com abordar aquella infinitat d’espais, racons i habitacions que resten sovint malaguanyades o poc ambientades per a la pregària en molts dels centres pastorals com escoles, parròquies o casals escampats per la trama urbana. D’aquest petit encàrrec valoro la seva practicitat i economia de recursos i, a nivell simbòlic, l’encert del fals sostre textil com a reminiscència del tabernacle primigeni, o tenda de la trobada amb el Senyor. (seguir llegint)

Equip: G.Giacalone, M. Viladot (T113arquitectura)
Arantza Cadenas (disseny gràfic)
Emplaçament: Casal Loiola. c/Balmes, 138 Barcelona
Any: 2010
Superficie: 60m2
Termini de les obres: 2 mesos
Pressupost aproximat: 10.000€

Preparant el viatge arquitectònic a Suïssa

M'he decidit i, si tot seguieix el previst, durant les vacances de Nadal aniré a Suïssa a visitar uns amics i unes quantes obres d'arquitectura religiosa contemporànea que crec interessants: església per a joves "Més enllà, al viaducte" a Zúrich, la parròquia de st Píus X a Lucerna i l'ermita del pritzkeià Peter Zumtor... alguna proposta més?

Contradiccions d'Advent, dispersió de vot eclesial

Vaig al matí al curs presencial de l'ISCREB, ple de gom a gom. Realment dóna alegria veure tanta gent inscrita estudiant teologia! Si m'animo faré una nota pel Catalunyareligio.

Vaig a missa de vuit a la parròquia del costat de casa, una de tantes del meu barri. És el primer diumenge d'advent i només som vuit persones. El panorama és tan desolador que el capellà diu "Mireu, avui no faig homilia perquè, com a rector, m'indigna i m'indigno a mi mateix. Aquest panorama és desolador i faig la missa perquè l'he de fer." La missa seca segueix mentre el grup de "kikos" (camí neocatecumenal) toca la guitarra en un altre racó del centre parroquial.

Alguna cosa no va bé. Molta teologia on-line però m'agradaria saber quants dels que aquest matí omplíem el seminari animem també les nostres comunitats. Per altra banda, quan surto de missa coincideixo amb el grup de "kikos"... aquesta gent, a part de fer "les seves misses", quin compromís tenen amb la parròquia? (ho desconec totalment i potser estic equivocat). Jo també em guardo la meva auto-crítica, he anat a petar a la parròquia com a "segon plat".

Em pregunto si entre tanta oferta on-line (depenent del subjecte) i tants grups, institucions i comunitats no estem "dispersant el nostre vot eclesial", per utilitzar una imatge apropiada en un dia de reflexió electoral.

Carta a un adolescent

Ja m'he acabat de llegir "Carta a un adolescent" de Vitorino Andreoli i el recomano a tots aquells que tingueu tracte amb aquesta tipologia de persones en procés de metamorfosi. L'autor no amaga que, per al jove, ell és un "vell", però de tants anys de tracte amb els adolescents els coneix molt bé i es nota pel seguit d'experiències que va narrant al llibre. El grup, la dimensió biològica, emotiva i social, l'heroïsme, el consum, les drogues, el presentisme... tot va apareixent amb un notable accent entre la relació dels joves amb els pares. És notable que l'autor acabi la carta amb una referència al transcendent, potser un xic deïsta, però més val això que res.

St. Canisi. Premi d'arquitectura Ciutat de Berlín 2003

Aquest estiu vaig tenir la sort de poder celebrar el dia de St. Ignasi a la parròquia de St. Pere Canisi de Berlín i m’he esperat fins ara, que ja ha pasta el “boom” de la dedicació de la Sagrada Família, per parlar-vos-en. Aquest conjunt parroquial, que va rebre el premi d’arquitectura Ciutat de Berlín el 2003, és un bon exemple per a tenir en compte en les noves propostes parroquials pel seu disseny i planificació del conjunt com pels elements compositius i simbòlics del temple.

Disseny i planificació del conjunt.

L’antiga església de Sant Pere Canisi, l’apòstol jesuïta de les alemanyes, va ser edificada el durant la postguerra amb estil expressionista però no va tenir una llarga vida perquè un accident va fer que es cremés l’any 1995 (la teniu a la fotografia de l'esquerra). Es va convocar un concurs i, després de varies trifulgues, es va acabar donant al projecte als tercers guanyadors, els arquitectes BNB (Büttner, Neumann, Braun), que van acabar presentant els plànols definitius el 1999. l’Abril de 2000 comencen les obres del centre parroquial en la seva primera fase: un bloc d’habitatges en una de les mitgeres de la parcel·la que allotjaria dependències parroquials en planta baixa (sales per a joves, despatxos, aulari, etc) i la comunitat de jesuïtes a la planta primera. D’aquesta manera es va aconseguir una fonts d’ingressos per ajudar al pagament del temple. El conjunt parroquial també compta amb una guarderia en un dels extrems del solar.

Composició i simbolisme del temple.

A l’exterior trobem primerament el campanar isolat, marcant una fita visual que localitza el temple a escala urbana, com un sentinella de la Paraula que s’ofereix a tot aquell que estigui disposat a escoltar-la. El seu fust és de formigó armat i la seva coronació és de fusta, en diàleg amb el que el visitant troba després quan veu el temple, dos cubs de formigó que dialoguen entre ells units per un volum de fusta, endarrerits respecte la via d’accés rodat, creant un espai per a la trobada de la comunitat, una interpretació tipològica del “pati dels gentils” que, alhora, aparta el temple del focus de soroll.(seguir llegint)

Herois

La setmana passada, acompanyat per monis i ex-monis de l'Esplai de St. Ignasi, vaig anar a veure la pel·lícula "Herois" perquè en Joan Sorribes, un dels protagonistes, és un nen de l'esplai. Per una banda sorprén que encara es facin pel·lícules així, positives sense ser melíflues o cursis. Intentant no desvetllar que "l'assassí és el majordom", vull apuntar uns temes perquè us animeu a anar a veure-la. Per defecte professional no puc evitar trobar alguna semblança crística al protagonista: el seu actuar i manera de viure marca la vida dels altres, és ell qui "escul" als seus amics, hi ha una "casa del Pare" enyorada i absent (que pren forma de cabanaarbòrea disputada entre diferents grups de joves)... en fi, aneu a veure-la! També és molt interessant des d'un punt de vista de la crisi de l'adolescència i la pedagogia. Després de veure-la es confirma allò que deia l'Alioxa, el protagonista de "Els germans Karamàzov":

“(...) estimats nens, potser ara no comprendreu el que us diré, perquè no sempre em sé expressar clarament, però us en recordareu després, quan sereu grans, ho comprendreu i veureu que tinc raó. Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil a la vida que un bon record, sobretot si ve de la primera edat, sobretot de la casa pairal. Us parlen molt de la vostra educació: ara bé, un record sant, conservat des de la infància, és potser la millor educació.”

Cor, cap i mans a "El dit, el savi i la lluna"

El passat 4 de Novembre vaig fer la conferència "El dit, el savi i la lluna. Com proposar la fe als joves" a l'Escola La salle - Gràcia. El fil conductor va ser la cita "Quan el savi assenyala la Lluna, el neci mira el dit", a partir de la qual vaig anar trenant uns apunts pastorals. Amb el dit vaig fer referència a la corporeitat (les mediacions) de la pastoral, amb el savi vaig fer referància al subjecte pastoralista i amb La Lluna vaig parlar delmisteri i el transcendent. Us deixo amb un fragment del que vaig explicar respecte al savi que parla de la triple dimensió de la pastoral:

“... El savi també és aquell que viu integradament les diferents facetes de la seva vida. Una proposta de la fe als joves també hauria de contemplar una pastoral amb una visió integradora de la persona creient. La tradició de l’església sovint ha parlat de la persona humana com un ser amb tres potències: memòria, enteniment i voluntat. Aquestes tres dimensions actualitzades equivaldrien a l’esquema tripartit de la revisió de vida: veure, jutjar i actuar. La primera dimensió fa referència a la dimensió cordial i afectiva de la persona. És la dimensió que anem treballant en les nostres relacions interpersonals i amb Déu en la pregària. Des d’un punt de vista de la triple funció de l’església ens estem referint a la vessant celebrativa, que correspon a la litúrgia. La segona dimensió fa referència a la dimensió gnoscional-racional de la persona. És la dimensió que treballem en les catequesis, la teologia i altres activitats de caire discursiu. Equival a que a l’església s’ha anomenat el kerygma, l’anunci explícit o “contingut” de l’evangeli. Finalment tenim la dimensió social o pràctica de la persona. És la dimensió que treballem en campanyes solidàries, camps de treball i el contacte amb els preferits de Jesus, els pobres (tots ho som!). Equival a la darrera funció de la comunitat eclesial, la diakonia, el servei. Evidentment totes aquestes dimensions s’entrelliguen les unes amb les altres en el dia a dia del cristià, però cal parar-se a pensar si a vegades no prioritzem unes i silenciem d’altres. Per exemple, hi ha comunitats amb un fort component afectiu però amb escàs pensament i nul·la implicació social, que podriem anomenar espiritualistes. D’altres prioritzen la transmissió de conceptes, independentment de l’afectivitat i l’acció social, que podriem anomenar gnòstiques. També hi ha altres comunitats que es desviuen i s’alienen en l’acció social sense que aquesta ressoni en el cor o hi hagi una reflexió sobre el principi de misericòrdia que mou a l’acció, a aquestes les podriem anomenar activistes. El lloc del savi està delimitat per aquestes tres dimensions.”

La basílica de la Sabrada Família, una ànima oberta a Déu

(Eloi Aran / CR) “El Temple de la Sagrada familia reflecteix tota la grandesa de l'Esperit humà que s'obre a Déu”. Aquestes han estat les primeres paraules de Benet XVI referides a la dedicació del temple de la Sagrada Família en el seu viatge apostòlic a Santiago de Compostela i Barcelona en l’arribada d'aquest dissabte. El diàleg entre la fe i les arts serà un dels temes principals del missatge del Sant Pare a Barcelona, i reactualitzarà el seu Discurs de Recepció a 250 artistes de renom internacional a la Capella Sixtina del 21 de novembre de 2009. Què veurà, doncs, Benet XVI aquest diumenge al matí a la Sagrada Família, símbol de la ciutat?

El Temple expiatori de la Sagrada Família es presenta a la ciutat com els seu axis mundi, el seu punt de referència cabdal al bell mig del pla urbà, entre entre els rius Besòs i Llobregat i la Serralada de Collçerola i el Mar Meditarrani. A diferència de “l’altre temple expiatori” de Barcelona (al Tibidabo), la Sagrada Família no s’allunya del poble sinó que vol acollir-lo al bell mig de la seva activitat diària, oferint-se com a lloc de trobada amb el Transcendent.

En certa manera és reflex del paradigma encarnatori descendent del pròleg de Sant Joan: “El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria”. En l’interior del temple gaudinià, en tant que una evolució de l’espai gòtic, els arcs paraboloides descarreguen al terra com qui la toca “de puntetes”, com qui davalla. Paradoxalment, contrari a la lleugeresa de l’espai interior, l’exterior del temple és una implossió simbòlica, un retaule montanyós ofert a la ciutat moderna que s’escampa en la retícula d’Idelfons Cerdà.

Com a imatge tipològica del Temple de la Sagrada Família hi ha la visió de la Jerusalem Celestial de l’Apocalipsi (Ap 21, 9-27). Gaudí reinterpreta les muralles de la ciutat celestial com un claustre perimetral que dóna tota la volta al temple. Una muralla on el sistema de defensa no és altre que la invocació de l’església a Maria ja que es concep com un recorregut per al res del rosari.

Maria protegeix el temple, protegeix l’Església, juntament amb els dotze campanars perimetrals que corresponen als dotze deixebles. La reinterpretació de les muralles de la Jerusalem celestial com a claustre també fa referència al temple com al Paradís, ja que “paradís”, en persa, vol dir “jardí”. Gaudí posa el temple dins del claustre monacal fent d’ell un jardí.

Respecte a l’orientació del temple Gaudí es va veure obligat a seguir amb el projecte de Villar, l’arquitecte anterior, tot i que ell hauria preferit una clara orientació nord-sud, en diagonal a la illa de l’eixample de Cerdà. Aquesta orientació hauria donat més perspectives al temple i quedaria més clara la relació de la porta del naixement amb l’est, la de la passió a l’oest i la portalada de la glòria al sud.

La tradició eclesial d’orientació dels temples, refermada per Joseph Ratzinger a la seva obra El espíritu de la litúrgia. Una introducción, és posar l’absis a l’est. Aquesta disposició apuntava a la nova vinguda de Jesús, la Parusia, relacionada amb la llum del matí. La semicúpula de l’àbsis sovint representava aquesta vinguda de Jesucrist amb la imatge del Pantocràtor: Jesucrist en el tron celestial rodejat dels quatre evangelistes.

El que fa Gaudí és capgirar aquesta disposició i, el que no ha pogut fer en el pla, ho fa en alçada. L’absis es deixa en el seu estat primigeni i es dedica a Maria, estel de l’Església, mentre que la referència a Jesús i als quatre evangelistes es desenvolupa en la torre central i les quatre torres dels evangelistes que la rodejen.

En aquest sentit, Gaudí ja va trobar solució a les observacions que J. Ratzinger feia al seu llibre: “Un dels fenòmens veritablement absurds dels darrers decennis és, segons el meu punt de vista, el fet de col·locar la creu a un costat per veure al sacerdot. És que la creu destorba durant l’eucaristia? És que potser el sacerdot és més important que El Senyor? Caldria corretgir aquest error el més aviat possible; i és possible sense noves reformes. El Senyor és el punt de referència. Ell és el sol naixent de la història”. (seguir llegint)

Arquitectures funeràries: de la Capella de la Pau a la Capella del Bosc.

Aquest matí he anat a veure la Capella de la Pau, un espai pluriconfessional del cementiri de Lleida que va ser recentment inaugurat el passat 28 d'octubre per l'alcalde de la ciutat, Àngel Ros. Tot i que encara li manquen part dels tancaments, hom ja es pot aixoplugar sota les pètries ales del que sembla un colom, figura que s'escau al nom de la capella. Per altra banda, els grans pilars que aguanten la coberta dónen a la capella un aire megalític que recorden als dòlmens (etimològicament "taula de pedra") funeraris. Espero parlar d'aquesta capella dissenyada per l'arquitecte Ferran Florensa en una altra ocasió, així que no m'extenc més i passo a parlar-vos d'un cas paradigmàtic de capella funerària: la Capella del Bosc (Skogskapellet, 1920)de l'arquitecte suec Erik Gunnar Asplund.

La Capella del Bosc va ser el primer projecte que Asplund va realitzar en solitari, tot i que també és deutor del seu company S. Lewerentz, amb qui va guanyar el concurs pel cementiri sud d'Estocolm el 1915. D'aquesta capella ens interessen dos temes: El recorregut dels seus espais i, per altra part, el seu estudi simbòlic, un híbrid entre santuari i refugi. El recorregut comença creuant el mur que limita la parcel·la de la capella, endinsant al vianant en un tupit bosc (referència clara a la mort en els quadres de Caspar David Friedrich, imatge de la dreta) que pretén concentrar als participants fins arribar a un pòrtic baix, un peristil de vuit columnes de poc més de dos metres, marcat per l'ombra. Asplund volia que aquest fos un àmbit per la reflexió i la fosca. Al damunt del peristil s'aixeca una coberta amb forta pendent que evoca la llar primigènia. A través de les reixes de la porta es pot intuir ja l'espai lluminós de la capella, el que s'anomena la "Sala de la Llum", on la comitiva funerària arriba al seu punt culminant. L'accés a l'interior del recinte suposa un fort contrast amb l'espai precedent. Una volta semiesfèrica il·luminada per un lluernari s'aixeca sobre un anell de columnes de igual dimensió que les del pòrtic. Els suports rodegen una superfície blanca que s'aixeca cap al cel de forma clara i embolcalladora, com una metàfora de l'esperança. (seguir llegint)

Armand Puig i la “Summa Theologica” Gaudiniana

El passat dimecres vaig entrevistar-me amb un periodista d’un diari portuguès que m’inquiria sobre el temple de la Sagrada Família. Just començar li vaig confessar que m’interessava l’arquitectura religiosa contemporània i que, en les meves recerques, en un principi havia defugit tractar l’arquitectura religiosa de Gaudí. Així i tot, vàrem parlar llargament de Gaudí, de l’espiritualitat i significació de “temple expiatori”, del sentit de l’espai sagrat en la ciutat i de com en el temple de la Sagrada Família es dóna una implosió simbòlica que, de fet, no és res més que la materialització en tres dimensions del misteri cristià que celebrem al llarg del cicle litúrgic, etc.

Al finalitzar la trobada vaig acompanyar al periodista a una llibreria especialitzada i tots dos vàrem comprar el llibre d’Armand Puig “La Sagrada Família segons Gaudí”. He de reconèixer que vaig adquirir-lo amb la mosca darrera l’orella, preguntant-me si no es tractaria d’un altre llibre que aprofitava la tirada mediàtica de la gaudinitis provocada per la visita papal. (seguir llegint)

Exercitants

"Adéu exercitants!" Així es despedia un dels vint-i-cinc joves (bé, de fet la majoria estàvem entre els 25 i 35 anys!) que ens hem apuntat a fer Exercicis Espirituals en la Vida Ordinària (els EVO... no els morales!). Sí, des d'aquest cap de 7mana en que hem posat el play a l'experiència, som "exercitants", persones que estan a la recerca de Déu en la seva vida. M'agrada aturar-me i pensar-me com això: "un exercitant, algú que cerca Déu..." perquè, de sobte, el món i la realitat personal ja no és aquella càrrega pesada (tot i que continua tenint el seu pes) sinó que s'esdevé una excusa inel·ludible del transcendent. És a dir, és "excusa" perquè queda relativitazada, "inel·ludible" perquè aquest és el camp de joc... vers la recerca d'allò que realment val la pena, que en els exercicis s'anomena Jesús. amDg!

Ressò de la jornada formativa sobre la Llei de Centres de Culte

El passat dimarts 28 de Setembre vaig participar en la III Jornada de Formació del GTER (Grup de Treball Estable de les Religions) que va tractar la Nova Llei de Centres de Culte de la Generalitat de Catalunya. Teniu un resum molt ben elaborat per Jaume Flaquer a la web de Migra-Studiumi per Jordi Llisterri a CatalunyaReligió, on també han penjat tres videos amb les intervencions dels representants de deu confessions religioses. Des de l’àmbit protestant també en parla Guillem Correa, president del GTER, al seu bloc.

Una de les grans aportacions de la jornada va ser la visibilització de les diferents problemàtiques que representa aquesta llei per a cada confessió, tant pels que disposen de gran nombre de centres com és el cas del catolicisme com pels qui tan sols disposen de un centre amb un aforament per a vint-i-cinc persones com el cas dels taoistes catalans. Emmig d’aquesta forquilla quantitativa trobem encara certes peculiaritats pròpies a cada confessió com ara la pregunta que es feia Montserrat Falguera, representant budista, sobre els centres de culte que no es situen en sòl urbà (quan la llei demana que estiguin ben comunicats, per exemple) o l’aportació de la comunitat sikh referent als àpats comunitaris propis dels seus ritus (la nova llei, a diferència de temes acústics i urbanístics, no en parla). (seguir llegint)

Tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe

"Tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe"... aquesta és l'afirmació que el cantant del grup Mishima deixa anar en la cançó que us adjunto. Podeu trobar una entrevsita al cantant sobre la seva relació amb el transcendent i més coses al prega-rock.

Tot torna a començar (Mishima, Ordre i aventura)

Quan d'un cel blau del nord somriguin
núvols blancs i bufi el vent,
i els teus pulmons s'inflin com veles,
i el sol t'escupi raigs al front.

Quan els pit-rojos i les caderneres,
els gaigs, les garces i els mussols
refilin a l'uníson una melodia
que tens al cor, potser comencis
a sospitar.

(I tothom sap que la sospita és la primera forma de la fè)

Quan recuperis tots els fragments
d'aquest naufragi que és la memòria,
d'aquests parracs ja no en direm corbates,
d'aquesta espelma ja no en direm llum.

Quan de la fosca nit salvatge
l'udol dels llops, convocant la lluna,
recorri en calfreds els petits cossos
dels vostres fills, és que tot
torna a començar.

O potser tu mai has tingut un amic imaginari.
O potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda.
O potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut.

Aquesta setmana m'ha arribat el llibre "La mística renova el món: el testimoni de Sant Pau. Actes del IV Congrés d'Espiritualitat" (Publicaciosn de l'Abadia de Montserrat). No tenia ni idea que al final publicarien les actes i m'ha donat una gran alegria rebre-ho. Ja qüasi ni m'enrecordava de què vaig dir en aquell moment, però més alegria m'ha donat poder llegir el que els altres companys de la taula rodona van compartir aquell dia. També he fullejat algunes altres de les intervencions que es van donar durant el congrés i m'agraden pel seu to proper i vital. Us ho recomano i us deixo amb una part del que vaig ocompartir:

El gos i la llebre. L’espiritualitat i els joves a partir de la meditació de Filipencs 3, 12-21

Parlar de l’espiritualitat i de joves acompanyats pel testimoni de Sant Pau ens remet qüasi obligatòriament al text que inspirà a la primera formulació de la vida espiritual que va fer Sant Gregori de Nissa a la “Vida de Moisès”, que és el conegut text de Filipencs 3, 12-21. En aquella obra, Sant Gregori volia respondre i donar recomanacions al desig de perfecció en el seguiment de Crist que li demandava la seva comunitat, a la qual respon indicant que la vida espiritual es basa en una llarga marxa, en l’aventura de deixar-se prendre per l’amistat continuada i misteriosa amb Déu com indica l’apòstol en el text citat. És a partir de la meditaciò d’aquest text en diàleg amb la nostra contemporaneitat que extrauré els breus punts de reflexió sobre l’espiritualitat i els joves.

La carrera de cans. La paradoxa de l’empoderament presencial.

Sant Pau ens presenta la vida en Crist com una paradoxa: és quelcom pel qual hom ja està pres i, alhora, és quelcom que s’ha d’aconseguir: Hi corro al darrere per tal d'apoderar-me'n, ja que també Jesucrist es va apoderar de mi. Com es pot entendre això? I, més difícil encara, com viure aquesta paradoxa del “ja sí... però encara no”? Normalment tendim a apossentar-nos o fixar-nos en un dels dos extrems. El primer extrem és el del “ja està tot fet, jo ja estic batejat, Jesús m’estima i viu en mi”. És el que en podriem dir cristianisme tranquil, una manera de viure la fe dins d’un ambient d’acceptació i valoració del fet religiós. Però aquesta concepció estàtica o contemplativa té la seva altra cara de la moneda. Hi ha un altre extrem que arrenca del primer i al qual també alimenta dialècticament, és el que podriem anomenar cristianisme inquiet o dinàmic. És en aquest darrer extrem on sovint posem els esforços de transmissió de la fe, presentant un seguiment de Crist viu i arrelat en la recerca de la justícia social o en la pràctica frequent dels sagraments però, en el fons, mai sabem si en aquest activisme i empoderament dels joves hi ha hagut presa de consciència de l’empoderament de Jesús en les seves vides.

Així com per a l’apòstol el seguiment de Jesús esdevé una llarga marxa paradoxalment promoguda pel mateix misteri d’amor que persegueix, en els joves (i molt sovint en els-no-tant-joves!) és dóna el fenòmen del “sempre introduint però mai introduits”, és a dir, contínuament s’està iniciant en la vida cristiana però costa molt arribar a acceptar el descobriment joiós de la presència de l’amor de Jesús en les nostres vides. La meditació del text paulí ens recorda una dita popular que resulta il·luminadora per a l’acció pastoral actual: “en una carrera de cans tots els gossos corren darrera la llebre, però només un l’ha vist”.

Pere Casaldàliga i la mort

Ahir va començar el seminari "Els evangelis i Pau davant la creu de Jesús. Com interpreta el NT la mort de Jesús" i em van passar aquest poema del Pere Casaldàliga amb el guió i la bibliografia per anar-nos situant en el tema. Ahir també va morir l'avi d'un amic meu als 99 anys, un gran home. Va per ell.

Ella vendrá (Pere Casldàliga)

Yo la acogí, en las sombras, muchas veces,
y la temí, rondándome, callada.
No era el vino nupcial, eran sus heces;
era el miedo al amor, más que la amada.

Pero sé que vendrá... Confío en ella,
amada fiel de todos, pero maldita.
No hay modo de escapar a su querella.
Sin hora y sin lugar, ella es la cita.

Vendrá. Saldrá de mi. La llevo dentro
desde que soy. Y voy hacia su encuentro
con todo el peso de mis años vivos.

Pero vendrá... para pasar de largo.
Y en la centella de su beso amargo,
vendremos Dios y yo definitivos.

Sagrada família, una lectura contemplativa

De les múltiples publicacions sobre Antoni Gaudí i del simbolisme de la Sagrada Família poques d’elles inciten a fer-ne una lectura contemplativa. Per això trobo escaient l’aparició del llibre “Antoni Gaudí: La palabra en la piedra. Los símbolos y el espíritu de la Sagrada Familia” (Edit. Mensajero i Sal Terrae) de Jean-Paul Hernández, jesuïta suïs de pares espanyols que des del 2005 treballa en la pastoral universitaria i en el centre d’espiritualitat “Villa Sant Giuseppe” de Bolònia.

Segons explica S.E.R. Lluís Martínez Sistach, que ha prologat el llibre, l’autor li va confessar que “A Barcelona, amb la Sagrada Família, teniu una de les millors catequesi de pedra del món” i el llibre és precisament això, una mistagogia (una “ensenyança del misteri”) de l’obra cabdal de Gaudí, una explicitació teològica de l’edifici senyer de Catalunya.
(seguir llegint)

Dóna'm un vas de set, que em moro d'aigua!

La cançó ("Qui n'ha begut" dels Mishima) ens deixa en el misteri, no desvetlla què és això que li inflama el cor amb mil somriures, això del qual no podria suportar que no fos veritat perquè li dóna la vida. Què és això que és tant fort i que tant marca als qui ho han tastat? (segueix llegint al prega_rock)

Impertinències paisatgístiques en l'arquitectura religiosa contemporània

Hi havia una vegada un pintor alemany protestant al qual una família catòlica, els Srs. Tetschen, li van encarregar un retaule per a la seva capella. El pintor, en Caspar David Friedrich, els va presentar una imatge d'un cim rocallós a contrallum d'on sorgia una creu entre els avets. Tot i que en un principi volia lligar el quadre al renaixement espiritual de la nació alemanya enfront de la invasió napoleònica, Caspar D. F. el va descriure així: "Damunt el cim s'aprecia, aixecada, la creu envoltada d'avets sempre verds; l'enredadera sempre verda rodeja el tronc de la creu . El sol cau daurat i en la porpra de la vesprada brilla Crist en la creu. La creu: la nostra fe en Jesucrist és irrompible. Sempre verds, al llarg de tots els temps, s'aixequen els avets al voltant de la creu, com l'esperança que els homes tenen posada en Ell, el crucificat". El retaule no va passar indiferent davant els ulls dels crítics perquè trobaven impertinent que un quadre paisatgista es presentés com a pintura religiosa. On començava i on acabava el sentiment religiós en els quadres de Caspar David Friedrich? Impossible de saber. Ja des del principi, el paisatge, l'arquitectura i la religió s'entrellaçen en gran part de les seves obres, des del "Abadia amb roures" fins a la "Dona mirant per la finestra".

Però, vet aquí que, un segle i escaig més tard, el problema del paisatge com a tema religiós es va repetir en forma de retaule natural a la Capella de la Universitat Tècnica de Otaniemi (Finlandia), dissenyada pels arquitectes Kaija i Heikki Siren el 1956. En aquesta obra, l'espai interior de la capella és presentat com un gran marc obscur que dóna pas a la llum i la creu que es situa a l'exterior, al jardí, com una mena de retaule orgànic que es mostra verd i lluminós a l'estiu i sublim en la blancor de l'hivern. Aquesta solució va ser qualificada com inapropiada des d'un punt de vista litúrgic, al que els arquitectes responien que la capella havia estat pensada com a lloc de recolliment espiritual. El problema estava en el protagonisme que adquiria el paisatge al ser presentat com a fons del presbiteri i situar la creu a l'exterior, a un pas de la sacralització de la natura. De fet, la incorporació de la natura al temple ja havia estat duta a terme a la Capella de la Resurrecció d'Erik Bryggman però aquesta s'incorporava només en un dels laterals de la capella semblantment a una mena d'hivernacle. (seguir llegint)

Projecte Sostre, necessitem voluntaris!

Ja fa uns dos anys que sóc voluntari del Projecte Sostre de la Barceloneta. Bàsicament consisteix en dormir una nit o dues al mes (segons disponibilitat), en una antiga rectoria, juntament amb un altre voluntari i els sis usuaris del projecte, gent sense llar que temporalment dorma allà. Cal arribar a les 20:00h per obrir el local i anar esperant als usuaris. A mida que van arribant (alguns dies vénen serens, d'altre spotser arriben un xic beguts o bruts...) s'aseen, o no, i anem fent caliu fent una partida de dòmino o el que s'escaigui. Cap a les nou sopem. Els voluntaris ens emportem el nostre sopar de casa i els usuaris sopen el que porten un equip de veïnes del barri. Un cop sopats fem una estona de sobretaula fins a les 22:30 i després ja anem a dormir. Abans de dormir els voluntaris escribim quatre ratlles d ecom ha anat tot plegat i fem repàs a unes caselles de seguiment dels usuaris. A les 7:00 del matí arriba el treballador social i, normalment, ja ens troba vestits i amb els llençols a la motxilla. Li expliquem com ha anat la nit i marxem mentre els usuaris encara dormen.

Total: Necessitem voluntaris! t'hi apuntes? Si us plau, passeu la veu!

Curs d'animadors de pastoral juvenil, un èxit.

Aquest matí he pogut participar com a docent al curs d'animadors de pastoral juvenil organitzat conjuntament per la Fundació Pere Tarrés, la URL, La Fundació de l'Escola Cristiana i la Delegació de Joves del Bisbat de Barcelona. El públic era molt divers, des de joves de parròquies fins alumnes de l'IQS passant per professors de diferents escoles (on he pogut conéixer la Carina, autora del bloc que tinc linkat "L'art cristià a l'aula") He fet un repàs de nous (?) llenguatges per la transmissió de l'evangeli tot recorrent els sentits. En l'apartat del "gust" he fet l'enllaç etimològic del "saber" i el "sabor" que tenen la mateixa arrel llatina "sapere" i d'aquí a la famosa frase ignasiana dels Exrecicis Espirituals "No el mucho saber harta y satisface el alma, sinó el sentir y gustar las cosas internamente". La gràcia de comunicar l'evangeli és viure'l encarnat en el dia a dia i gaudir-lo. Al final els hi he passat aquest video que vàrem fer a TSKV sobre l'examen del dia com a mostra del que pot ser viura saborejant Déu. Ja veieu, no calen grans efectes especials per comunicar l'evangeli!.

Gaudí i l'arquitectura reclinada

“En 1937 pasé en Asís dos días maravillosos. Allí, sola en la pequeña capilla románica del siglo XII de Santa Maria degli Angeli, incomparable maravilla de pureza, donde tan a menudo rezó san Francisco, algo más fuerte que yo me obligó, por primera vez en mi vida, a ponerme de rodillas” (Simone Weil, “A la espera de Dios”. Edit. Trotta. Pag 40-41)

Què fa que un espai sigui propici per la pregària? Què va meravellar a Simone Weil fins al punt de fer-la agenollar en aquella capella del s.XII? Com és que, segons l’estètica hegeliana, l’home modern no ha trobat el tipus d’arquitectura que el faci agenollar? És possible, en definitiva, una arquitectura cristiana contemporània?

Aquesta cita de Simone Weil m’ha vingut a la memòria havent acabat de llegir l’obra de Jaume Genís Terri “Gaudí, entre l’arquitectura cristiana i l’art contemporani” (PAM. 2009), un estudi exhaustiu dels fonaments ideològics de l’arquitectura religiosa de Gaudí. L’autor té la virtut de fer un repás força pedagògic de les influències que rebé Gaudí en la recerca d’un espai sagrat que respongués a l’esperit del seu temps. Així, per les seves pàgines m’he anat retrobant amb els vells amics de les classes de composició i d’estètica: Puguin, Ruskin, Worringer, etc, però l’autor també m’ha fet descobrir una infinitat de relacions que desconeixia, especialment la de Joan Maragall i Antoni Gaudí com a figures cabdals del romanticisme català. (seguir llegint)

Recull de tres anys de prega-rock a pregaria.cat

Aviat farà tres anys que es va posar en marxa el portal pregaria.cat, recursos de pregària en català, on hi col·laboro publicant les vinyetes dominicals, la Fauna Parroquial però, especialment, coordinant el grup de gent que participa en l'apartat de Prega-rock.

Un amic em comentava que trobava a faltar els prega_rocks que enviàvem en pdf i que feia temps que no mirava l'apartat de prega_rock. Això m'ha fet adonar que no n'hi ha prou amb penjar els materials a la web, ni que s'envii un butlletí mensual, també cal enviar documents. Per això em vaig proposar fer, com a mínim, un recull del prega_rock cada curs escolar. Aquí els teniu (unes 60 i escaig cançons! no està malament!):

Recull prega_rock curs 2007-2008
Recull prega_rock curs 2008-2009
Recull prega_rock curs 2009-2010

Durant aquests anys han col·laborat a fer possible el prega_rock: Eusebi Fortuny, Sergi Paramés, Xaloba, Txaro Revuelta, Xavier Casanovas, X.H., Toni Torrelles i Eloi Aran.

Sabes por qué al papa lo llaman “granini”?

Aquesta nit, al “projecte SOStre” de la Barceloneta, hem tingut festival de l’humor entre dos dels usaris. Tot un “chorreo” d’acudits per animar la precarietat d’un sopar arribat amb retard i ben congelat. Us deixo amb un dels que m’ha fet més gràcia (serà que estem preparant la vinguda del Papa a Barcelona?):

Sabes por qué al papa lo llaman “granini”? ... No?... Porque es el “zumo pontífize”! ;)

En Lluís ja és al noviciat

Avui en Lluís ha fet les maletes i ha marxat cap al noviciat dels jesuïtes, a San Sebastián, ben fet!. El dissabte passat encara va estar a l'equip de músics de la missa que presideix en Marc Vilarassau que, per cert, ara és el promotor de vocacions com ja explicava ell al seu bloc. Encabat, la colla de joves de la parròquia de Sant Ignasi, vàrem anar a fer un sopar casolà a una torre de les afores de Lleida i, donat que no pot endur-se músiques ni MP3sos al noviciat, li vàrem regalar de record un cançoner al qual em va tocar fer la portada (que és el dibuix que us adjunto).

Aquests dies fa quatre anys que vaig encetar aquest bloc amb l'esperança que, tot mostrant la vida d'un creient, pogués servir per a gent que es plantegés la vocació. Al final, entre d'altres sorpreses, va servir perquè una parella no trenqués el seu matrimoni. Només per això ja han valgut la pena aquests anys, però també m'agradaria que, malgrat jo mateix, també pogués servir per donar suport a la vocació religiosa, a la vida consagrada. Ja no sóc jesuïta, però he de confessar que ser-ho ha estat una de les millors coses que m'ha passat a la vida i crec que molts joves "con subyecto", que diria Sant Ignasi, s'ho deixen perdre.

La DECA i altres "maldeCAPs"

M'ha costat, però la final m'he decidit a matricular-me per treure'm la "DECA", una mena de màster per poder donar classes de religió a secundària, i avui he fet la preinscripció pel màster per poder ser professor de tecnologia a secundària, l'antic "CAP", que ara sí que és un "maldeCAP" notable. Aviat es demanaran màsters fins i tot per creuar el carrer, per no dir una altra cosa.

Ser professor és quelcom ja m'havia plantejat, però no ho vaig poder realitzar per no haver acabat la carrera (aquí). Ara ho veig amb uns altres ulls perquè crec que, sent un futurible professor, encara tinc un marge per compaginar les professions i vocacions que em ballen per dintre.

Reunió de becaris de la Fundació Joan Maragall

Aquest passat diumenge 5 d’Agost va tenir lloc a la Parròquia del Pi la reunió d’inici de curs dels becaris que reben o han rebut el suport de la Fundació Joan Maragall en els seus projectes d’estudis. Com ja vaig anunciar aquí, aquest any s’han concedit, de forma extraordinària un parell de beques, a l’Anna Punsoda pel seu estudi “El pensament polític de Joan Maragall” i a mi pel projecte d’estudi “Forma i Esperit. Interaccions entre el pensament arquitectònic i teològic”. El proper 7 d’Octubre, durant la Lliçó inaugural del curs de la FJM, presentarem breument els nostres projectes.

Referent a la reunió de becaris, val a dir que és un lloc de trobada privilegiat de joves que estan desenvolupant pensament en diferents camps en diàleg amb la cultura i el cristianisme. A part dels dos nous becaris, ens van presentar els treballs dels altres becaris, alguns dels quals ja estan enllestint, i va ser una oportunitat de rebre un feed-back col·lectiu a la tasca a fer. (seguir llegint)

Fauna Parroquial: tres anys d'humor gràfic

Enguany farà tres anys que vaig començar la meva col·laboració a Foc Nou com a il·lustrador d’humor gràfic en la contraportada de la revista, en el seu moment ja us en vaig parlar aquí. Han estat tres anys amb una mosca constant a sota la orella, pensant si, de tantes situacions que em vaig trobant, en puc fer una vinyeta pel Fauna Parroquial. A voltes m’he hagut de moderar i us confesso que no és fàcil trobar el sentit d’humor correcte perquè és fàcil “passar-se”. Es pot fer humor sense ser “dolent”, sense maldat? Jo crec que sí, però és difícil trobar la punxa i la gràcia de la vinyeta sense ferir a algú. També crec que l’evangeli va ple de situacions de bon humor, penso per exemple en la infinitud de malentesos i incomprensions entre Jesús i els deixebles que, pobrets, mai s’enteren de res! (com nosaltres, vaja).

La veritat és que trobo a faltar la dimensió més “edificant” o pastoral que sí duia a terme amb les vinyetes dominicals, que eren una mena de homilia gràfica. Aviat hauré de decidir si em torno a llençar a refer els tres cicles litúrgics o em limito a tornar-les a repetir perquè, encara que sembli mentida, porta molta feina. Algú voldria apadrinar, és a dir: pagar, unes “Homilies gràfiques” (seguint la petjada de les “novel·les gràfiques”)?

Us deixo amb uns quants links de les Faunes Parroquials penjades a Pregaria.cat per si voleu fer-me un feed-back:

Residència sacerdotal "Ovella perduda"

El nen

Curs de pregària

La processó

Petons

Treballant a la BBC

Ecoermita

Vacances!

¡Ave!

L'àlbum de la boda

Avui ens ha arribat l'àlbum de la boda.. des d'alemanya! Sí, no és que l'haguèssim encarregat aquest estiu en la nostra visita a Berlín (per cert, quina ciutat més suggerent!. Tota una au fènix!) sinó que ens sortia més barat, mooolt més barat, trobar un fotògraf que ens fes i passés les fotos de la boda en un CD (la majoria es queden les fotografies com a exclussiva) i fer-nos nosaltres l'àlbum durant l'estiu a través d'una empresa per internet.

I ara, allà el tenim, sempre disposat a recordar-nos que cada dia és dia de boda, d'anar fent aliança. No és un gat al qual fer carentonyes, ni quelcom domèstic en el sentit empetitidor de la paraula, però quan arribes fet pols o emprenyat a casa no fas fàstics a les carentonyes de la memòria i l'album et recorda què és fer casa i on es fonamenta... allà, en aquell dia, amb la comunitat, en aquella església... calen símbols, quelcom que ens posi de puntetes i ens faci mirar una mica més enllà, apuntar una mica més alt, veure-hi una mica millor. Què carai! Gràcies Senyor per aquell dia!

Una curiositat: si algú veu l'àlbum no es trobarà amb el clàssic reportatge. Nosaltres només voliem anar a un lloc a fer-nos una fotografia a l'acabar la cerimònia de la boda: als peus del monolit de La Pietat del cementiri del Col·legi Claver. Algun dia ja us ho explicaré.

Sant Tornem-hi!

Oh, pietós i abnegat Sant Torem-hi! fes que aquest nou curs sigui ben fructífer i ens porti molta feina! Amén (jo ja torno a estar amb els detalls constructius!)

CatalunyaReligió? M'agrada!

El proper 11 de setembre farà un any que vam engegar el portal de informació religiosa CatalunyaReligió i, com que l'Agost és temps per fer avaluacions (de fet... quan no ho és? no sé si era Sèneca el qui deia alguna cosa així com que "Una vida sense examinar és una vida sense sentit"), m'he parat a repassar el que ha estat aquest any. Us apunto tot un seguit de coses de les quals dóno gràcies.
M'agrada que hagin fet vot de confiança en mi, tot i no ser periodista, per col·laborar en el consell de redacció.
M'agrada oferir un servei de recull de premsa diari sobre el fet religiós a Catalunya accessible a tothom.
M'agraden les trobades del consell de redacció. Són moments distesos però també per aprofundir temes sobre la societat i el fet religiós.
M'agrada recuperar en la meva vida un cert sentit positiu de la "conspiratio" jesuítica, crític però edificant, a la recerca del "magis" etc.
M'agrada poder donar veu i ressó mesiàtic a les activitats de pastoral juvenil dels diferents bisbats (tot i que també m'agradaria trobar més camins de col·laboració que molt sovint es perden per manca d'atenció personal meva).
M'agrada poder comptar amb la opinió del David per qüestions de les "altres" religions que hi ha a casa nostra. M'adono que no en tinc ni idea del que fan els altres creients ni quina és la seva situació.
M'agrada poder parlar de l'arquitectura religiosa, un tema que m'apassiona i en el que vull anar fent camí.
M'agrada poder dir a la societat que el fet religiós és quelcom important, que amara el nostre dia a dia, que aporta fets positius i no es pot menystenir.
M'agrada l'ampli suport que va rebent el projecte (només cal donar un cop d'ull pels patrocinadors que hi ha a la part inferior de la plana web)...

També hi ha coses que no entenc i que em desagraden (més aviat d'altres que critiquen el portal i que estan plens de prejudicis polítics o ideològics... carregats de punyetes, vaja), però són més aviat poques i no es poden comparar amb la immensa tasca que encara tenim pel davant

Per cert, us recomano moltíssim que us apunteu al butlletí.

The baseballs i l'espoti

Aquests dies he descobert això de l'spotify, que et deixa escoltar música on-line a manta, això sí, sense poder baixar-te-la. He pogut posar-me les botes de r'n'r amb "The baseballs", un grup que versiona cançons a l'estil dels 50's que m'ha fet reviure el millor de la meva època rockabilly... es podrien fer versions de cançons missaires a l'estil dels 50? crec que no tindria gaire èxit però seria molt divertit! Us deixo amb la versió de "My umbrella"

Mesquita a la Zona Zero i la Capella al Mur de Berlín

Aquests dies la premsa porta com a debat de fons el suport que el president dels Estats Units, Barak Obama, dóna a la construcció d’una mesquita prop de la Zona Zero de Nova York. Es tracta d’un espai religiós prop d’un lloc de memòria històrica sofrent i, en aquest sentit, m’ha recordat a la Capella de la Reconciliació que hi ha al costat del Monument del Mur de Berlín, que vaig poder visitar fa dues setmanes. Tot espai amb una certa condensació de patiment o significació històrica demana d’un racó on poder aprofundir-la, fer-la pròpia i lliurar-la al trascendent, fer-ne pregària. Així i tot, aquest espai també és interessant perquè el seu sistema constructiu, una versió moderna del mur de terra compactada, incorpora les runes de l’antiga església enderrocada pel govern comunista. Resumint, el sistema constructiu no és quelcom aliè a la idea del projecte, com tan sovint es diu: “pensem la idea i després ja veurem com s’aguantarà l’edifici”, sinó que en el seu fer-se, en la honestedat del material i del sistema, es significa l’edifici com també passava amb el gòtic. Val a dir que la primera referència que vaig tenir d’aquesta capella va ser com a exemple en una classe de construcció a l’ETSAB. Senzillesa, oferiment d’un espai qualificat a la societat, ubicació encertada, recuperació de la memòria... tots aquests aspectes fan de la Capella de la Reconciliació un projecte molt interessant a tenir en compte (seguir llegint al bloc Betel).