Habitar la llum inaccessible per un il·luminat accessible.

El cristianisme és una gran paradoxa. Un gran acudit que constantment sorprèn i desborda. Per exemple, com arquitecte m'interessa l'espai religiós i em pregunto, com tants d'altres,  la manera de cercar "l'àurea" adient a aquest espai. Molts fan jocs de llums (Steven Hall a la Saint Ignatius Chapel o Richard Meier a Dives in Misericordia), o inventen sostres explotats (Andrea del Pozo), o fan una recreació del Paradís fusionada amb la Jerusalem Celestial Apocalípica (Antoni Gaudí)... 

... quan, de sobte, recordes això: "(Déu) habita en una llum inaccessible. Cap home no l'ha vist mai ni és capaç de veure'l" (1ª Tim 6, 16). Aleshores, davant aquesta absoluta transcendència i misteri de Déu, sembla que no quedi res més a fer que "tancar la paradeta" i deixar de pensar en l'espai de relació amb Ell. Deixar ben clar que tot intent de formulació, fins i tot qualsevol intent de catequesi "pètrea" dels edificis religiosos, no és més que un  balbuceig, una expliació bàrbara i matussera que destrossa allò del qual vol parlar. Qualsevol edifici que se les doni de "místic", en el fons no és més que un foc d'encenalls, pura façana, pur cartró pedra tan mort com ho està un ídol. S'han tallat els ponts, no hi ha mediació possible, ni tan sols la cacarejada i reivindicada "via pulchritudinis" dels neo-evangelitzadors (Rino Fisichella). No hi ha construcció religiosa (física o mental) que ens porti vers Déu com no hi ha torre de Babel que ens apropi a les alçades celestials (Karl Barth). Restem en la indigència del fideísme i la teologia apofàtica.

...però, encara més sobtadament, quan ho podem donar per perdut, apareix un regal: Malgrat la inaccessibilitat de Déu, Aquest ha habitat la nostra contingència. Hi ha una "teofania" del transcendent en la immanència: "El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres" (Jn 1,14)... (seguir llegint)