El diàleg interreligiós als centres d'esplai

No fa gaires anys es celebraven els 50 anys del naixement del MCEC (Moviment de Centres d'Esplai Cristians). D'ençà aleshores la societat ha canviat, l'entorn polític i cultural ha canviat, els ususaris han canviat... i en aquests canvis, intentant no deixar l'essència de l'educació en el lleure i les seves arrels pel camí, també s'ha donat el fet migratori i, juntament amb ell, la novetat del fet interreligiós als centres d'esplai. Els esplais del MCEC han ofert la seva experiència com a esplais confessionals i, crec jo, això ha possibilitat que famílies d'altres confessions que ténen en compte el fet religiós valoren positivament dur-los a aquests centres. És per això que des de l'Institut de Formació de la Fundació Pere Tarrés oferim el curs monogràfic recursos per dinamitzar el diàleg interreligiós en el lleure . Tenim un munt de iniciatives pensades, entre elles la visita a l'espai interreligiós de la Fundació Migra-Studium dedicat als infants i joves. La Pilar, la Xivi i jo, responsables pedagògics del projecte, us animem a apuntar-vos-hi!!! No us ho deixeu perdre!

Gestionant el voluntariat nostre de cada dia

Ahir vaig tenir la sort d'anara a la presenatació del Manual de gestió del Voluntariat que ha editat la Obra Social de "La Caixa", a un auditori del Caixafòrum ple de gom a gom. No me'n penedeixo gens ni mica de haver-hi dedicat unes hores perquè va valdre molt la pena, tant pel que presentaven, com per la promesa d'un programa informàtic per a la gestió del voluntariat (que m'anirà de perles per a millorar la gestió del voluntariat al MCEC, Moviment de Centres d'Esplai Cristians - Fundació Pere Tarrés), com també els ponents de la presentació i de la posterior taula rodona que em van bombardejar amb preguntes molt suggerents.

Estació d'Enllaç: la pastoral juvenil agafa l'Avant

Avui la pastoral juvenil de Catalunya agafa el tren de l'Avant perquè, després de dos anys de l'inici de les trobades d'Estació d'Enllaç a Barcelona, es celebraran dos d'aquests encontres de joves simultàneament a Lleida i a Barcelona. Serà aquesta una iniciativa que es pugui anar estenent a tot el territori? Podrem anar creant una mena de marca de "happenings juvenils" mensuals que es digui Estació d'Enllaç? Per què ha tingut bona acollida aquesta iniciativa?

Estació d'Enllaç és un projecte que va nèixer des de la constatació de la fragmentació de la pastoral juvenil de l'Església. Tothom tenia la seva capelleta muntada però no hi havia espais de visibilització conjunta, mancava un cert sentit d'unió (aquell carisma sacerdotal de Jn 17, 21-22 : "Que tots siguin u") i la urgència de la transmisió de la fe no es podia permetre aquests luxes. Ara bé, la gràcia va ser que aquesta iniciativa interdiocesana i intercongregacional no va ser quelcom imposat, com tampoc va ser d'aquelles iniciatives aduladores que només cerquen el major nombre d'adeptes per quedar bé davant els representants eclesials i seguir fent el que volen. Estació d'Enllaç és realment una suma d'esforços de molts, un veritable treball en equip i això, avui en dia, dins del marc eclesial és quelcom que no te preu.

A Barcelona el lema de la trobada d'aquest mes és "Reconstruïm Jesús a través del cinema" i ho conduirà l'especialista de cinema a casa nostra Peio Sánchez, que ja te un espai de crítica a universitaties.net i organitza la Setmana de Cinema Espiritual. Teniu més informació al web de la Delegació Pastoral de Joventut de Barcelona.

A Lleida, que celebren la seva primera Estació d'Enllaç, comptaran amb la presència d'un grup musical i de l'actuació de Reivaj, un mag jesuïta vingut de l'oriental Barcelona, que ja va actuar en una altra Estació d'Enllaç de la capital. Trobareu la informació al seu bloc de joves del bisbat de Lleida . Us deixo amb el seu vídeo promocional.

La vida isostàtica

M'agradaria que la meva vida fos com una estructura hiperestàtica, on tot queda ben lligat, sense sorpreses, planificada, previsible, de nova planta, modèlica...
però sovint m'adono que la meva vida és, benauradament, una estructura isostàtica, com tantes i tantes velles construccions muràries que no saps com s'aguanten però miraculosament s'aguanten, tot recolzant-se solidàriament les unes a les altres, aguantant mil i una reformes, amb estintolaments perillosos que seguen els peus i amb esquerdes que parlen d'una història d'assentament, fetes amb els materials de la terra, etc.
Aquests són els pensaments que m'assalten quan la meva neurona ja porta tot el dia tancada al curs intensiu de rehabilitació d'edificis!

El voluntariat mandrós

Aquesta nit em feia una mandra tremenda anar a dormir a la Barceloneta, el meu voluntariat mensual. En el fons és una mandra semblant a la d'anar a veure un parent estimat, perquè els usuaris del projecte poc a poc també van esdevenint familiars a la meva vida. Però a vegades passa que allò que semblava més costerut acaba sent d'una planeitat mesetària, fet que tampoc implica un encefalograma pla. En fi, ja ho diu el salm 126... "Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls criden de goig a la sega". El voluntariat passa per aquests camps.

Fem un Cyber K-Fe d'Advent?

Cyber K-Fe d'Advent? Potser sona molt "snob", però així hem volgut titular aquest curset del "K-Fe" (Formació en la Fe) que la Fundació Pere Tarrés ofereix gratuitament a professors, catequistes i altres agents de la pastoral juvenil, perquè hem volgut donar recursos per l'Advent des del que ens poden oferir els websites de pastoral juvenil catalana. Tant la Emma com l'Estefano i jo, ens hem estrenat com a professors d'aquests cursets i ens ha agaradat molt poder fer pinya entorn aquest projecte que se'ns ha encomanat des del Departament de Pedagogia de la Fe (Institut de Formació de la FPT). La idea és ben senzilla: agafar com a taulell de joc expositiu el típic calendari d'advent tot canviant la llaminadura per un recurs pastoral. Llàstima que el fet de la gratuitat de la matrícula implica que es presentila meitat de la gent que s'hi havia inscrit!. Per a tots aquells que no heu pogut venir al CCU (Centre Cristià dels Universitaris) i us pugui interessar trobareu el dossier del Cyber K-Fe d'Advent aquí. Espero que us pugui fer servei!

La façana

Mai pots dir "d'aquesta aigua no en (tornaré) a beure". Per mostra un botó: el despatx on estava treballant com a estudiant, Grup Idea, m'ha fet el vot de confiança a l'encarregar-me un projecte d'una façana en el casc antic d'una capital catalana. Ara toca moure's, trepitjar terreny, ajuntament i normatives. D'entrada se m'acut que, donades les característiques de l'edifici, la façana podria ser quelcom semblant a la que vaig projectar en un curs de projectes amb el Prof. Illescas a l'ETSAB (imatge).

Cercar la màxima uniformitat amb l'entorn amb una composició pétrea en plantes superiors i deixar una gran obertura en PB+altell pels locals comercials. En el fons és el mateix que han fet els de la nova botiga de Benetton al Portal de l'Àngel, només que han estintolat tota la planta baixa i han deixat la façana pre-existent.

Dr. House i el curs de rehabilitació

Tranquils, no estic en cap procés de desintoxicació, més aviat faltava acabar la frase "Curs de rehabilitació... d'edificis!" i és que això de la formació mai s'acaba i, quan no és acabar la carrera, és apuntar cap on especialitzar-se. Pensant en la gran quantitat d'edificis que s'han construit durant els darrers doscents anys i donat que el camp de l'arquitectura religiosa molt sovint té relació amb la intervenció en el patrimoni, ja fa un mes que vaig optar per apuntar-me a un "Programa d'intensificació en rehabilitació d'edificis d'habitatge" que fa l'Escola Sert (l'escola del Col·legi d'Arquitectes) tots els dilluns fins al mes de Març.

Tot i que hi ha sessions més entretingudes que d'altres, en general m'està agradant prou. Al menys prou per poder aguantar vuit hores de classe sense desenganxar el cul de la cadira (algú ha calculat el coeficient de fregament? o l'assentament muscular? o la flexió d'aquesta llosa continua de conglomerat de fusta anomenada cadira?). Ara vaig passejant pel carrer intentant endevinar de quina època és cada edifici i quines patologies són visibles, com si fos un Sherlock Holmes urbanista. Diuen que els autors de la serie "House" (que està molt interessant aquesta temporada, per cert!) es van basar en el famós detectiu i crec que també podrien fer una sèrie d'algun arquitecte dedicat a la rehabilitació perquè, grosso modo, l'arquitecte que es dedica a aquest camp no deixa de ser un metge de la construcció. Un metge que té la responsabilitat que edificis com el d'aquesta setmana de Palma de Mallorca no col·lapsin ni enterrin a ningú en vida, que no és poc.

"Notas de un cura rockero", Pare Jony

No he anat mai a cap concert del Pare Jony. Potser perquè tot i compartir amb ell aquesta doble passió pel r'n'r i l'evangeli hi havia quelcom estètic que em tirava enrera. Clergyman i caçadora de cuir no m'acabava de lligar del tot. O una cosa o l'altra, pensava jo.

Malgrat els meus prejudicis, el passat dijous vaig anar a la presentació del llibre "Notas de un cura rockero" del Pare Jony a la Sala Casaldàliga de la llibreria Claret per tal d'aconseguir un exemplar dedicat a una persona que n'és fan i no hi podia anar. El públic assistent a la presentació era majoritàriament gent gran i no superàvem la vintena, fet que em va estranyar donada la mediatització de l'autor, però el que més em va sorprendre va ser la sencillesa de l'exposició del Pare Jony, que va anar desmontant els meus prejudicis i vaig poder sentir-me molt proper d'una persona capaç de parlar amb naturalitat i integració de l'evangeli, el rock i l'acció social. En la seva exposició no hi havia lluiment personal, sinó un anar apuntant les coses que el mouen: "Pau, Jesús i Rock'n'Roll" és el seu lema i, més enllà de la estranyesa que pot suscitar, és un lema que es pot viure. "Notas de un cura rockero" no és, en definitiva, un llibre de un cura que és "un notas".

"I, a vegades, ens en sortim" (Manel)

Ja us ho dic... els Manel no deixen de sorprendre'm... teniu el prega_rock aquí.

Albert Nolan, de la política a l'espiritualitat

En general no m'agrada que els grups de revisió de vida esdevinguin "clubs de lectura", perquè trobo que es deixa perdre l'oportunitat de posar en joc la vida amb l'evangeli, però he de reconèixer que tenia ganes de tornar fer "lectures sapiencials", és a dir, d'aquelles que són per alimentar l'ànima, paraules per remastegar i pair lentament. El llibre que hem consensuat és "Jesús , hoy. Una espiritualidad de libertad radical" de l'Albert Nolan i és realment tant suggerent com aquell altre llibre seu "¿Quién es ese hombre?, Jesús antes del cristianismo" que fa temps també havia llegit.

És interessant el gir i el nou enfoc que ha fet l'autor. En la seva obra anterior, de la qual diu que l'obra actual n'és la seva continuació, la narració de l'Albert Nolan era marcadament teològica (concretament cristològica) i amb un accent polític notable propi de la influència de la teologia de l'alliberament dels anys vuitanta. Aquesta nova obra no renega de l'anterior, però ell mateix diu que el seu enfoc no és tant político-teològic com espiritual, no es centra tant a fer un estudi sobre la figura del Jesús Històric i la seva manera d'actuar sinó que es centra més en allò que movia a Jesús, en la seva espiritualitat. Trobo que és una evolució molt encertada, que ha aprofondit vers una espiritualitat compromesa que a voltes semblava ofegada per "ideologies alienes a la fe" (és l'eufemisme que el meu professor de moral social de la facultat de teologia feia servir per referir-se al comunisme... com si no ho fos també el capitalisme!) o per l'activisme social. Que sigui un llibre sobre espiritualitat no li treu res de realisme, al contrari, de moment he llegit la primera part del llibre, setanta pàgines, i l'autor es dedica a escrutar signes dels temps actuals (Recerca d'espiritualitat, Individualisme, Alter-globalització, nous paradigmes científics...) i resulta molt clar i pedagògic... en definitiva, us el recomano.

Àgora-fobies i l’espai de la religió.

Imagineu-vos l’escena: Les portes de la gran biblioteca d’Alexandria cedeixen per força mentre els savis recullen llibres i, els que poden, fugen mentre la resta són assassinats violentament per una turba incendiària... formada per impietosos soldats romans sota les ordres de l’emperador Aureli l’any 273 dC!... com canvia la pel·lícula d’Àgora, eh? Ara resulta que els grans enemics de la filosofia no són un turba de fanàtics cristians sinó l’imperi. Doncs això és el que diu que va passar, entre d'altres saquejos posteriors, a la wikipèdia i posa de manifest la lectura, si més no, tendenciosa de la història que fa la pel·lícula de l’Alejandro Amenábar...

(Nota: Fa uns moments havia escrit aquí una cosa... no m'agrada escriure enfadat ni ressentit, així que ho he tret. Aneu a veure la pel·lícula i, si no us fa massa mal, en parlem).

Vers un espai d’arquitectura religiosa on-line

Estic al darrera de poder oferir, d’aquí a poc temps, un espai on-line sobre arquitectura religiosa, extensible també a les altres arts. Penso en un espai que tingui una clara voluntat de servei, és a dir, que pugui donar pautes, idees i ajudes a les comunitats religioses de catalunya (doncs aquest seria el marc territorial tot i estar obert també a d’altres aportacions foranies), ja siguin comunitats parroquials, congregacions o associacions. Les tasques a desenvolupar serien les següents:
1_ Una primera tasca seria recollir aquelles iniciatives que es desenvolupen o es projecten en l’actualitat, com ara parròquies de nova planta (per exemple la de Sant Quirze del Vallès) o bé oratoris (com el nou espai de pregària per a joves del Casal Loiola, a la fotografia).
2_ Una altra línia a desenvolupar seria el reconeixement d’aquella bona arquitectura realitzada a casa nostra en els darrers 50 anys (com la Capella de Sant Francesc Xavier, a l’Escola del Sagrat Cor de Casp, que va rebre el premi FAD de fa uns anys).
3_ En tercer lloc caldria proporcionar i facilitar l’ajuda tècnica necessària per a la interpretació i bona pràctica de la normativa vigent (especialment pel que respecta a la nova llei d’espais de culte de la Generalitat).
4_ En aquest sentit, facilitar també una borsa de treball d’arquitectes i artistes que tenen prou sensibilitat referent al fet religiós i estarien disponibles a col·laborar amb institucions d’àmbit eclesial.
5_ Paral·lelament, ampliar la visió a tot allò referent a “espai religiós”, és a dir, donar peu a exposicions i performances que es realitzen al territori. Aquest aspecte també inclouria tot allò referent a l’estudi de l’espai litúrgic, ergo, diàleg amb la teologia en la seva vessant estètica (Si en Von Balthasar aixequés el cap!).
6_ Oferir una bibliografia i web-teca acurada i extensa sobre la temàtica.

Resto obert a propostes pel nom d'aquest espai, així com possibles col·laboracions amb d'altres professionals que hi tinguin interès.

Els guapos són els raros

Cada vegada m'agrada més el grup "Manel". Del que ja us n'havia parlat abans. Avui he penjat una altra cançó seva al prega_rock (el teniu aquí), "Els guapos són els raros", que va en la línia del "XL" de Els Pets però amb més ironia perquè s'atreveix a dir-nos allò que "ho sap tothom però no ho diu ningú" i, en aquest sentit, és una cançó que allibera.

Aprofito també per fer una crida a tots aquells als que els agradaria poder participar en l'actualització de l'espai del "prega_rock" a pregaria.cat o a l'apartat del "CanSongs" de TSKV, on aquest darrer nº hi ha una col·laboració dedicada als Pink Floyd sobre la cançó "The wall" ... algú s'hi anima?

El gos que havia vist la llebre (IV Congrés d'Espiritualitat)

El proper 24 d'Octubre m'han convidat a donar un breu testimoni al "IV Congrés d'Espiritualitat. La mística renova el món, el testimoni de Sant Pau", que han organitzat els carmelites de catalunya al Santuari de Santa Teresina (Lleida). Després de donar-hi tombs, basaré el testimoni en la meditació de Filipencs 3, 12-31 , en diàleg amb la vida interior dels joves d’avui. He pensat que com a punt principal destacaré la dificultat del sentit de pertinença vital i afectiva amb Jesucrist. Així com per a l’apòstol el seguiment de Jesucrist esdevé una carrera paradoxalment promoguda pel mateix misteri d’amor que persegueix, en els joves es dóna el fenòmen del “sempre introduint però mai introduïts”, és a dir, el jove (i molt sovint el no-tant-jove) contínuament s’està iniciant en la vida cristiana però costa molt arribar a fer el pas de la paradoxa: seguir al Crist sabent que Ell ja l'ha atrapat per dins. La meditació del text paulí ens recorda una dita popular que resulta il·luminadora per a la pastoral actual: “en una carrera de cans tots els gossos corren darrera la llebre, però només un l’ha vist”.

El jornal de la pastoral

"Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal." (Lc 10, 7)

... tan de bó fos així, Senyor, però avui, després de tants anys, no ho veig clar.

Apareix-te a casa meva! (Lax'n'Busto)

Feia temps que volia fer un prega_rock amb aquesta cançó dels Lax'n'Busto perquè tracta directament el tema del transcendent, del fet de creure i no-creure. Estava temptat de fer apologia barata i anar rebatent les raons que va exposant la cançó per no creure en Déu (de quin "Déu" parla la cançó?), però no ho he trobat correcte perquè, com diu Sant Ignasi als exercicis espirituals "todo buen cristiano a de ser más pronto a salvar la proposición del prójimo que a condenarla", així que ho he deixat obert per a poder-ho treballar en grups. Teniu el prega_rock aquí i no deixeu d'escoltar la cançó, val la pena.

Catalunyareligio.cat

Feia temps que anàvem al darrera d'un portal d'informació i opinió religiosa en català. La primera idea va sorgir farà dos estius, precisament en una xerrada informal sobre la blocsfera cristiana, però en aquell moment encara no es van donar les sinèrgies necessaries tot i que va servir per deixar apuntat el projecte a peu de plana de les agendes futuribles. Ara ja és visible el portal, que ha acabat anomenant-se catalunyareligio.cat . Encara hi ha molta feina a fer, però la vida ja anirà parlant i podrem compartir-la en aquest portal que, esperem, pugui fer un bon servei a l'església i a la societat.

Quan el silenci respon

"(Pare) Te envidio en una cosa. No te envidio en nada más (...), parece que tienes una relación con Dios". Y yo le dije (Bono): "¿Tú nunca la has tenido?". Él me dijo: "No (...). Ha sido una conversación en la que sólo hablaba una persona... ¡Y a tí parece que el silencio te responde!". Yo le dije: "Sí, es verdad (...). Lo oigo de una forma más o menos instintiva, siento una respuesta a una oración, o siento que me guían en una dirección. O, si estoy leyendo las Escrituras, cobran vida de un modo extraño, y tienen sentido en el momento en qu eestoy, dejan de ser un documento histórico". Eso le dejó anonadado.("Conversaciones con Bono", Michka Assayas. Ed. Alba, pag 42-43)

Aprofitant la proppassada estada dels U2 a Barcelona, m'ha semblat encertat proposar-vos aquest fragment d'una xerrada entre el cantant del grup irlandès, en Bono, i el seu pare, que ens serveix per apuntar el tema de la sensibilitat i el transcendent.

Quan ens desplacem pel dia a dia obcecats en el nostre programari de tasques a acomplir diligentment podem acabar cosificant, fent coses, a les persones. És a dir, quan substituïm rostres per tasques alguna cosa falla. És a mesura que conreem una mirada atenta envers el que ens envolta que podem establir una relació des de la igualtat i gratuïtat per, potser més endavant, acabar descobrint en els altres el misteri habitat d'un Altre.

Apliquem-ho al nostre entorn. La música, l'art o el joc que desenvolupem en els centres d'esplai poden ser una activitat tancada en ella mateixa - és a dir, "una activitat més" protegida pel paraigua d¡un ideari educatiu sovint massa aliè o llunyà- o els podem donar l'oportunitat d'esdevenir una caixa de ressonància perquè, en les seves vibracions, puguem intuir, ensumar o palpar alguna cosa nova. Tot això no és tan estrany. En el fons, és força semblant a quan diem "del dia d'avui em quedo amb el somriure d'aquell infant". Efatà!, Obre't Deixa que el silenci del quotidià et respongui.

(Publicat a la revista Estris, nº196, setembre-octubre 2009)

Quina gana!

Hi ha gana, i en el món de l'arquitectura encara més. Això és el que vaig constatant en les meves primeres gestions com a arquitecte autònom. Ja fa dos mesos que vaig presentar el Projecte Final de Carrera ("Centre Parroquial Sant Josep Obrer, a Torreforta, Tarragona") i les coses no pinten bé però tinc ganes, il·lusió i una manera d'entendre la professió que em dóna perspectives. Tiraré endavant "Dios mediante", com sempre. Ahir vaig recuperar les imatges que havia deixat al despatx d'un amic on vaig fer "l'esprint final" del PFC... no van quedar gens malament, oi? Arquitectura és servei, així ho entenc jo, i servir, com deia Sant Ignasi, és estimar. Quan treballo, estimo.