He estat convidat com assessor extern a
un seminari organitzat per una fundació escolar sobre com donar la classe de
religió. En la sessió d’ahir, on hi havia càrrecs directius, pastoralistes i
professors de religió, es va tractar un tema tòpic i recurrent que, no per això,
deixa de tenir la seva importància: a la classe de religió hem de fer catequesi
o no?. Em faig aquí el meu ressó personal.
1_ Fredor i anticossos envers la matèria.
A grans trets, primerament es va constatar la
consternació pels “anticossos” ideològics de l’alumnat a la classe de religió,
un tret propi de l’assignatura que no tenen, per exemple, la biologia o les
socials. Podríem interpretar aquest fet com quelcom previsible si tenim en
compte que, en el darrer Estudi sobre Identitat Evangelitzadora (EIE) que vaig
coordinar per la FECC (en vaig parlar aquí), només un 10% de l’alumnat de les
48 escoles que hi van participar es poden considerar creients (3.000 alumnes de
30.000 aproximadament). Ara bé, aquests alumnes no són igual d’aliens als
continguts de les altres matèries? Per què s’accepten altra mena de dogmatismes
(científics, econòmics o polítics) i no una proposta raonable de continguts
sobre religió?. En tot cas, la dada de l'EIE mostra que l'escola és potser el lloc privilegiat d'evangelització, ja que molta gent només tindrà un contacte perllongat en el temps amb els continguts del cristianisme a l'escola.
2_ El “Relaxin’ cup” de la classe de religió.
Davant d’aquesta fredor a l’aula de religió,
és comprensible que el professorat opti per presentar l’assignatura de la forma
més amable possible, cercant l’empatia de l’alumnat per tal que percebi, en
darrera instància i sense explicitar-ho per no generar més reserves, que això
de la religió juga a favor seu com es pressuposa, sovint acríticament, de les
altres matèries. És com si tota l’assignatura fos una mena de “captatio
benevolentiae” que no arriba a exposar el “kerygma”, és a dir, els continguts
de la fe cristiana. Al meu entendre, és una situació anàloga a la que el teòleg
Ferran Manresa sj em va comentar en una ocasió arran la situació actual de la
teologia: “Siempre introduciendo pero nunca introducidos”, és a dir, hi ha una
certa por a un capbussament en el moll de l’ós de la matèria. Seguint amb
l’analogia de la classe de religió i la de la teologia actuals, podríem dir que
aquest posicionament respon també a una manera d’entendre l’enraonar de la fe
que parteix de J.H. Newman, culmina en K. Rahner i segueix en el postconcili (Lonergan,
per exemple) que és el que s’ha entès com la teologia antropocèntrica: partir
de l’home per arribar a “apuntar”, si s’hi arriba, a Déu o un altre nom aparentment
equivalent, altrament dit “espiritualitat”, “interioritat”, “transcendent” o,
en el súmmum de la laïcització i fent-ne una certa caricatura portada a
l’extrem, el megatòpic dels “valors”. A voltes, cercant l’empatia, es poden
rebaixar els continguts de la matèria per simpatia.
3_ Un teocentrisme insuficient i antipàtic?.
L’altra cara de la moneda tampoc satisfà, i
és que una presentació dels continguts de la fe cristiana a la classe de
religió a mode de catecisme - el sistema pregunta-resposta clàssic, que tan bé
va als professors per avaluar la matèria ràpidament - a part de situar-se a les
antípodes del marc pedagògic actual (l’aprenentatge significatiu d’Ausbel, les
intel·ligències múltiples del H. Gardner, el “learning by doing” o
meta-aprenentatge, etc) pot resultar extremadament aliè, racional o abstracte
per l’alumnat, generant així més anti-cossos a la matèria. També caldria
preguntar-se si no hi ha abstracció i raciocini també en d’altres matèries
sense que això sigui a priori un problema insalvable. Fent l’analogia amb la
teologia actual, podem dir que la resposta al centrament antropològic és el que
és coneix com teologia teocèntrica, on hi podríem posar K. Barth (des del camp
protestant) però especialment H.U. von Balthasar i, més actual, P. Sequeri. Per
a aquests autors, el que cal és presentar directament el kerygma, i tots fan
especial menció al paper que la bellesa i l’estètica hi poden jugar més enllà
d’una presentació formal, desafectada o asèptica de continguts. No es tractaria
tant de preguntar constantment als alumnes pel seu estat sentimental
interior (“Com em trobo”, “em sento bé”, etc), sinó que puguin sentir (“gustar”
diria Ignasi de Loiola) i copsar la bellesa o Glòria del que el cristianisme
entén com quelcom donat gratuïtament de forma inesperada, l’amor de Déu en
definitiva.
4_ Una matèria que evangelitzi.
En definitiva, si es postula que tota
l’escola cristiana evangelitza o, com agrada dir avui i jo també firmaria, és
un “àmbit d’evangelització”, per què no pot evangelitzar també una classe de
religió des d’una presentació correcta, professional, atractiva i
desacomplexada dels continguts que marca el currículum de la matèria? Amb això
ja veieu que la meva aposta és per fer classe de religió catòlica, ni catequesi
(informal, tot i que també cerca possibilitar la transmissió de la fe), ni
Classe de Cultura Religiosa (perquè no és entesa com a missió i tindria un
altre currículum). En certa manera cal conjuminar la tendència antropocèntrica,
per tal que el que es vol mostrar sigui realment significatiu, amb la teocèntrica,
per tal de no deixar de banda el kerygma. No és precisament això el que afirmem
en el Credo quan diem que Jesucrist és plenament home i plenament Déu? No és
Jesucrist mateix (i no només uns “valors”) l’Evangeli?.
Per la filòsofa Simone Weil, quan es plantejava quina relació hi ha entre la interioritat i els estudis, concloïa que un alumne atent és una ànima que prega. Quan estem atents al nostre objecte d’estudi, centrats i abandonats en ell, ens obrim a l’alteritat i, aquesta, en darrer terme i en sentit fort, apunta a l’Alteritat, el Misteri, Déu en definitiva. Així docs, l’aula pot esdevenir lloc de trobada amb el transcendent, molt en consonància amb allò tan ignasià de “trobar a Déu en totes les coses”, però això tampoc descarta que aquesta mateixa atenció es pugui aplicar al mateix saber i viure explícitament religiosos, concretament en un espai per a la pregària escolar. Una capella o oratori escolars han de seguir aquesta mateixa dinàmica que porta l’alumne en el seu quotidià i que ja hem descrit: una atenció concentrada en l’objecte d’estudi orienta a l’ànima a l’Alteritat.
Aquesta reflexió és la que apliquem ara a l’encàrrec que ha fet la “Comunitat Cristiana Sant Pere Claver - El Clot” al despatx “T113-Taller d’Arquitectura” per la reforma de l’oratori del Col·legi Jesuïtes - El Clot. L’actual espai de l’oratori de l’escola respon al que en el seu moment era l’oratori de la comunitat de jesuïtes que hi residia. Està situat dins del que eren les dependències de “clausura” de la comunitat, fins i tot encara resta a la paret del passadís d’accés un penjador del moment, a la planta primera de l’edifici antic. La capella, de planta quadrada (5x5m) per 4m d’alçada, molt probablement va ser dissenyada en el seu moment pel P. Jordi Roca sj, la familiaritat dels materials i la composició emprada així ho testimonien, que també va fer, per exemple, la Capella de Sant Ignasi de la Residència sacerdotal de la Cúria Provincial, al carrer Llúria núm.13. (seguir llegint)
