Amidaments estimatius

On està la Conferència Episcopal?

Ahir, 6/09/2006, el Sr. Xavier Pomés, ex-conseller de Sanitat i d’Interior de la Generalitat, va publicar a La Vanguardia un article punyent amb el títol “On està la Conferència Episcopal?”. L’escrit és el lament d’una frustració eclesial. Davant el drama de les pasteres que arriben a Canàries, on està la jerarquia eclesial?, on està Càritas Diocesana?, anant més enllà: on estan els cristians de casa nostra davant les necessitats del món?.

A voltes em pregunto si no som els nous fariseus que lapiden la voluntat d’un Déu que és amor mentre es discuteixen esterilitats com la sacralització de la unitat d’Espanya o es cau en un embolic caritatiu-burocràtic. Com ja deia Nietzsche “Què és el que Crist nega? Tot allò que a hores d’ara duu el nom de cristià (...) Tota església és la pedra que es col·loca sobre el sepulcre d’un home-déu; tracta, per la força, impedir que ressusciti” (Citat per Camús a “L’Home revoltat”).

Ara, que ni el marxisme ni la teologia de l’alliberament estan de moda, convé rescatar aquell article de’n Jon Sobrino en que parlava sobre la necessitat de recuperar aquella vella noció d’Església com a escola de misericòrdia. Cal recuperar aquella contesta enfadada del Crist: “Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors.” (Mt 9, 13). L’Església serà profètica o no serà perquè, com tantes altres vegades, quan Déu troba obstacles per dur endavant el seu projecte es busca algú altre.
I amb tot això aquí estic jo, cristià d’anar a peu o no tant, preguntant-me si la crítica adreçada a la Conferència Episcopal no serà, en el fons, una crida estripada per a despertar-me a mi mateix.