"... estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani RAÓ de la vostra ESPERANÇA." (1ª Pere 3, 15)
Aquesta frase em dóna molta llum. Primerament perquè el "demanar raó" esperona el pensament i denuncia la fe del carboner. No podem ser cristians perquè tal o qual persona diu vés a saber què sinó perquè hem fet un raonament propi i personal de l'experiència de la fe. Segonament perquè el "de la vostra esperança" no és superflu sinó essencial. La raó cristiana està enfocada en allò positiu, en quelcom que supera les expectatives i els nostres pobres i sesgats calculs: l'esperança.
Si hagués de resumir tots aquests quatre anys d'estudis teològics en una frase potser em quedaria amb aquesta que he citat de la primera carta de Sant Pere (o potser amb la de "Déu és amor" de la 1ª carta de Sant Joan). Par a mi ser teòleg és aixó: donar raons d'esperança, donar llum, donar vida... la resta són ximpleries estratosfèriques (espiritualisme) o moralina materialista.
Senyor, mirant les activitats que m'han estat encomanades (l'esplai, la teologia, la arquitectura, el seminari sobre el Temple Virtual...) et demano que no perdi mai aquest punt de vista. Res del que faig val la pena si no augmenta un xic l'esperança en aquest món.
amDg
eloi
1 comentari:
jo sé d'un que diu que res no val la pena si no és per amor...
gràcies, eòlix!
Publica un comentari a l'entrada