Els divendres només tinc un parell d’hores de classe i he aprofitat per passar-me per una llibreria del centre de Barcelona i comprar el llibre “Conversaciones con Bono” d’en Mihka Assayas, Edit. Alba, BCN 2006. Ja me n’havien parlat anteriorment i, de cara al taller del “Prega_Rock” de demà als professors de religió, volia poder dir alguna cosa sobre la conveniència o no de la seva lectura.Té quasi quatre-centes pàgines, ja he passat les cent primeres i puc assegurar que val molt la pena. Hi ha petites perles que no tenen pèrdua. La vida d’en Bono i dels altres component desl mític grup de rock “U2” a voltes sembla treta d’una d eles novel·les de Dostoievsky en les que Déu i el Diable lluiten per fer-se amb el cor de la persona. En Bono és una barreja del rocker més “punkarra” i gamberro i un pare fidel i creient alhora. Us deixo amb la definició que el mateix cantant es dóna d’ell mateix:
“Soy un integrante de un grupo, que escribe, que fuma puros, que bebe vino y lee la Bíblia. Un fanfarrón al que le encanta pintar cuadros de cosas que puede ver. Un marido, un padre, amigo de los pobres y a veces de los ricos. Un activista vendedor de ideas. Jugador de ajedrez, estrella de rock a media jornada, cantante de ópera del grupo de folk más ruidoso del mundo. ¿Qué te parece?” (pag 63)
3 comentaris:
Nota correctora: m'havia equivocat i on posa "puros" jo havia posat "porros"... que és una altra cosa, oi?. Rellegint el llibre m'he adonat de la falta i per això l'he canviat.
Benvolgut Eloi,
Només he donat una volta en diagonal pel teu blog, ja fora de l'horari de feina...
Imagino que quan has arribat tan lluny en la música com el cas d'aquest anomenat Bono, pots mirar enrera i justificar gairebé qualsevol cosa que hagis fet. Amb tot, em cauria encara millor si no fumés, però de fet mai el coneixeré bé per a tenir una opinió.
I respecte a tu, m'atreveixo a dir que sembles un paio interessant com a persona íntegra. Doncs bé, jo humilment també ho sóc (diria) i ni crec, ni vull ser etiquetat amb un únic dogma estandaritzat de poques mires (amb respecte des de la distància).
De fet, estic orgullós de no haver batejat els meus fills petits, perquè llavors, per quin ritus ho hagués hagut de fer, el més de moda actualment, o bé un altre qualsevol amb més futur? No és broma.
Ànims i bona sort
Hola Fujimori Júnior, benvingut!
respecte a lo del bateig i el ritus... no hi han "ritus de moda", el ritus només és un (tot i que hi ha adaptacions) i, tractant-se del baptisme, és tan fort que val per les diferents tradicions cristianes, que no és poca cosa.
atentament ;)
Publica un comentari a l'entrada