Amidaments estimatius

En quin Déu creu Fernando Alonso?

Suposo que, de cara a que la notícia tingui més ganxo, el diari La Vanguardia comenta en un grna titular “Alonso ya cree en Dios”. El tema de creure en Déu no és el més important de la notícia, que més aviat es dedica a fer un article de premsa rosa, en plan “la vida de la gent famosa”, que d’esport o de religió. La notícia diu que Fernando Alonso ja creu en “Déu”, almenys això diu el protagonista, però crec que cal fer una mirada crítica a aquest gran titular doncs “en quin Déu creu Fernando Alonso?”. Anem a veure-ho.

Primerament, val a dir que jo no sóc ningú per ficar-me en quelcom tan personal, fins a tal punt que a la blocosfera es pot parlar de tot (de “tot” inclou les experiències orgàsmiques) però sembla que el món de l’espiritualitat i tot compromís de caire evangèlic ha de restar obligatòriament en el silenci.

Fernando Alonso usa el mot “Déu”, però no hi apareix cap menció a Jesús ni a l’evangeli.
Fernando Alonso parla d’un Déu que li ha tret les castanyes del foc en una ocasió.
Fernando Alonso parla d’un cert “comportar-se amb correcció” a partir d’ara, però no hi apareix cap menció a un canvi d’orientació en la seva vida i d’un compromís vers els més desafavorits.
Fernando Alonso diu que es casarà per l’Església, però no diu res de si prega cada dia o de quin grau de familiaritat té amb “Déu”. No explicita quin lloc ocupa “Déu” en la seva vida.
Les declaracions vénen acompanyades d’una fotografia (que adjunto) que mostra un espai i un temps d’oci en una platja. Etc.

Totes aquestes anotacions no tenen perquè invalidar una experiència “religiosa”, però sí em fan qüestionar el grau de validesa d’aquestes declaracions impreses en gran lletres de motlle en la plana d’un gran diari. Què és “creure en Déu”? Acceptar la pura existència de “Déu”?. Creure implica un cert grau de confiança, un cert abandó vers l’Absolut, deixar que l’Evangeli tingui alguna cosa a dir en la nostra vida, un compromís vers els preferits de Jesús (els marginats econòmics o socials...). Un compromís que va molt més enllà del “comportar-se amb corrrecció”. On està tot això en la vida de Fernando Alonso?. La veritat és que no ho sé i em falten dades per jutjar-ho, però m’ensumo que ens trobem davant un altre “cristià social” (de títol) que s’incorpora a una mena de “societat light” en el tema de la religiositat.

Malgrat tot, cal acceptar una gradació de pertanyença eclesial, el que el teòleg Karl Rahner va denominar com “cristans anònims”. No es tracta d’una manera d’entendre el seguiment de Jesús rebaixada amb aigua, o d’un inclussivisme “per la patilla”, sinó més aviat de quelcom que interroga i esperona als que ens posem el títol de “cristians”. Fins a quin punt podem afirmar que la nostra vida segueix l’estil de vida de Jesús?. Hi ha tres fets objectius que ens incorporen en l’Església (un mateix credo, una mateixa celebració i l’engaltament amb la successió apostòlica) però, a partir d’aquí, hi ha encara la tasca més fonamental: creure de debó. Que aquesta quaresma i celebració de la Pasqua ens ajudin a “creure en el Déu de Jesús de debó”.