Esplai Al Vent: Paràbola del Formigó Armat
En aquells temps estava Jesús amb els seus col·legues construint l’edifici del Regne de Déu quan, mentre es prenien l’entrepà de l’esmorzar vora el foc, un dels deixebles li digué:
Mestre d’obra, parla’ns del treball en equip.
Jesús, aixecant el cap i mirant al seu voltant li digué:
El treball en equip és com una estructura de formigó armat. El formigó, sense l’acer, tot sol, s’esquerda amb molta facilitat perquè no respon als esforços de tracció. Els nervis d’acer, sense el formigó, tot sol, no pot arribar a assolir les distàncies ni les càrregues de l’edifici. Si aquests dos materials funcionen bé és perquè tenen mòduls d’elasticitat semblants. Tots dos materials poden treballar solidàriament a l’hora de respondre a diferents sol·licitacions de càrregues, o diferents ambients climatològics. Si els dos materials no tinguessin una resposta semblant a la hora de dilatar-se o encongir-se a l’estiu o a l’hivern l’estructura col·lapsaria i l’edifici es vindria a baix.
Darrerament, però, han sorgit acers d’alta resistència que poden suportar més càrregues que els d’abans. Això provoca que el formigó no tingui la mateixa resposta que l’acer davant les sol·licitacions i l’estructura se’n ressenti. Per tal de que puguin treballar solidàriament cal que augmenti el coeficient de fregament disposant rugositats al llarg el nervi d’acer...
Jesús va parar la seva explicació i va veure que els seus companys estaven callats. Semblava que estaven rumiant l’explicació quan un altre deixeble li digué:
- Mestre, no ho acabem d’entendre això...
Jesús va riure i carinyosament els va explicar la paràbola.
És molt senzill. Cal que tinguem els mateixos sentiments[1]. Estar pendents els uns dels altres. Jo us he cridat amb mi perquè estiguem junts i construïm un món nou[2]. Cal saber respondre als canvis d’una manera conjunta i, si algú pateix més, més caldrà que li fem costat[3]. Qui tingui orelles... que escolti !!!.
(L’evangeli del paleta 4, 3-21)
En aquells temps estava Jesús amb els seus col·legues construint l’edifici del Regne de Déu quan, mentre es prenien l’entrepà de l’esmorzar vora el foc, un dels deixebles li digué:
Mestre d’obra, parla’ns del treball en equip.
Jesús, aixecant el cap i mirant al seu voltant li digué:
El treball en equip és com una estructura de formigó armat. El formigó, sense l’acer, tot sol, s’esquerda amb molta facilitat perquè no respon als esforços de tracció. Els nervis d’acer, sense el formigó, tot sol, no pot arribar a assolir les distàncies ni les càrregues de l’edifici. Si aquests dos materials funcionen bé és perquè tenen mòduls d’elasticitat semblants. Tots dos materials poden treballar solidàriament a l’hora de respondre a diferents sol·licitacions de càrregues, o diferents ambients climatològics. Si els dos materials no tinguessin una resposta semblant a la hora de dilatar-se o encongir-se a l’estiu o a l’hivern l’estructura col·lapsaria i l’edifici es vindria a baix.
Darrerament, però, han sorgit acers d’alta resistència que poden suportar més càrregues que els d’abans. Això provoca que el formigó no tingui la mateixa resposta que l’acer davant les sol·licitacions i l’estructura se’n ressenti. Per tal de que puguin treballar solidàriament cal que augmenti el coeficient de fregament disposant rugositats al llarg el nervi d’acer...
Jesús va parar la seva explicació i va veure que els seus companys estaven callats. Semblava que estaven rumiant l’explicació quan un altre deixeble li digué:
- Mestre, no ho acabem d’entendre això...
Jesús va riure i carinyosament els va explicar la paràbola.
És molt senzill. Cal que tinguem els mateixos sentiments[1]. Estar pendents els uns dels altres. Jo us he cridat amb mi perquè estiguem junts i construïm un món nou[2]. Cal saber respondre als canvis d’una manera conjunta i, si algú pateix més, més caldrà que li fem costat[3]. Qui tingui orelles... que escolti !!!.
(L’evangeli del paleta 4, 3-21)
[1] Fp 2, 1-5: “tingueu els mateixos sentiments i el mateix amor els uns pels altres, unànimes i ben avinguts”
[2] Jn 15, paràbola del cep i les sarments.
[3] 1 Co 12, 24: “Déu ho ha disposat de tal manera que ha donat més honor als membres que més ho necessiten”. No escandalitzar al feble: 1 Co 8, 11-12.
2 comentaris:
hola!
ja fa dies que vaig passejant per el teu bloc, doncs la cris em va passar l’adreça (a part de sortir també en el full d’anunci de la pasqua)!
avui, després de llegir l’evangeli del paleta (per cert, molt bo!) he entrat a l’apartat d’arquitectura, doncs resulta que jo també sóc víctima d’aquesta UPC que no dona crèdits de lliure elecció per tenir el títol de monitor d’activitats de lleure, i sobretot d’aquesta arquitectura, o més ben dit, “arquitortura”! També m’he plantejat moltes vegades el “què faig aquí fent arquitectura?” no tant pel tema de vocació que tu parles sinó per no veure-hi una sortida en la que jo em pugui veure realitzada i pel temps que s’hi ha de dedicar sacrificant temps de no poder fer tants voluntariats i activitats com voldria! Gràcies per les teves paraules!
I ja que he escrit aquest gran rotllo... ja no vindrà d’aquí! segueixo... L’altre dia vaig parlar amb un exprofessor meu, i sabent que jo ara era a universitaris loiola, va preguntar-me si et coneixia... és el Julià Hinojosa! t’enrecordes d’ell? crec que es difícil oblidar-lo... jeje! em va estar parlant del dossier “hijosòcrates” que li vas fer... doncs res, records de part seva!
Fins aviat!
Hola Arantxa, moltes gràcies pel comentari.
El tema de l'arquitectura... jo crec que és una carrera prou polivalent (si es pren seriosament) com per acabar trobant el lloc i la feina que hom cregui convenient. Jo he exercit d'arquitecte en sentit estricte ben poques vegades (per exemple per al disseny de la capella de la comunitat de jesuïtes de Sant Cugat), però indirectament exerceixo constantment, com has pogut constatar en aquest post.
Total, t'animo a lliurar-te als estudis (encara que sabem el que això comporta) i procura trobar algun altre espai (els estius, per exemple) on poder "respirar" humanitat i solidaritat (practicar l'evangeli, vaja) més a fons del que et permeti el dia a dia.
Recordo a l'Hinojosa i als altres profes de can culapi amb molta tendresa (sí, és cert, l'hi vam fer un dossier recopilatori de sentències cèlebres de classe titulat "Dites Hinojocràtiques" o quelcom per l'estil). De la colla de l'escola encara conservo quatre amics que ens anem veient un parell de cops l'any (i ja fa un grapat d'anys d'això).
att
eloi
Publica un comentari a l'entrada