divendres, de juliol 27, 2007

Rutes... “tàs ready”?
Ja he arribat de l’activitat de rutes o de fer el cabra boja pel pirineu si ho preferiu. Tot plegat ha estat com una sortida de la “Kelly Familly”, molt familiar, doncs a darrera hora es van donar de baixa quatre participants (el 50%!) i varem marxar de Bellvitge quatre joves i dos monitors (l’Alba i jo). Ha estat una experiència d’intempèrie considerable (vam anar de Planoles a Thués, França, en tres jornades) tot i que vam optar per no dur tendes i anar tirant de refugis que, com va passar al Refugi Ras de Carançà, estaven plens.


Estic molt content per la sort que hem tingut, tant pel temps que ens ha fet o la bona relació entre els participants com, especialment, pel que ha suposat de coneixement, creixement i llaços d’amistat que s’han creat entre els participants. L’eix dinàmic de l’activitat (“El club dels poetes pelegrins”, fent referència a la pel·lícula de “El club dels poetes morts”) també ha donat bastant de sí. Així com Sant Francesc Xavier duia un sarronet penjant del coll amb les signatures dels seus companys jesuïtes i la seva fòrmula de professió religiosa, nosaltres duiem un fragment de “Walden” (d’en Henry David Thoreau) signat per tots els participants juntament amb un element simbòlic del que esperavem de la ruta cadascun de nosaltres. Cada dia feiem un joc a partir del qual s’escollia “el portador del tresor simbòlic” del dia. Juntament amb això, havia preparat un petit dossier amb un parell de textes per cada dia (pel matí i pel vespre) que, en el fons, reprodueixen l’esquema dels Exercicis Espirituals de Sant Ignasi de Loiola.

Gràcies, Jesús, per aquesta experiència nova per la majoria dels que hi hem participat. Gràcies per cadascun d’ells. Fes que aquesta ruta sigui memòria subversiva i subjugant com ho és la Teva presència en nosaltres.

Walden, o la vida als boscos (Henry David Thoreau)

Vaig fugir als boscos perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, las fets essencials de la vida, i veure si era capaç d'aprendre tot allò que m'havia d'ensenyar.
No volia descobrir, a l'hora de la mort, que ni tan sols havia viscut.
No desitjava viure res que no fos vida - m'agrada tant la vida...- , ni practicar la resignació, tret que no fos absolutament necessari.
Volia viure a fons i esprémer tota la substància de la Vida, d'una manera tan ferma i espartana que en foragités tot allò que no li era propi, fer una neteja dràstica d'allò que li era marginal, reduir la vida a la seva mínima essència i, si resultés mesquina, extreure'n tota la genuïna mesquinesa i fer-la conèixer al món; però si fos sublim, conèixer-la per pròpia experiència i ser capaç d'explicar-ne la veritat després d'aquella propera excursió.

4 comentaris:

anna santi ha dit...

Rutes, colònies, campaments,...
Quins bons records bellvitgerus!, espero que en gaudiu!

Bon estiu!

Annasà

Teresa ha dit...

Hola Eloi, ¿oi que le text que has copiat surt a la peli "El club de los poetas muertos"?. Es un text que no deixa indiferent. Gràcies per compartir-lo.
Teresa

Yuri ha dit...

Malegro que malgrat els refugis estiguessin plens, us n'hagueu sortit tan bé ! Bon estiu !

Tonificante ha dit...

Anava a dir el que ha dit la Teresa, això ho deia el Robin Williams al Club... en fi, quin tros de poesia enèrgica i vital! Aquest és l'esperit que ens cal!