Amidaments estimatius

Ruskin, l’aurèola de l’obra d’art i la dura tasca d’un il·lustrador.

Aquestes darreres setmanes, entre classes d’arquitectura, festes de Bellvitge, activitats parroquials, inscripcions d’esplai i demés hi ha una tasca de fons que m’està demanant molt de temps: fer un pòster per la Fundació Migra-Studium (www.migrastudium.org) . L’any passat en Quim Pons, director de l’obra, ja em va encarregar un pòster amb el lema “Catalunya, un país amb diferents religions”, on sortia un mapa de Catalunya una mica naïf amb ninotets de nens i persones adules de vàries religions. Aquest any, per les festes de la Mercè, m’havia encarregat un altre pòster semblant però de la ciutat de Barcelona. (aquí teniu un fragment)
Fer aquest pòster m’està duent molt de temps i, malauradament, no el tindré enllestit per les festes del cap i casal de Catalunya. A voltes n’estic fart d’estar tancat a l’habitació dibuixant però, així i tot, sé que totes aquestes hores passades davant l’ordinador no seran en va.
En W. Ruskin, un teòric d’art del s.XIX, deia que, amb la industrialització, les obres d’art havien perdut la seva aurèola perquè ara podien ser repetides fins a l’infinit (llegiu “Les set làmpades de l’arquitectura”). Sovint he pensat en què consisteix la nova aurèola de l’art i crec que l’abnegació i l’esforç segueixen sent un dels ítems avaluadors de l’aurèola de l’obra d’art. No sé si m’enganyo o no, però almenys això m’anima i en consola. En el fons vull creure’m que l’amor i el carinyo en la tasca de cada dia són l’aurèola que l’home cerca arreu, per això prefereixo seguir aquí encadenat fent aquests dibuixets (llegiu l’himne de l’amor de Sant Pau: 1Cor 13).