Ahir apareixia a El Pais i La Vanguardia una notícia que no podia passar sense comentari per algú que dialoga amb el món del rock des d'una perspectiva evangèlica com jo. Segons informa la revista britànica The Times, Benet XVI, en el llibre que sortirà a la venda la propera setmana amb el títol "Juan Pablo II, mi amado predecesor", discrepava amb el Papa Joan Pau II sobre la conveniència que aquest compartís escena amb el cantautor d’origen jueu Bob Dylan en el marc del Congrés Eucarístic del 1997 a Bolonya, que congregà unes 300.000 persones. Es veu que l’aleshores Joseph Ratzinger dubtava “sobre si estaba bien dejar a esta especie de autoproclamado profeta salir al escenario” junt amb el Papa.De tots és sabut que Benet XVI no té en gaire estima tot el món del rock’n’roll, com tampoc li agrada que es toqui la guitarra en les celebracions eucarístiques. En canvi, sembla que sí aprecia la música clàssica, especialment les obres de Mozart i Bach.
Personalment, no sé si en Bob Dylan va fer la seva actuació dins la celebració d’una eucaristia, però crec que hi ha moments i llocs per a cada cosa que ens haurien d’ajudar a valorar allò positiu que pot aportar la música popular contemporània sense titllar-la despectivament de “sex, drugs and rock’n’roll” i llençar així el nen amb l’aigua bruta. Els prejudicis són la barrera de tota hermenèutica i, amb ella, de tot possible diàleg amb la cultura contemporània.
Us deixo amb aquesta pregària que va escriure en Lluís Espinal (jesuïta català periodista, assassinat pels paramilitars a Bolívia l’any 1980) que va quedar recollida dins la seva obra “Pregàries a boca de canó” en la que presenta i mira el món del rock des d’una altra perspectiva:
MÚSICA MODERNA
Senyor Jesús, també t’has encarnat en el món d’avui. Tu comprens la nostra música, expressió de l’home actual.
Estridències, udols i angoixa. La nostra pregària és tot això: pregària d’homes trencats i en crisi. La nostra música és un crit d’auxili. Tu coneixes aquests joves que ens qüestionen amb veu sanglotant. Tots ens hi sentim representats. Cada cop que colpegen la guitarra ens fiblen en carn viva. I tu, Senyor, on ets? Per què calles?
Restem sols, la cara al vent, colpits per la vida. Els instants més preciosos se’ns escolen entre les mans.
La nostra pregària d’ara només pot ser pura angoixa. Tot el dolor del món encastat en una gorja.
Senyor Jesús, mai no hi ha hagut una nostàlgia de Tu tan difosa. El twist i el rock són pura pregària. Escolta...
2 comentaris:
Hi ha qui diu que la música instrumental és imperfecta doncs sorgeix d'un element -l'instrument- creat per l'home. Per això els darvitxos toquen una flauta de canya, un instrument molt senzill i rudimentari, molt natural... per això el gregorià és l'acompanyament coral per excelència de la litúrgia catòlica romana (almenys en la teoria)... I si, tot això en definitiva són teories... però us he de dir una cosa. No fa pas massa vaig participar en una eucaristia al seminari de barcelona que per a mi va ser molt especial, doncs malgrat l'espai és una mica fred de seguida va omplir-se de calidesa i Esperit... i allí hi sonava una guitarra, uns cants compartits... una rotllana al voltant de la taula on reposava el pa i el vi, un pa i vi que lliurement van restar a la disposició de tothom, de forma oberta i sincera.
No se si això encaixa molt amb la litúrgia més ortodoxa, però facilita molt les coses.
Hay muchos lugares y cosas que bien vistas son clamor de Dios...
Este mundo está tan sediento de Dios como cualquier epoca.
Publica un comentari a l'entrada