Odette Toulemonde i el cavaller de la fe
Ahir vaig visitar al Sr. Renoir de Les Corts i em va recomanar veure la pel·lícula “Odette Toulemonde, una comedia sobre la felicidad”. Odette porta una vida que molts podrien considerar “mediocre”, cutre, poc fina, gens intel·lectual, vídua, amb dos fills una mica peculiars... però en ella és feliç. Odette és una enamorada d’en Balthazar, un escriptor famós que, malgrat tenir-ho tot, no és feliç. Per diverses raons s’acaben trobant i arriben a comprendre’s i estimar-se de cor a cor. Així i tot, ella renuncia al seu estimat i, quan semblava que ja estava tot dit, hi ha un moviment que no queda massa clar en que Odette recupera al seu escriptor estimat per a ella. Hi havia renunciat... però no el perd: fe.
La figura d’Odette m’ha recordat molt al “cavaller de la fe” que en Soren Kierkegaard descriu a “Temor y temblor”. En els dos casos es tracta de persones “mediocres”, normals i corrents, com aquell Jesús del poblet de Natzaret (“es feu un de tants”... diu l’Himne de Filipencs, 2, 6ss), però que troben la felicitat en l’abandó confiat en la realitat sabent que hi ha quelcom que la traspassa.
“Nada puedo distinguir en él de esa actitud diferente y distinguida característica del caballero de lo infinito. Se divierte con todo, participa en todo, y cada vez que se le ve intervenir en lo particular lo hace con esa tenacidad que es más bien típica del hombre mundano (...) de no conocerlo, resultaría imposible distinguirlo de los otros (...) disfruta de quanto contempla (...) Mientras camina, va pensando en que sin duda cuando llegue a su hogar encontrarà a su mujer esperándole con algún plato delicioso; por ejemplo cabeza de cordero, asada, con guarnición (...) Y lo más curioso es que si, llegado a casa, su mujer no le ha preparado ese plato, no le cambia el humor. (...) En la resignación infinita hay paz y reposo. (...) La resignación infinita es el último estadio que precede a la fe. (El caballero de la fe) Actúa exactamente lo mismo que el otro caballero: rechaza infinitamente ese amor que es el contenido de su existencia y encuentra la conciliación en el dolor; pero entonces ocurre el portento, y realiza aún otro movimiento, el más asombroso de todos, pues dice: “Pese a todo, creo que obtendré el objeto de mi amor gracias al absurdo, pues para Dios no hay nada imposible”” ( Soren Kierkegaard, “Temor y Temblor”, Edit. Tecnos, Madrid 1995, pag 31-38)
Ahir vaig visitar al Sr. Renoir de Les Corts i em va recomanar veure la pel·lícula “Odette Toulemonde, una comedia sobre la felicidad”. Odette porta una vida que molts podrien considerar “mediocre”, cutre, poc fina, gens intel·lectual, vídua, amb dos fills una mica peculiars... però en ella és feliç. Odette és una enamorada d’en Balthazar, un escriptor famós que, malgrat tenir-ho tot, no és feliç. Per diverses raons s’acaben trobant i arriben a comprendre’s i estimar-se de cor a cor. Així i tot, ella renuncia al seu estimat i, quan semblava que ja estava tot dit, hi ha un moviment que no queda massa clar en que Odette recupera al seu escriptor estimat per a ella. Hi havia renunciat... però no el perd: fe.La figura d’Odette m’ha recordat molt al “cavaller de la fe” que en Soren Kierkegaard descriu a “Temor y temblor”. En els dos casos es tracta de persones “mediocres”, normals i corrents, com aquell Jesús del poblet de Natzaret (“es feu un de tants”... diu l’Himne de Filipencs, 2, 6ss), però que troben la felicitat en l’abandó confiat en la realitat sabent que hi ha quelcom que la traspassa.
“Nada puedo distinguir en él de esa actitud diferente y distinguida característica del caballero de lo infinito. Se divierte con todo, participa en todo, y cada vez que se le ve intervenir en lo particular lo hace con esa tenacidad que es más bien típica del hombre mundano (...) de no conocerlo, resultaría imposible distinguirlo de los otros (...) disfruta de quanto contempla (...) Mientras camina, va pensando en que sin duda cuando llegue a su hogar encontrarà a su mujer esperándole con algún plato delicioso; por ejemplo cabeza de cordero, asada, con guarnición (...) Y lo más curioso es que si, llegado a casa, su mujer no le ha preparado ese plato, no le cambia el humor. (...) En la resignación infinita hay paz y reposo. (...) La resignación infinita es el último estadio que precede a la fe. (El caballero de la fe) Actúa exactamente lo mismo que el otro caballero: rechaza infinitamente ese amor que es el contenido de su existencia y encuentra la conciliación en el dolor; pero entonces ocurre el portento, y realiza aún otro movimiento, el más asombroso de todos, pues dice: “Pese a todo, creo que obtendré el objeto de mi amor gracias al absurdo, pues para Dios no hay nada imposible”” ( Soren Kierkegaard, “Temor y Temblor”, Edit. Tecnos, Madrid 1995, pag 31-38)
2 comentaris:
Eloi, mai has de contar el final d'una pel·lícula!!! "Odette Toulemonde" és boníssima i cal que la gent vagi a descobrir-la...
M'encanta la comparació que has fet d'Odette amb el cavaller de la fe. "En la resignación infinita hay paz y reposo. La resignación infinita es el último estadio que precede a la fe". Preciós. Odette es resigna a viure un dia a dia força amarg i mediocre, però no per això deixa de tenir un bonic somriure als llavis i s'anima a ballar en els moments més inesperats. Els balls, surrealistes com el Jesús que apareix de tant en tant, són genials.
Per aquells que estigueu baixos de moral, per aquells que tingueu ganes de passar una bona estona, per aquells que estigueu decebuts pels actuals films americans d'arguments banals... A tothom li recomanaria anar a veure "Odette", posar una "Odette" a la seva vida.
Vull tornar a veure la pel·lícula, un genial conte de fades que toca més de peus a terra del que sembla!
Qui ha dit res del final de la peli?, del com ni del quan?, ja se sap, l'assassí és sempre el majordom i, fora d'això... res més. És una peli q demana tornar a veure-la perquè encara pot donar més de sí. És com amb les bones lectures, amb una vegada no n'hi ha prou. Jo veig la peli d e"la misión" cada any i no hi ha any q no em digui alguna cosa. Per això és una bona obra d'art, perquè és hermenèutica, perquè sempre té quelcom a dir, com la Sagrada Escriptura (salvant les distàncies, clar). Simone Weil diu que un bon quadre és aquell que es pot penjar a la cel·la d'un pres...
Publica un comentari a l'entrada