Lectures sobre arquitectura religiosa: Esteban Fernández Cobián.

Mentre d’altres llegeixen novel·les estivals, durant la primera setmana d’Agost m’he posat a llegir intensament i fins al final (més de 600 pàgines!) “El espacio sagrado en la arquitectura española contemporánea”, fruit de l'excel·lent tesi doctoral del seu autor, Esteban Fernández Cobián. El llibre parteix de les preguntes que tants arquitectes ens fem respecte l’espai sagrat: Quin tipus d’espai és l’adequat per a la litúrgia catòlica?, Què cal considerar per a que un espai sigui considerat com “sagrat”?, Per què es menystenen els temples moderns?, L’arquitectura religiosa és l’arquitectura ideal?, etc. Per contestar aquestes preguntes l’autor elabora un exhaustiu estudi en dues parts diferenciades, la primera és l’estudi de la història i relació entre la litúrgia i l’arquitectura sacra cristianes, mentre que la segona tracta de les diferents tipologies d’espais sagrats (catedrals, oratoris, etc.) en relació amb exemples realitzats a Espanya entre el 1950 i el 1965. Aquestes dates no són casuals, ja que recullen els primers fruits d’arquitectura moderna en diàleg amb el Moviment Litúrgic i la encíclica “Mediator Dei et Hominum” (Píus XII, 1947) i finalitzen amb els nous espais proposats a rel de la “Sacrosanctum Concilium” (Concili Vaticà II, 1963) i la revisió crítica del moviment modern (Notre-Dame-du-Haut de Le Corbusier i l’organicisme dels temples d’Alvar Aalto). (seguir llegint)

A la llum de l'Esperit. Saint Ignatius Chapel

El 31 de Juliol es celebra la festivitat de Sant Ignasi de Loiola, fundador de laCompanyia de Jesús, per això aprofito l’avinentesa per presentar un dels espais religiosos més aconseguits i estudiats dels darrers anys, la Saint Ignatius Chapel del CampusUniversitari de Seattle, de l’arquitecte Steven Holl.

Es ben coneguda la metàfora agustiniana que identifica la llum amb la divinitat i amb el saber, fet que escau a una capella universitària i que l’autor agafa no només com a metàfora sinó com a fil conductor del projecte. La Saint Ignatius Chapel aglutina el seu programa en un recorregut dins d’una planta rectangular que queda trossejada en el seu alçat i secció a partir de les llanternes que focalitzen els diferents espais celebratius, significant-los amb una llum de diferents colorscomplementaris segons cada cas, les “set ampolles en una caixa de pedra” que diu l’autor. Els espais que es van concatenant en una parcel·la particularment estreta i allargada suggereixen alhora un peregrinatge espaial i espiritual que culmina en la capella del santíssim. Aquesta evocació de recorregut espiritual entronca molt bé amb la espiritualitat ignasiana que “el pelegrí”, un dels noms populars i títol de l'autobiografia de Sant Ignasi, va plasmar en el llibret dels Exercicis Espirituals. (seguir llegint)

Deixa't camelar

-    Que em deixi camelar? Jo no vull que ningú em sedueixi o em faci la pilota! Vés a saber què em voldrien vendre!
-    No, no es tracta d’enganyar a ningú, ni de vendre cap moto, ni encara menys d’oferir-te un “jorobao”, que és el nom popular de les cigarretes de la marca Camel entre els indigents. És més senzill: “be camel, my friend”! i així, de pas, seràs seduït per la Paraula de Déu.
-    A veure, en què quedem?, M’insultes dient-me que sóc un camell?, Que potser tinc pinta de traficar o de ser una bèstia del desert? I, a sobre, a què ve ara això de la Paraula de Déu? Els únics camells que relaciono amb la Bíblia són els dels reis mags que poso al pessebre per Nadal.
(seguir llegint l'article al TSKV)

El llibre que em llegeix

Avui m'he acabat de llegir "El libro que me lee. Manual para formadores en el estudio de la Biblia." de Hans-Ruedi Weber. Per un moment m'he traslladat en la memòria a aquell primer any de noviciat, quan acompanyava a un jesuïta en les sessions d'estudi popular de la bíblia que es feien a la Parròquia de Nuestra Señora del Belén, a la MIDE (Margen Izquierdo del Ebro... una esquerra no només geogràfica). Tinc un bon record d'aquelles tardes i de la tasca pastoral, encara que el jesuïta anava una mica de sobrat ("no os enteráis de nada..." els deia). Recomano la lectura a tots aquells que volen muntar o animar un grup d'estudi bíblic perquè el llibre no fa "rebaixes pastorals" en els continguts i alhora mostra un gran domini i experiència en l'acompanyament de grups. Resulta molt interessant els exercicis grupals que proposa al final de cada capítol.

Si us plau, posi'm un Guardini

Aquest matí m'he acabat de llegir "El espíritu de la liturgia", un clàssic (imprescindible) de la teologia del s.XX de Romano Guardini. Després de llegir-lo m'ha quedat un regust semblant a quan vaig llegir "Sólo el amor es digno de fe", d'un altre crack, en Hans Urs von Balthasar. Tant l'un com l'altre són dos homes molt erudits i fan una "teologia clerasil... directo al grano" (tret d'un spot publicitari de la crema "clerasil", que ja té uns quants anys), destacant allò que és nuclar d'allò que és secundari. He començat llegint el llibre amb molt respecte... i he acabat guixant-lo, anotant-lo i subratllant-lo per tot arreu, en d'altres paraules: és extremadament suggerent. M'agrada que l'autor toqui tant de peus a terra, que sàpiga presentar els problemes per la comprensió de la litúrgia posant-se en la pell i la ment de l'home actual (bé, el llibre ja qüasi té 100 anys! és el 1918) i que la tant predicada per tothom visió de la litúrgia com a joc o obra d'art quedi contraposada amb l'abús de la mirada estèril dels estetes:

"El logicista puro o el moralsita no son de temer en este punto, porque la obra de arte no les interesa ni preocupa. Quien verdaderamente es temible ante la obra de arte es el esteta, que sólo artísticamente trata de explicarla y comprenderla" (p74)

"... En cambio, si el artista se desvía de esta dura senda de la verdad y busca el rodeo de la forma por la forma, entonces resultará sólo pirotecnia de vana fantasmagoría" (p82)

Crist, l'arquitecte

La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. (Mc 12,10)

De Jesús de Natzaret en diem que és el Crist, l’ungit, amb una força tal que s’ha acabat adjectivant el subjecte. No vull entrar a fer disquisicions sobre títols cristològics, ni a posar en diàleg el Jesús Històric i al Crist de la Fe (si es que mai s’ha pogut dissociar l’un de l’altre). El que vull posar en relació és la figura complerta de Jesu-Crist amb la de l’arquitecte a rel del que m’ha suggerit la lectura de “Castillos en el aire. Mito y arquitectura en Ocidente”, del professor d’estètica a l’ETSAB Pedro Azara.

Des d’una teologia ascendent (més “sinòptica”), el que sabem d’entrada és que Jesús era un tektoon, mot del qual ha derivat tècnic o tecnologia i arquitectura. El significat original de tektoon en grec era, precisament, el de fuster. Pedro Azara apunta que la tasca del fuster no distava tant del de l’arquitecte ja que hi ha una forta tradició que afirma que la cabana primigènia era feta de fusta -per exemple l’Essai sur l’arquitecture del teòric francés del s. XVIII, l’ex-jesuïta, Marc-Antoine Lauger-, com també és ben sabut que les formes clàssiques del temple grec són una “vampirització” o fossilització de construccions fetes amb fusta. N’hi ha que s’han volgut quedar aquí, considerant a Jesús de Natzaret un treballador, un company de treball per tants obrers que l’han pres per model, el “Jesús Obrero”. També des d’aquesta visió s’ha volgut carregar les tintes i negar qualsevol indici que el Jesús històric tingués res a veure amb el que podria considerar-se un tècnic “superior”, un cap d’obres, especialment quan intuïm la seva desafecció per les grans construccions del Temple (Lc 21,5-6). Així i tot, m’agrada pensar que Jesús va ser algú que, en la seva vida oculta, va habilitar espais per a la vida humana, fet que ja l’apropa més a la figura de l’arquitecte. Finalment, per fer justícia als sinòptics i a la teologia paulina, amb la resurrecció de Jesús projectada en la seva vida terrenal i en la de la comunitat, es comencen a usar termes en els que es presenta a Jesús com l’Arquitecte (per exemple:Mt 16,18; Ef 2,20). (seguir llegint)

PFC. Centre Parroquial Sant Josep Obrer a Tarragona

Avui fa anys que vaig presentar el PFC (Projecte Final de Carrera) a l'ETSAB-UPC i, encara que no puc dir que tinc malsons en els que em queda alguna assignatura per acabar la carrera, és una data per celebrar. El tema del PFC, el Centre Parroquial Sant Josep Obrer de Torreforta, em va venir de retruc, degut a que un amic meu jesuïta hi va ser enviat i m'en va parlar.(seguir llegint)

Podeu veure un resum del PFC en la següent presentació que cal deixar descarregar i visualitzar a pantalla completa.

Projecte pel Centre Parroquial Sant Josep Obrer a Torreforta, Tarragona. on Prezi

Darrera nit a "Sostre"

Aquesta és la darrera nit aquí a "Sostre", en aquesta antiga rectoria del c/Pescadors del barri de la Barceloneta. Vaig venir aquí esperonat per l'exemple del Pau Vidal i en Lluís Muñoz, que ja n'eren voluntaris mentre estudiàvem el batxillerat en teologia, i perquè, al sortir de la Companyia de Jesús, necessitava re-concretar el seguiment de l'evangeli, és a dir, entre d'altres coses i no la menys important, no perdre el contacte amb els veritables "alter Christus". Per raons personals no puc venir més nits al sostre, com a mínim per una llarga temporada, així que hauré de cercar noves concrecions mentre resta agraït el record d'aquesta petita "betània" (etimològicament "casa dels pobres", el lloc on Jesús es trobava "com a casa" amb els seus amics Maria, Marta i Llàtzer) del s.XXI.

Què és la resurrecció?

Ara que ja he acabat el màster estic enllestint altres tasques que tenia pendents. Una d'elles és presentar un treball per la llicència en Teologia Fonamental a l'ITF sobre la resurrecció. Al final, tot i que encara ho he d'enllestir, he optat per presentar un mapa conceptual sobre la resurrecció en xarxa, de manera que puc enllaçar tots els recursos que cregui necessaris i pot servir-me a mi o a d'altres per poder tractar o reflexionar sobre el tema. Aquí us ho deixo doncs! ;)

Can Deulofeu, un entorn educatiu virtual per la tecnologia a quart de l'ESO

Avui he acabat (per fí!) el màster de formació de professorat en secundària, especialitat en tecnologia, amb la presentació del treball "Amidant el traç i la paraula", és a dir, una justificació pedagògica de la pàgina web educativa "Can Deulofeu" amb la implementació de una guia per l'ús del programa de dibuix assistit per ordinador "Google SketchUp" i, també, una guia de lectura del llibre "La casa a mida" (del que ja us n'havia parlat en altres ocasions aquí). Us recomano que li feu un cop d'ull, especialment als que us dediqueu al món de l'ensenyament de la tecnologia. I ara... a preparar les classes!!! ;)

Contemplant "La expresividad de la creación"

A l’anterior article em preguntava si una forma espaial podia garantir alguna mena de relació amb la divinitat (llegir aquí). És evident que, de la mateixa manera que la raó formal no pot demostrar l’existència de Déu sinó, a molt estirar, ser mostrada, tampoc es pot garantir la mediació de la forma estètica vers el transcendent. Així i tot, la lectura de “La expresividad de la creación”, de Mónica Rozman i David Jou, reprèn el tema de l’expressió de la forma des de l’analogia i la contemplació. És des d’aquest altre posicionament, el que no cerca demostrar o vendre res -ni tan sols fer apologia barata o de consum immediat-, sinó deixar-se interpel·lar i meravellar per la tríada forma-funció-expressió, que els autors poden acabar parlant d’expressivitat de la Creació en un quart estadi final. En certa manera, el llibre segueix l’estela d’un altre treball molt conegut i suggerent: “La poética del espacio”, de Gaston Bachelard, però des d’una òptica més científico-estètica i amb un conclusió que apunta a quelcom més que el ressò psicològic de la forma en l’individu, com és el cas de l’autor francès. (seguir llegint)

Un okupa de luxe a la casa del Senyor

“Una cosa he demanat al Senyor
i la desitjo amb tota l'ànima:
poder viure a la casa del Senyor
tots els dies de la vida,
per fruir-hi de l'encís del Senyor
i vetllar pel seu temple.” (Salm 27, 4)
 
“Mira, mira, aquí hi ha uns arquitectes holandesos que han reformat una antiga capella per convertir-la en un habitatge de luxe.”
“Ostras!. Quin jinye, no? Ja t’ho regalo!”
 
Aquesta és la xerrada que vaig tenir amb un amic quan li vaig ensenyar la reforma d’una antiga capella en un habitatge de disseny per part del grup d’arquitectes Zecc a Ultrech (veure notícia). Investigant una mica, sobta que el que ha de ser la Casa de Déu es converteixi en un espai igualment “sagrat” (paraula grega que prové de “témenos”, que vol dir escindit, separat) però el criteri no és el de la transcendència sinó purament econòmic, en tant que allò que privatitza i separa aquest espai és el poder adquisitiu del nou “okupa espiritual”. Per vendre aquest nou espai reconvertit en habitatge es fa ús del fariseisme espiritualista de la forma, publicitant que viure en aquesta casa reporta pau i serenitat al seu habitant. De debò algú pot creure que viure sota una volta apuntada pacifica l’esperit? De debò algú pot creure que una certa composició espaial pot ser garant psicològic de serenitat? Bé, alguns estetes com Edmund Burke sí que justificarien la sublimitat de les formes. I, en cas que fos així, de debò algú pot creure que la experiència religiosa del cristianisme es fonamenta en la recerca d’espais sublims o de la “ecologia interior”, per usar un dels neo-eufemismes actual per parlar d’espiritualitat? Finalment, la “Casa de Déu” (Bet-El en hebreu), no és entesa com “Casa del pobre” (Bet-anawim, Betània) en el Nou Testament?. Com deia el meu amic, aquesta casa “fa jinye” (fa por), però no perquè puguin aparèixer-hi fantasmes, sinó les pors de l’home modern que, vivint sense Déu, viu sense pau, sense tenir el cor a casa. (Seguir llegint)

Domènec Estapà 2.0, "Així hagués pogut ser aquella església."

Amb el títol "Així hagués pogut ser aquella església", l'enginyer Jordi Voltas Aguilar ha desenvolupat la seva tesi doctoral a partir de la modelització virtual de la proposta que va fer l'arquitecte Domènec Estapà pel que ha acabat sent, ben diferent a la proposta inicial, l'actual Església de Sant Esteve Sesrovires.

De la investigació històrico-gràfica duta a terme, cal destacar l'aposta ferma i decidida de Jordi Voltas per la incorporació de la metodologia i les eines 2.0, que s'ha concretat en la creació de varies web sites, utilitzant tecnologia gratuita com Wordpress o Google, com a lloc de trobada i debat amb una xarxa d'experts que ha comptat amb la participació de l'historiadorAlexis Serrano, la historiadora de l'art Judit Urbano, l'expert en belles arts Salvador Garcia, l'arquitecte Antonio Millán, la historiadora de l'art Maria Ojuel, l'arquitecte José Luís González, l'historiador de l'art Francesc Fontbona, l'arquitecte tècnic Raimon Salvat, la historiadora de l'art Raquel Lacuesta i l'arquitecte Francesc Balanyà, entre d'altres aportacions menors i esporàdiques com la de l'autor d'aquest blog en el diàleg sobre l'estructura de la volta interior del temple. (seguir llegint)

Onanisme curricular justificat

Sí, fins i tot m'he creat un mapa conceptual amb el meu CV... onanisme curricular? No, és la pura supervivència en el selvàtic mercat laboral.

Com-passió vs con-sentiment

(Seguint un raonament del curs sobre la teologia política de J.B.Metz a l'ITF)...

Ens pensem que la compassió és quelcom que es mou en l'àmbit sentimentaloide i mel·liflu quan, contràriament, és el nervi encarnatori que fonamenta tota reciprocitat i igualtat, és a dir, aquests valors tan predicats i tan poc subjectivats. 
La com-passió és més que un sentiment puntual. El sentiment porta al con-sentiment, a deixar les coses igual, mentre que la compassió que arriba a concretar-se en un hàbit  transforma la persona.

L'alumne a la recerca de sentit

Durant aquest curs he tingut la sort de compatibilitzar els estudis del Màster en Formació de Professorat en Secundària, especialitat en tecnologia, amb els estudis per a la obtenció de la DECA (Declaració Eclesiàstica de Competència Acadèmica, el que es demana per poder ser professor de religió en un institut públic). La formació rigurosament pedagògica que m’han donat els primers (a la Blanquerna) s’ha completat amb la formació humana i religiosa dels segons (a l’ISCREB) i això ha estat un privilegi.

Acabo de llegir “L’home a la recerca de sentit”, de Viktor E. Frankl, una de les lectures que ens recomenen en una assignatura de la DECA, i encara estic en estat de xoc. Per què m’han fet llegir això? Perquè, intueixo, com a educadors tenim una fita: educar en la recerca de sentit als alumnes, tasca absolutament “transversal” a tota assignatura, siguin les matemàtiques, el dibuix tècnic o la religió. Malgrat tot, resulta curiós que no hi hagi cap competència específica, ni cap “webquest” o eina educativa o TIC al respecte. Fet preocupant quan l’adolescència és l’etapa cabdal de la recerca i formació de la identitat. En definitiva: Recomano molt vivament la seva lectura i ara... explorem com funciona això del “Google SketchUp” abans de tenir el consell de redacció de Catalunya Religió! (“descansar és canviar de feina”, diuen les padrines).

Ciberpastoral: Aquest divendres twiteja #acampadadios

De part del Dani Pajuelo, un marianista i company del Vatican Blog Meeting, m'ha arribat la següent proposta ciberpastoral: que aquest proper divendres 27 de Maig, el hashtag #acampadadios sigui Trend Topic. Què vol dir tot això i què implica ho teniu tot seguit en els seves paraules:

"... estamos coordinando una actividad pastoral muy puntual en Twitter. Se trata de conseguir que el viernes el hashtag #acampadadios sea Trend Topic. Queremos decirle a los jóvenes de hoy que Dios ACAMPA entre nosotros y nos llama a una vida de comunión con Él, que su amor es un regalo incondicional y que es la fuente de toda verdadera transformación. ¿Cómo hacerlo?
Queremos proponer el viernes a través de Facebook, Twitter y Blogs que todo el mundo tuitee una o más veces dando gracias por algo que ha recibido de Dios y añadiendo el hashtag #acampadadios.
Súmate a la iniciativa promoviendo haciendo estas tres cosas el viernes próximo:
1. Postea en tu muro este mensaje con el enlace a la página que hemos abierto:
¡Tenemos un mensaje que dar al mundo! Únete y hoy viernes Tuitea una o más veces con el hashtag #acampadadios, dando gracias a Dios por lo que nazca de tu corazón. Únete a nuestra página para estar informado http://www.facebook.com/l/c2036X4_pjPqTq_Dcv6RyVMytbw/on.fb.me/lxOqaF

2. Tuitea una o varias veces en tu cuenta utilizando el hashtag #acampadadios a partir de las 12:00 am y a lo largo de todo el día

3. Retuitea los mensajes que más te gusten que tengan el hashtag #acampadadios

También puedes reenviar este mensaje a conocidos y si tienes un blog te invitamos a promover la iniciativa.
¡Tenemos un mensaje que dar al mundo!
Gracias"

Despropòsits i encerts de l’espai celebratiu en planta central

El cap de setmana passat vaig anar a missa a una parròquia on han implementat un espai celebratiu central a una planta tradicional. Resultat: tres ambons, dos altars, múltiples presbiteris, obstaculització d’accessos a causa de la construcció d'una tribuna, desertització del presbiteri original, inadequació de la il·luminació... un desgavell notable!. A l’hora de proclamar les lectures, la persona que havia de fer-les es va "equivocar" d'ambó i  el capellà va remugar “és que anem a pinyó fix”. No, senyor capellà, qui va a pinyó fix és qui ha autoritzat aquest despropòsit espaial que confon als participants de la celebració eucarística. (seguir llegint)

La com-passió com a mística política

"Qui confessa a Déu en el sentit de Jesús compta amb que el seu propi interés preconcebut es veurà lesionat per la dissort dels altres" (METZ, J.B. "Memoria Passionis". Sal Terrae. Santander 2007)

... o, com diu el Ferran Manresa sj... "cal patir una mica per entendre el cristianisme, si no, és el reducte del meu pensament passat pel sedàs de la raó"

Twits a Déu en la nit

Quan parla no se l'entén i li he de llegir els llavis o demanar que em repeteixi què em vol dir. L'altre dia va arribar tard. L'altre miccionat. Quan tothom va a dormir ell es queda balbucejant la seva pregària mentre es fuma la darrera "truja". Twits a Déu en la nit.

Premis FAD 2011, dues obres religioses seleccionades

No han passat a formar part de les obres finalistes dels Premis FAD 2011, però no per això deixa de ser interessant que hagin escollit dues obres de temàtica religiosa entre les obres seleccionades . Curiosament es tracta de dos edificis concentrats a Terrassa, un protestant (el temple protestant més gran de Catalunya, inaugurat per Jimmy Carter ) i un altre catòlic (Reforma i ampliació de la rectoria de Sant Pere). Caldrà anar a fer-hi una visita doncs!. (seguir llegint)

Deixa créixer l'Estrany dins teu

(Prega-rock: "L'estrany", Mishima)

Què és la pregària? N’hi ha que diuen que és trobar-se amb l’amic o l’amat, però a voltes aquesta presencia es torna fugissera si no estranya a nosaltres mateixos  de la mateixa manera que se’ns torna estrany retrobar la presencia de Déu en aquell al qual ens voldriem sentir aliens o indiferents, aquells que fan pudor, aquells que no compten, aquells al qual es gira el rostre,  el malalt, els marginats. Malgrat tot, Ell ens espera en l’estrany per descobrir que som estrangers procedents una pàtria que no és d’aquest món.

Pregar és deixar crèixer l’Estrany dins d’un mateix. Mirar-lo cara a cara en el silenci soterrat del bullici quotidià. Escoltar-lo amb la reverència i el respecte amb que s’escolta un germà gran, com Jesús ho és per a nosaltres. Pregar és deixar-se desbordar i descol·locar fins descobrir en aquesta alteritat i estranyesa que hi ha el teu cor mateix, allò més íntim i secret de la teva persona.(seguir llegint)

Capella Mater Societatis al Col·legi Internacional del Gesú (Roma)

Durant la trobada del Vatican Blogger Meeting vaig tenir la sort de ser acollit al Col·legi Internacional del Gesú on, gràcies al Joâo Delicado (també arquitecte i teòleg) i l’Òscar Fuentes, vaig conèixer la petita Capella Mater Societatis, reformada el 2005 per l’arquitecte mexicà Leopoldo Cuspinera, aconseguint dotar d’un fort simbolisme a un petit espai funcional (imatge de la dreta). Gràcies a l’amable explicació de Mariano Ballester sj us puc fer un esboç de tres idees que han generat la composició d’aquest espai:

 
1_ Llegenda de la Vera Creu.
Un dels llibres que van motivar la conversió de Sant Ignasi de Loiola durant la seva convalescència va ser la Llegenda Àurea, que recollia vides de sants i també la “llegenda de la Vera Creu”, que va ser representada per la famosa pintura de Pietro della Francesca a la Basílica de sant Francesc a Arezzo. La idea parteix de identificar l’arbre de la saviesa i de la vida del paradís amb el tronc de la creu on morí Crist, d’on prové ara per a nosaltres la saviesa de Déu i la vida amb Ell. La llegenda s’inicia amb el viatge de Seth, fill d’Adam, al Paradís per cercar-li un viàtic al seu pare. Un cop allà un àngel li dóna tres llavors de l’arbre de la Saviesa que, posades en la boca del moribund, creixen i es converteixen en un arbre. Diverses visicituds lligaran aquest arbre amb el temple de Salomó fins a la Vera Creu del patíbul, recuperada per Santa Elena, mare de l’emperador Constantí. Trobem l’arbre del paradís pintat al fons de la capella que, tot estenent-se pel sostre, es posa en diàleg amb l’arbre metàl·lic que travessa l’estança i on es disposa el crucifix. Per altra banda, les tres llavors posades en boca d’Adam estan representades per tres semi-esferes de fusta engaltades en la trobada entre la paret del fons i la línia metàl·lica que marca l’Est. També trobem repetit el tema de les tres semi-esferes en la porta del sagrari, indicant l’Eucaristia, el fruit de l’arbre de la creu, com nou viàtic vers la Parusía. (seguir llegint)

post-VBM11

1_ Sobre la trajectòria: Em vaig fer un bloc i.... em van cridar a la primera trobada de bloggers al Vaticà (VBM11)! Entre una cosa i l'altra aviat hauran passat cinc anys i, en aquest temps, el bloc em va servir per posar-me en contace amb molta gent i "servir" indirectament a molta gent (que és la més gran satisfacció). Al cap d'un any ja teniem la blocsfera cristiana muntada a FocNou  i, al cap de dos i escaig, vam començar el projecte de CatalunyaReligió.

2_ Sobre el servei i la comunió: Em va agradar molt quan F. Lombardi sj parlava al VBM11 sobre el bloc desde la filosofia de servei. Crec que el servei només té sentit des de la gratuïtat perquè, en cas contrari, ens trobem amb blogs apologetes en el mal sentit de la paraula i de clara tendència farisaica, és a dir, dels que divideixen en bons-dolents i cerquen posar-se la "medalla d'autenticitat catòlica" per poder criticar a la resta. Ja des del principi he intentat crear espais de comunió ("que tots siguin u"), per això es va fer la blocsfera cristiana, i crec que cal seguir treballant en aquest sentit. 

3_ Sobre l'evangelització: També hi va haver ponents que deien que Jesús avui seria un blogger i ho argumentaven dient que "així podria arribar a tothom". Jo no ho tinc tant clar, perquè aquest argument em sembla molt proper a la temptació aquella de ser un show-man que es llença de la torre del temple per "donar la nota". Crec que la manera d'anunciar la bona nova de Jesús, que va començar en un racó de món anomenat "Galilea dels pagans", ha de ser també la del blogger. La més que desitjable universalitat i catolicitat no ens ha de fer ballar "al so dels números dels visitants del bloc" sinó, com també es va dir, cercar aquella relació del pastor que coneix el nom de les seves ovelles. Hi havia un ponent que deia que "internet és el lloc de qui crida més fort i l'església hauria de fer el mateix"... sincerament, no hi estic d'acord.

4_ On estan els bloggers preferits?: Hi va haver un tema que no va sortir al VBM11: es va parlar de inculturar el missatge oficial de l'Església a la blocsfera (i està molt bé), però en cap moment es va parlar del blogger com "veu dels sense veu" o "altaveu dels silenciats", etc. És a dir, els preferits de Jesús no estaven presents.

... i ara, què? M'he adonat que hi ha molta feina a fer, especialment a casa nostra, i que cal algú que animi i tingui cura d'aquest espai del "sensus fidei on-line" que, com es va dir al VBM11, és de gran ajuda a la formulació i tasca del magisteri. No de qualsevol manera, sinó a la manera de l'evangeli. Aprofito per donar gràcies també al Dani Pajuelo, al Santi Casanovas, a la Marta Nin i a la comunitat de jesuïtes del Col·legi de "il Gesú" que em van acollir (especialment en Joâo i l'Òscar!).

La blocsfera, un espai de trobada gratuïta

(Eloi Aran / CR) Aquest dilluns dos de Maig va tenir lloc la primera trobada de blocaires al Vaticà on, com ja va anunciar CatalunyaReligió.cat hi vam ser convocats dos blocaires del portal. Val a dir que des de la organització es va insistir en que no era una trobada de “blocs catòlics”, tot i que la immensa majoria dels participants eren clarament confessionals, sinó apologètics.

La trobada va servir per constatar la impossibilitat i inconveniència de posar un “segell de catolicitat” com alguns participants pretenien. Cal notar una de les darreres intervencions en la qual es va recordar que, més que un instrument evangelitzador, un blog, “per se”, té unes característiques determinades que no poden ser fagocitades en pro de una propaganda o ideologia concreta. És a dir, es va reclamar l’espai de la blocsfera com un lloc de trobada gratuïta i atenta a semblança del que havia estat el mateix encontre. (seguir llegint)

Els que resisteixen

            "En la vida existe un valor que permanece muchas veces invisibles para los demás, pero que el hombre escucha en lo hondo de su alma: es la fidelidad o traición a lo que sentimos como un destino o una vocación a cumplir.

            El destino, al igual que todo lo humano, no se manifiesta en abstracto sino que se encarna en alguna circunstancia, en un pequeño lugar, en una cara amada, o en un nacimiento pobrísimo en los confines de un imperio." (Ernesto Sabato. La Resistencia)

Avui m'he assabentat de la mort de l'escriptor argentí Ernesto Sábato, de qui ja us n'havia parlat aquí diverses vegades i a qui vaig descobrir gràcies al tutoratge del Ferran Manresa sj durant la teologia. "El túnel", "El escritor y sus fantasmas" y "La resistencia" acompanyaven altres lectures de Simone Weil o els tractats d'antropologia teològica de Ruiz de la Peña que, juntament amb el dia a dia de la coordinació del Centre d'Esplai "Al Vent", va donar peu al llibre "Amor al vent".

La seva darrera obra va ser "La resistencia", una mena de recull de cartes on el vell autor ja apunta a "alguna-cosa-més", a un més enllà o fonament de les coses que valen la pena en contra de la superficilaitat i la hipnotització tecnològica actual. Hi ha gent que, sense ser l'Ernesto Sábato (que es volia dedicar a reparar bicicletes pels nens i ser escriptor), també encarna aquesta idea en el seu estil de vida. Això és el que he pogut veure aquesta tarda en la ordenació sacerdotal dels meus amics Eduard López sj i Àlvar Sánchez sj. La ordenació ha estat per a ells una confirmació en la resistència d'un seguiment que només troba la seva raó en l'Altre a qui segueixen. No únicament per les seves forçes sinó, sobretot, per l'amor que acullen.

Dit "a lo bèstia": el destí de la persona només avança en el camí de la escatologia.

La celebració també ens va aplegar a molta gent que feia temps que no ens véiem. Entre ells a l'Òscar Fuentes sj, gràcies al qual podré dormir demà al Gesú, la residència dels jesuïtes, al centre de Roma, quan torni de la Vatican Blogger Meeting. Ja hem quedat per comentar la jugada a la tornada.

Tocant sostre

Avui apareix la notícia al CatalunyaReligió sobre la participació de la Marta Nin i la meva a la trobada de blocaires del Vaticà. Semblaria que arribar a aquest punt seria el "tocar sostre" per a un blocaire catòlic, però no és d'aquest sotre que us vull parlar ara, sinó del Projecte Sostre de la Barceloneta d'on acabo d'arribar fa dues hores després d'haver-hi passat la nit.

L'usuari A ha arribat completament begut. S'ha estat una estona piropejant a la voluntària, s'ha arrossegat per la cadira i ha anat a dormir la mona. Al final del partit Barça-Madrid s'ha reincorporat a la sala per sopar alguna cosa i, com a merengue, malpair la derrota mentre sonen els petards pels carrers del barri. Ja quasi a les 24:00h s'enganxa verbalment amb un altre usuari i he d'enntrar a l'habitació per posar-hi pau. 

L'usuari B ha arribat tard i completament pixat. Les seves capacitats mentals van disminuïnt progressivament i ja es despista fins i dins de l'antiga rectoria en planta baixa que ara (i ja fa més de 15 anys) acull aquest projecte social. L'he d'ajudar a canviar la roba perquè el pobre no acaba de coordinar bé. Ja cap a les 23:00 treu un puret marca "no-t'hi-fixis" i em demana poder fer les seves pregàries abans d'anar a dormir (impressionant... és molt fort descobrir la pregària balbucejant d'un indigent de debó) i jo li recomano que es guardi el puret per l'endemà i faci els seus resos des del llit.


Per què explico tot això? Perquè, en el fons, m'agradaria poder viure el Vatican Blogger Meeting com els jesuïtes que van ser enviats al Concili de Trento: Participar en les disputes sobre temes "importants" amb els "importants" i alhora no oblidar de donar conversa a aquells que no importen a ningú.

“A major glòria de Déu, allò que principalment es pretén en aquesta jornada de Trento... és predicar, confessar i llegir, ensenyant als infants, donant exercicis espirituals, visitant els pobres als hospitals, i animant a qui trobem a la vora, disposant els nostres talents de cara a moure la gent a devoció i pregària...”[1] 

(Recollit al document "La nostra manera de procedir" de la CG34)

---

[1] Carta de Sant Ignasi als jesuïtes enviats al Concili e Trento, 1546 (BAC 784s)

Preparant-me pel Vatican Meeting Blog.

Gràcies al Daniel Pajuelo, marianista, m'he assabentat de quines persones de parla castellana aniran a l'encontre del Vatican Meeting Blog (#vbm11 al twitter). Mirant la llista m'adono que n'hi ha de tots colors. Des de gent de l'Opus Dei, Legionaris de Crist o Comunió i Alliberament, passant pels de forumlibertas, religióndigital, infocatólica i, potser amb escàndol per alguns, també focnou i catalunyareligió mitjançant el bloc de la Marta Nin (amb qui ja estem fent gestions per veure'ns a la ciutat eterna i de qui ja us n'havia parlat aquí) i el meu. Dos blocs en català dels 150 blocs escollits entre l'àmbit catòlic... Déu n'hi do, oi?. Crec que no és el moment de fer estadístiques facilones, que d'això tothom en va ben servit, però sí crec que és una confirmació més que la llengua catalana ha estat especialment present en la blogsfera des dels seus inicis.

Vaig entrant poc a poc en aquesta "crida" vaticana amb respecte, curiositat i, de pas, vaig fent-me la llista d'arquitectura religiosa que he d'anar a veure en dos dies (no podrà ser massa cosa doncs). En Jesús Oliver-Bonjoch, que vaig conèixer a rel de la participació en una taula rodona al curs de "Simbologia Religiosa" de la UB, ja m'ha donat alguns consells i espero trobar-me també amb en Joâo Delicado sj, un amic arquitecte portugués que està estudiant teologia a Roma. Sobre què puc aportar jo en aquesta trobada i per què m'han escollit... encara necessito una mica més de temps, tot i que no m'en sobra. Potser no és tant el que jo pugui dir o deixar de dir que la mera presència i atenció al que em puguin dir. Ja us aniré dient.

"El cor del món", pedagogia de l'espai sagrat

Aquest tridu pasqual he col·laborat un altre any a l’equip creatiu de la Pasqua Jove Claver – TSKV. El lema d’enguany era “Apassionats”, tot i que el subtítol intern generador de la dinàmica corresponia al lema del Magis (una trobada juvenil ignasiana que engalta amb la JMJ de Madrid 2011): “Amb Crist al Cor del Món”. Una de les tasques de l’equip creatiu, conjuntament amb l’equip de litúrgia, és preparar l’espai celebratiu dels oficis a la Capella del Col·legi Claver, mentre que la vetlla pasqual té lloc a la Parròquia de Sant Ignasi de Loiola a Lleida de cara a treballar la dimensió comunitària i eclesial de la celebració cabdal del cristianisme.
 
Un dels problemes que ens hem trobat cada any, a part de enretirar els bancs i emmoquetar la capella creant un espai celebratiu central en forma de quadrat, és la diminuta escala de l’ornament i l’ambientació que nosaltres proposàvem en relació a la mida del conjunt arquitectònic, caracteritzat per l’austeritat i dimensió dels murs de fàbrica de maó. Aquest any hem trobat una solució a aquest problema: hem aprofitat l’estructura del baldaquí o lampadari de fusta que hi ha sobre l’altar per penjar-hi un cortinatge que cobrís tota l’alçada fins al terra del presbiteri. Darrera aquest cortinatge, evocació explícita del tabernacle (Ex 26,1-37), hi vam col·locar una il·luminació que tant podia esdevenir vermella o blanca segons la necessitat del moment. En un dels moments inicials de cada celebració dels oficis, per uns breu instant, s’encenia el tabernacle amb la il·luminació vermella i es posava l’audio d’un cor bategant, recreant en l’ambient un indicador de “Cor del Sagrat”, un nucli visual i auditiu que apuntava al Transcendent. Per altra banda, aquesta idea de l’espai sagrat dins del sagrat, com un joc de nines russes, no és cap novetat sinó que ho trobem ja en l’antic Temple de Jerusalem i la seva jerarquització de patis (d’aquí la idea de l’Atri dels Gentils) i en obres modernes com la controvertida església de Massimiliano Fuksas a Foligno o la nova sinagoga de Dresede - dels arquitectes Wandel, Hoefer i Lorchon - en ambdues obres es dóna la idea de “capsa-dins-la-capsa”. Podem enllaçar metafòricament aquesta idea de tabernacle o jerarquització de l’espai sagrat amb la “casa-dins-la-casa” o la casa de nines com el cor de l’habitació de jocs d’una llar.
 
Tornant a l’espai celebratiu de la pasqua jove, l’espai del tabernacle també servia per “amagar” o “guardar” la Paraula, com si fos una recreació de l’espai de la Bema d’una sinagoga. La litúrgia de la Paraula començava amb una processó de un jove que, acompanyat d’una altra parella de joves amb espelmes, anava fins al tabernacle per prendre la Paraula i portar-la fins a l’ambó col·locat en l’altre extrem del quadrat, a semblança de la disposició de l’església de Taizé. (seguir llegint)

"Amidaments estimatius" al Vatican Blogger Meeting!

Si no m'ho arriba a dir el meu amic Joao Delicado des de Roma no me n'hauria assabentat: "Amidaments estimatius" ha estat un dels 150 blocs seleccionats per participar al "Vatican meeting blogger" (mireu la llista aquí). Bufa!, això no m'ho esperava!. Ara... a buscar bitllets!
 

CatalunyaReligió, un servei al poble de catalunya

L’experiència religiosa ens continua interrogant. Lluny de produir-se la defunció de la religió, avui el fet religiós és ben present en el debat públic. A Catalunya i arreu del món. Per sort, ja no vivim en una societat confessional, però això no vol dir que les persones haguem abandonat les nostres inquietuds religioses. El fet religiós no és un fet aliè a les persones i al país. En molts sentits, és una dimensió central i fonamental en la constitució del “ser persones”, i en la construcció de la identitat col·lectiva d’una societat.

D’aquesta constatació neix CatalunyaReligió.cat. Un nou portal d’internet per visualitzar la rellevància del fet religiós dins d’una societat democràtica i plural. Un nou espai de presència i d’incidència pública del cristianisme com a religió majoritària, així com de les altres expressions religioses també arrelades al país. Sense imposicions, els seus criteris i valors també fan una aportació positiva al conjunt de la ciutadania.

Si voleu continuar llegint què és CatalunyaReligió podeu fer-ho aquí i, si ens voleu ajudar, podeu fer-ho aquí. 

Gràcies a tots! 

(també als nostres detractors per fer-nos tan bona propaganda)

Pirateria a la Pastoral Juvenil

Aviam... Compareu aquesta imatge (extreta del blog "El pou de sicar"):

Amb aquesta (portada del web site TSKV):

les evidències són més que notables oi? Per això , des de la plana web de TSKV ens vam estranyar que les teresianes (de Tortosa?) ens plagièssin el disseny de la web i no ens diguèssin ni mú. Potser uns altres s'haurien enfadat, però els que fa temps que ens belluguem per aquest mundillo sabem que els "materials" actualitzats van escassos i s'entén que tothom s'ho "recicli" a la seva manera. També és cert que tot té un cost i un temps de dedicació i, ja que no paguen, com a mínim, podrien citar la font. Per altra banda, m'alegra pensar que si ens copien és que no ho fem del tot malament... tot sigui amDg!

Jesús "on the road"

El passat dimecres de cendra es donà a conèixer el nou portal de pregària “Rezando Voy” que, a imitació de l’original anglés “pray as you go”, ofereix arxius sonors de pregària per poder descarregar i reproduir acústicament allà on hom vulgui, “tot anant” cap a algun lloc. Aquest tipus de pregària no entén de espais o temps sagrats (en tant que, en el seu sentit fort, s’oposen a profà) i encaixa molt bé amb la espiritualitat individualista i “d’autoservei” pròpia d’una generació que habita tot transitant pels no-llocs (Marc Augé). Així com abans la orientació i disposició del recinte sagrat era de suma importància, ara aquesta brùixola del misteri esdevè interna i la direcció no és altra que el sentit de la via de trànsit. La persona indiferent que tenim asseguda davant del metro pot estar escoltant “Simpathy for the devil” dels Rolling Stones o la pregària del dia de “Rezando voy”... una de tantes cares del “Deus absconditus”.
 
Independentment de la opinió personal que em suscita aquest fet, no es pot negar que en el cristianisme la imatge del camí i de la “espiritualitat en trànsit” té una força més que notable, que arrela en la missió de l’evangeli (Mc 1,35-39), la rura vers la llibertat a l’Èxode (Ex 3,1-10), o el nomadisme transcendental d’Abraham (Gn 12,1). L’homo viator (Gevaert, 1987) també reclama el seu espai sagrat.
 
Tota aquesta introducció és per presentar una iniciativa peculiar: la capella mòbil que el president del club de futbol “SC Austria Lusternau”, Hubert Nagel, va encarregar a Hugo Dworzak el 2007. Les mesures d’aquesta capella remolcable són les mateixes que les d’una plaça de pàrking (2,5 x 5m) (seguir llegint)

Funció: el sacrifici

Aquest cap de setmana he donat un cop d’ull al llibre “Nuevas Iglesias en Alemania”, una reliquia que vaig poder trobar als prestatges de la nova biblioteca de l’ETSAB. El llibre condensa l’exposició itinerant que va tenir lloc en ocasió del Congrés Eucarístic Internacional a Munich el 1960, passant per l’estat espanyol el 1962, i es fa ressó de l’ampli moviment de reflexió que es va donar entorn el Moviment Litúrgic liderat per Romano Guardini i concretat en les obres de l’arquitecte  Rudolf Schwarz entre d’altres.
 
M’ha sobtat gratament trobar el fonament cristocèntric i la importancia de l’altar en la ordenació de l’espai dels nous temples - que tant ha influit posteriorment com ja hem pogut veure en l’entrevista a l’Enric Comas -  en la obra del capellà obrer Johannes van Aken “Christozentrische Kirchenkunts, ein Entwurf zum liturgischen Gesamtkunstwerk” (“Art eclesiàstic cristocèntric, projecte per la obra integral de l’art litúrgic”), del 1923, on diu:
 
“Cal que l’altar sigui el punt d’arrencada i el centre que doni estructura a la edificació i decoració de l’església. (...) Segons el criteri de l’Església, la celebració de la missa constitueix, en definitiva, el punt central i la culminació de tot el nostre pensament religiós i tota la nostra vida terrena.” (seguir llegint)

Per terres de ponent...unes reflexions pedagògiques

Dissabte passat vaig estar a la III Trobada d'animadors de pastoral juvenil dels bisbats de Lleida, Urgell i Solsona, al santuari del Sant Crist, Balaguer, fent una ponència sobre el prega-rock, dins dell marc de l'expressió artística i la pastoral. Ahir em va tocar fer una altra ponència a professors de les escoles cristianes, al Col·legi Claver, ajudant a donar feed-back al treball previ que van fent a partir de les vinyetes dominicals. La veritat és que, tot fent el màster de formació de professorat de secundària i la DECA, el ressò que tinc d'aquestes "velles" activitats és diferent perquè aquesta perspectiva educativa els qüestiona i enriqueix. De sobte, per exemple, apareix un tal Vigotsky en el discurs i la teoria de la "Zona de Desenvolupament Proper" (ZDP) s'insereix sense demanar permís en el discurs sobre els nous mitjans de evangelització. Aquest és un curs apassionant, ple de nous camps per explorar, tant en l'espai (desplaçaments per Catalunya) com en el coneixement. Segurament, si ara hagués de tornar a escriure l'Amor al vent o el quadernet sobre el prega-rock, ho faria d'una altra manera.

El temple secular. Entrevista a Enric Comas, jesuïta i arquitecte (3)

Seguim amb la darrera entrega de l’entrevista i anàlisi de documents del jesuïta i arquitecte Enric Comas (articles anteriors 1 i 2). En aquest darrer apartat presento unes conclusions de la visió de l’arquitectura categoritzada com religiosa per l’autor en l’article que em va fer arribar.
 
1_ L’arquitectura sacra, abans que res, és arquitectura
 
“Por mi parte entiendo que la arquitectura sacra ante todo tiene que ser arquitectura. (...) La arquitectura viene determinada por tres coordenadas: una utilitaria (porque lo no útil como tal escapa al dominio de la arquitectura para entrar en el de la escultura, pintura, etc.), otra técnica (condición necesaria de existencia del edificio) y, finalmente, una tercera humno-social. (...) La misión primordial de la arquitectura será, pues, la creación de un espacio-ambiente que contribuya a satisfacer estas indigencias del espíritu a través de su funcionalismo material.”
 
2_ No hi ha arquitectura “ex opere operato”
 
“No existe el “tabú” de una arquitectura religiosa que actúe “ex opere operato”, como un sacramento, sobre sus usuarios. (...) No es el arte el que es religioso, sino el tema, el artista, el espectador. No existen ciertas forma exclusivas de lo sagrado que lo distingan de lo profano: eso seria fariseísmo artístico.” (seguir llegint)

No hi ha “Arquitectura sacra”. Entrevista a Enric Comas, jesuïta i arquitecte (2)

Segueixo amb alguns fragments de l’entrevista a l’Enric Comas (veure post anterior).
 
(EA) Quines creus que són les característiques de l’arquitectura sacra actual? Què és el que t’agrada o desagrada dels nous temples que s’edifiquen?
 
Resposta, i no provocativa: el primer de tot, no hi ha “arquitectura sacra”. D’això vaig escriure una vegada en una revista d’edició d’un sol número muntada per uns estudiants de fi de carrera per a pagar-se el corresponent viatge, escrit que ha tingut “l’honor” de ser consensat en un dels primers números de “Selecciones de Teologia”, per afalag de l’ego del seu autor. L’al·ludida revista d’un sol número es deia “Arquitectura. 63”
 
Et passo la fotocòpia del que aleshores vaig escriure és el que exactament avui podria dir en relació a la teva pregunta, només que a l’escrit es manifesta que encara no tenia prou clar el fet de l’ecumenisme. El que es pot dir a primeria instància és que llavors tenia ja la “saviesa” que ara tinc o que sóc tan ignorant com aleshores ho era. Adjunto també una fotocòpia de la defensa que vaig fer, defensa i justificació, del projecte que havia de fer per a la façana de l’Església de Sta. Maria Magdalena de Lleida, que rebla el clau.
 
Una última observació: el que em desagrada dels temples que s’edifiquen és la pretensió que poden tenir els seus arquitectes de “ser originals”. I el que m’agrada o agradaria és que, resumint a tot el que dic a les fotocòpies, tinguessin unes condicions acústiques que foragitessin tota mena d’altaveus i micròfons, cosa que rarament passa.
 
(Nota: En el proper post tractaré l’esmentat document que ja teniu condensat en l'enllaç a Selecciones de Teologia) (seguir llegint)
 

Córdula, o "De dioses y hombres"

Avui he acabat de llegir "Solo el amor es digno de fe", de Hans Urs von Balthasar (un dels treballs de l'ITF) i, a primera hora de la tarda he anat a veure la pel·lícula "De dioses y hombres" al Verdi abans que la treguin de la cartellera (llegiu el testament del prior aquí). He quedat impactat tant per una cosa com per l'altra i ressonen en diàleg la teologia amorosa de Balthasar i la vida lliurada dels monjos de l'Atlas algerià. Ni un ni l'altre són apologies barates, ni pretenen convèncer a ningú o adoctrinar ningú (com sí que passa amb altres pel·lícules, com la de "Àgora" per exemple), només mostren allò que és radical: l'amor de Déu. La teologia de Balthasar i la pel·lícula "De dioses y hombres" són "Clerasil... directo al grano" (per aquells que tingueu la meva edat ja sabreu a quin anunci em refereixo).


Hi ha un moment molt interessant en la pel·lícula en el que hi ha un diàleg entre el prior i un dels monjos de la comunitat que no troba sentit en la mort que l'amenaça: per què ser "màrtir"? per una fe? per una idea? per ser herois?... el prior li dóna una altra clau de lectura: lliurar la vida per amor com Crist ha lliurat la seva per a ell. Aquest centrament en l'amor de Crist és també el punt central de la teologia Balthasariana. El viure cristià no és deixar-se treballar per "una cosa" interior de caire ètic o solidari (seria una reducció antropològica del misteri d'amor de Déu), ni tan sols per una mena de saviesa o destí còsmic (seria una reducció cosmològica), sinó una resposta amorosa a Aquell que ens ha estimat primer (1Jn 4,10.19). D'aquí el llibre de Balthasar "Córdula, o seriedad con las cosas", on l'autor acotava el tema dels "cristians anònims" de Rahner que va fer tanta fortuna i li ve a dir que un cristià anònim mai es sentirà empès a donar la cara per l'amor de Déu com ho va fer el personatge llegendari de Còrdula. Potser si Balthasar hagués escrit aquest llibre avui en dia podria haver canviat el títol per "Christian (el nom del prior del monestir), o seriedad con las cosas".