Dona mirant per la finestra
M’he llevat a les sis del matí per estudiar i ja n’estic “fins el monyo” (sí, el “monyo”, aquella cosa que porta la meva àvia coronant la seva bella testa platejada), així que em prenc deu minuts de “relax” estètic amb aquest quadre d’en Caspar David Friedrich, de qui ja us havia parlat anteriorment.
“Dona mirant per la finestra” és una passada de quadre. A primera vista sembla estrany que un pintor de paisatges com en Caspar hagi fet una cosa semblant. Jo només conec dos quadres “d’interior” d’en Caspar i, als dos, apareix la mateixa finestra. Resulta que és la finestra del seu estudi! (ho teniu més abaix). Caspar pinta des de l’interior sempre; de fet, ell no pinta naturaleses, no li interessa l’impressió empirista dels colors sinó, més aviat, els paisatges dels estats d’ànim.
Qui és aquesta dona mirant per la finestra? Som tots i cadascú de nosaltres. És l’home modern que mira un món en trànsit en el qual no troba un lloc a on aferrar-se. Aquest quadre em recorda la poesia d’en Boudelaire que cita en Marc Augé a “Los no-lugares, espacios del anonimato. Una antropologia de la sobremodernidad” (Edit Gedisa, BCN 2006). Traslladeu aquesta dona o el protagonista de la poesia d’en Boudelaire a un tren en marxa (com tants de vosaltres que ara mateix us estareu traslladant cap alguna banda) i ja tenim l’home “sobremodern” desinstal·lat navegant pels espais i temps dels trànsits.
Així i tot, hi ha en aquesta dona tota una revolució pictòrica. Abans, segons el polifacètic renaixentista Alberti, la pintura era una finestra oberta al món. A partir d’aquest quadre la perspectiva racionalista i cosificadora de la realitat desapareix i l’home gira la seva mirada cap a l’interior. Aquest quadre es carrega el positivisme progresista de la modernitat i apunta a l’esperit, a la quietud, a la pacificació interior. Bé, us deixo amb la poesia d’en Boudelaire que jo m’en torno als meus quefers. Bon dia i una abraçada.
“... el taller que canta y charla;
las chimeneas, los campanarios, esos mástiles de la cidad,
Y los grandes cielos que hacen soñar en la eternidad
(...) Las dos manos en el mentón, desde lo alto de mi bohardilla,
veré el taller que canta y que charla,
las chimeneas, los campanarios...”
(Boudelaire, primer poema dels Tableaux parisiens)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada