Quina és l’ànima d’aquest mastodòntic barri de vivenda prefabricada? No és el seu hotel hight-tech amb ovni gastronòmic d’en Santamaria al seu terrat. Tampoc la torre blanca de l’Hospital. Tan sols una petita construcció arraconada al final d’un espai residual i allargassat reconvertit en parc: l’ermita de Bellvitge. Aquesta tarda m’hi he anat a fer uan estona de pregària d’estrankis. Ho necessitava. Només quan prego sé qui sóc. Ja sé que sona molt fort però així és com ho visc. M’he descalçat i m’he quedat sentat en un banc en silenci mentre el sol de la vesprada llepava les rugoses i callades parets de pedra i totxana a la vista. He pres el text de l’evangeli d’avui, les benaurances, no tenen desperdici. Ha estat una estona molt guapa que
m’ha refet per dins i embrutat la samarreta per fora. Que duri.(Us adjunto un parell d’imatges de l’ermita “tunejada” amb el photoshop que vaig fer per un treball de l’escola d’arquitectura. La primera és una reconversió estil “Taizé” i la segona de cara a fer exposicions temporals).
3 comentaris:
Avui, hem tornat a coincidir, Eloi... Potser és l'excés de feina, com deies... però jo també busco aquests dies racons,"petites tebaides" on retirar-me i re-coneixe'm a mi mateixa i al Déu que ens habita. Tu a l'ermita de Bellvitge, jo a la petita capelleta de l'escola. Tandebò tothom experimentés com ajuda a VIURE una estona de pregària!
Semblen escenes de "second life". Podries crear un lloc de pregària al secondlife amb el Manolo.
roger
Recolzo la proposta del Roger! :D
Publica un comentari a l'entrada