El “duende” de la parrox
Era ja de nit i marxava de la parròquia cap a casa quan vaig adonar-me que hi havia alguna radio encesa per alguna banda. No era del pis de la rectoria on s’hi estan acollides unes persones, tampoc venia de les sales incontables ni de la sala de materials... vaig veure que hi havia llum en una de les parts del soterrani, era “el duende” de la parrox, un fuster que hem acollit en un dels espais del soterrani que encara està per acabar.
Era ja de nit i marxava de la parròquia cap a casa quan vaig adonar-me que hi havia alguna radio encesa per alguna banda. No era del pis de la rectoria on s’hi estan acollides unes persones, tampoc venia de les sales incontables ni de la sala de materials... vaig veure que hi havia llum en una de les parts del soterrani, era “el duende” de la parrox, un fuster que hem acollit en un dels espais del soterrani que encara està per acabar.Encuriosit vaig baixar a saludar-lo. Allà estava treballant com sempre fins a hores intempestives, ajustant, limant, polint i treballant la fusta rodejat de les seves eines i un munt de llistons i fustotes recolzades al llarg de la paret de formigó encara per polir. El duende és un crac de la fusteria, tot un tècnic i un artista que sap tractar i treure profit del seu material. Ha fet autèntiques virgueries com ara una barana que havia de ser provisional però, la va fer tan bé, que s’ha quedat posada. Només demana paciència, temps i comprensió.
Em fa gracia el “duende”. Això de veure’l treballar de nit al soterrani de la parròquia té un noséquè de vida oculta que s’assembla molt a la vida de Jesús, allà a Natzaret, sent un de tants, donant-se en el treball... amor treballat a cops de ribot. Viure deu ser quelcom així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada