48 hores sense tabac!

Sembla que el món sencer hagi de petar, que tot s’hagi de venir a abaix.... però no passa res, tothom segueix fent la seva indiferentment del meu “mono” de fumador. Sí, des de feia anys que no ho tornava a aconseguir: estar dos dies seguits sense fumar. No és la primera vegada que intento deixar de fumar. Farà dos anys vaig estar uns tres mesos sense fumar, però l’estrés i els nervis pels estudis i d’altres tensions vam acabar per esbotzar-me el pla.

Ara és diferent. Tinc trenta anys i ja porto la meitat de la meva vida fumant (fumant de veritat, els darrers anys a paquet per dia o més). Tenint en compte que per cada set anys de fumar es calcula que hom ingereix un litre d’alquitrà, això vol dir que ja porto un litre per cada pulmó. Ja n’hi ha prou, no?. Hi ha altres factors a favor de deixar-ho: Estic realment fart de fumar i d’anar a comprar tabac a hores intempestives de les nits creatives; la comunitat a on visc ara no es fuma en els espais comunitaris i, per primera vegada en la meva història de jesuïta, no hi ha fum a la sobretaula de cada dia; no hi ha ningú que em presioni i em “toqui els nassos” per a que ho deixi, més aviat al contrari; en les relacions interpersonals es nota si un ha fumat o no, etc.

En el fons, crec que això de deixar de fumar és una cosa purament espiritual-psicològica, més que no pas – encara que també – de dependència fisiològica. El tema del fumar és la inseguretat, manca de confiança, manca de fe en el darrer terme. El fumar és com el menjar, i el fumador empedreït un bulímic golut. Les "Reglas para ordenarse en el comer" ignasianes es podríen aplicar semblantment al tema del tabac. El fet de fumar un cigarro, especialment el fet de xuclar l’aire, dóna la falsa aparença que estàs “ingerint” el món, menjant-te’l, incorporporar-lo per via respiratòria, i això et reforça anímicament en moments de treball intensiu o en d’altres de confusió, o en els que encara no t’hi has posat... Com superar aquetsa falsa il·lusió? Una manera és passant gana de debó. La gana es fa molt més forta que el desig del fumar i un s’adona del què és important i què no ho és. Però reconec que tampoc és qüestió d’anar desganat de per vida.

Us deixo amb una altra cita de la Etty Hillesum:
En resposta a Werner Levie, un idealista fumador: “No és gaire seriós llegir a Maimònides i pretendre refer el món després de la guerra, quan hom s’enverina, de manera conscient i sistemática, fumant tants paquets de cigarrets al dia! Doncs el mateix: si hom no s’esforça, fins en els més petits detalls, per posar la seva vida quotidiana en harmonia amb les seves més nobles idees que professa, aquestes idees no tenen cap sentit.” (16 abril 1942)