Ara que a La Vanguardia, la Berta - estudiant de primer curs d'arquitectura i nota més alta de la selectivitat d’enguany – explicarà les seves vivències estudiantils a mode de bloc, jo també m’animo a comentar les experiències pròpies d’un que acaba la carrera. Ho faré a mode d’itinerari espiritual doncs això del projecte final de carrera és com el desert, lloc de duresa i temptació alhora que també de concentració i retrobament joiós amb l’Absolut. La Bíblia n’està farcit de referències, per exemple a Osees 2, 16: “Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor”.Una de les temptacions d’aquest desert és predre-s’hi, embolcallar-se en pensaments i fantasies i no sortir-ne. Imaginar mil i una possibles sol·lucions i no optar-ne per cap, perdut en la bellesa de infinitat de racons possibles, d’infinites textures i materials. Per aixó és molt important cercar quelcom objectiu que ajudi a decidir, en d’altres paraules: dibuixar, produir plànols, alçats, seccions i perspectives, imatges...
Un mestre deia al seu deixeble somniador: “No ho diguis, no ho pensis, fes-ho!”. Semblantment, en aquest desert cal “fer” les coses. Si un escriptor avança en la novel·la o en el pensament discursiu a base d’escriure una i altra vegada (ho sé per pròpia experiència, a partir de la publicació d' "Amor al vent"), l’arquitecte avança dibuixant, doncs el que l’escriptura és per al pensador és el dibuix per a l’arquitecte. No és d’estranyar que en Witgenstein associés paraula (discurs) i pensament amb dibuix. Un dibuix ordenat és un pensament ordenat i, sense dibuix, senzillament no hi ha pensament. No és d’estranyar, tampoc, que grans escriptors com l’Ernesto Sabato siguin alhora grans i apassionats pintors.
Dit això... mans a la feina!, a dibuixar!, a pensar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada