El “duende” de la parrox

Era ja de nit i marxava de la parròquia cap a casa quan vaig adonar-me que hi havia alguna radio encesa per alguna banda. No era del pis de la rectoria on s’hi estan acollides unes persones, tampoc venia de les sales incontables ni de la sala de materials... vaig veure que hi havia llum en una de les parts del soterrani, era “el duende” de la parrox, un fuster que hem acollit en un dels espais del soterrani que encara està per acabar.

Encuriosit vaig baixar a saludar-lo. Allà estava treballant com sempre fins a hores intempestives, ajustant, limant, polint i treballant la fusta rodejat de les seves eines i un munt de llistons i fustotes recolzades al llarg de la paret de formigó encara per polir. El duende és un crac de la fusteria, tot un tècnic i un artista que sap tractar i treure profit del seu material. Ha fet autèntiques virgueries com ara una barana que havia de ser provisional però, la va fer tan bé, que s’ha quedat posada. Només demana paciència, temps i comprensió.

Em fa gracia el “duende”. Això de veure’l treballar de nit al soterrani de la parròquia té un noséquè de vida oculta que s’assembla molt a la vida de Jesús, allà a Natzaret, sent un de tants, donant-se en el treball... amor treballat a cops de ribot. Viure deu ser quelcom així.

Preparant la primera trobada de blocaires cristians (1)

Quan ens varem trobar en Jordi Llisterri i l’Elies Ferrer a Radio Estel per gravar un programa de radio en diferit amb l’Àngel Rodríguez sobre els blocs cristians (que podeu escoltar aquí) va sorgir la idea de fer una trobada de blocaires cristians. Donat que sóc un dels culpables de la blocsfera cristiana (juntament amb en Ramon Bassas i en Jordi) i que amb en Manuel Hernández vam dur a terme el seminari “Fonaments per a un temple virtual” a Cristianisme i Justícia (on varem conèixer a en Manel Filella, l’Hèctor i en Carlos, tècnic de “El pou de siquem”), m’ha tocat començar a moure aquesta trobada.

Quan? Proposo trobar-nos la segona setmana del proper setembre. Quin dia us va bé? Per la tarda-vespre millor, oi?
On? Hauria de ser en un lloc cèntric de Barcelona (perdoneu el barcelo-centrisme). Seguint l’estela de “Fonaments...” podria ser a Cristianisme i Justícia (Llúria cantonada amb Casp) però també puc cercar un racó al Casal Loiola (Balmes amb Provença). S’accepten altres propostes. Necessitariem una sala per a unes quinze o vint persones.
Qui? Evidentment aniria destinat als participants de la blocsfera cristiana però seria interessant obrir-ho a d’altres blocs de gent creient que no té un bloc “explícitament cristià” (penso en muntanya.net, en Tondo Rotondo i tants d’altres) i “a tota persona de bona voluntat”... que li interessi el tema.
Què fer? Crec que la trobada hauria de tenir un component de trobada i coneixença (compartir l’experiència d’escriure blocs), de formació tècnica (per exemple una breu exposició del llibre “Universo del weblog” de Rebeca Blood) i, per què no?, sobre el testimoniatge dels blocs cristians a la web catalana (seguint l’estela del document dels bisbes catalans sobre com anunciar l’evangeli amb un nou “ardor”). També es podria incloure un espai més informal de relació tot fent un café o quelcom per l’estil.
Altres temes: Cal donar publicitat mediàtica a la trobada? Pot ser interessant per als mitjans de comunicació? Ho volem o ens és un destorb? / Cal obrir-ho també a joves que tenen fotologs? / Crec que no estaria malament que anèssim publicant algun post sobre el tema per generar una mica de debat a la blocsfera cristiana / Si us plau, feu-me arribar els vostres mails per poder tenir una relació més directa. Potser ja els té el Jordi. No els publicaré.

Bé... aixó és tot em sembla. Una abraçada.
amDg

Operació matalàs

Ahir vaig tenir la “joiosa dissort” de trobar-me amb la Saïda i la Malgo i em vaig deixar enredar amb molt de gust. “l’Eloi és fàcil”, diuen elles. Total, que calia donar una empenta a la preparació del camp de treball urbà d’enguany, que es munta a partir de l’experiència de la Pasqua Jove Claver-TSKV, i les vaig acompanyar al Makro a fer les compres. El tema, però, no es va acabar aquí. Calia anar a cercar quinze matalassos del Centre Borja de Sant Cugat i, com que jo havia quedat a “StQ” amb l’Alba per preparar l’activitat de rutes, em vaig encarregar de l’operació matalàs. Va ser força entretingut perquè vaig haver d'anar fent viatges per aquell gran casalot que està potes enlaire per les obres de la "Creàpolis" d'ESADE . En un antic menjador, reconvertit ara en magatzem, m’esperava un munt de matalassos que feien por. Acabada la càrrega i la reunió, la Saïda i el Roger van culminar l’operació a les 22:30 al Casal Loiola.

Tothom té feina, tothom té coses a fer, tothom vol anar a la seva... gràcies, Senyor, per la Saïda, la Malgo, el Roger, l’Alba i tanta gent que durant aquestes dates es lliura als altres gratuïtament i amb esforç. Tots ells possibiliten un passat feliç a molts joves a partir del qual es pot forjar una manera de viure, una recerca d el’autenticitat, altrament anomenada “evangeli”.

Ulleres de sol? Bendita la luz!

Ara que ja estem sota l’imperi de l’astre Llorenç (el Sol, li diuen Llorenç perquè a aquest sant el van “fer a la brasa”, tal qual. Per això el monestir de San Lorenzo de El Escorial també té forma de graella. És una mica heavy però així som els homes. Sinó n’esteu convençuts, llegiu “Lo bello y lo siniestro” del filòsof Eugenio Trías) i sembla que a la raça humana li hagin desparegut els ulls per suplantar-los per un instrument de vidres foscos. Diuen que donen personalitat i que ens fan més “fashions” però, què hi ha de més bonic que els ulls d’una persona, la porta de la seva ànima? “Los ojos que ves no lo són porque los ves sino porque te ven”.

Hi hauria molt a dir sobre els ulls i la mirada però, tot i que ara us posaria un munt de pregàries i cançons, m’he de moderar i us deixo amb un petit text d’en Bono i la cançó “Bendita tu luz” dels Manà i Juan Luís Guerra. M'he mirat el vídeo i paga la pena. Com en el cas dels U2 també s'hi barreja el llenguatge religiós i el de parella. Mireu als ulls de la gent. Mireu les persones! (bé, tampoc les avassalleu!, per això es va inventar també la paraula, la música i la poesia... per substituir la mirada i la comunicació).

“Ser guay puede ayudarte a negociar con la gente del mundo, pero es imposible conocer a Dios con las gafas de sol puestas. Es imposible conocer a Dios sin dejarte llevar, sin exponerte, sin mostrarse crudo. (...) He aprendido la importancia de la falsedad, la importancia de no ser sincero todo el tiempo. Tú no sabes lo que pasa detrás de esas gafas, pero te aseguro que Dios sí.” (Michka Assayas “Conversaciones con Bono”. Edit Alba. pag 74-75)

Ecografia de cel·lulosa.

A part de descarregar un camió carregat d’aliments que em va deixar fet caldo i amb unes agulletes glutígenes notables; a part de veure la criatura que he de batejar el dissabte; ahir vaig poder veure una ecografia en cel·lulosa d’un parell de “altres criatures”: la portada del llibre “Amor al vent” i una pre-impressió de la pàgina d’humor gràfic que m’han encomanat els de Foc Nou.

Del llibre “Amor al vent” ja us n’he parlat bastament al llarg d’aquest bloc, gairebé des de l’inici (Entrevista a Catalunya Cristiana, fragment 1, fragment 2, fragment 3). Sapigueu que segurament sortirà cap a la segona setmana de Juliol i l’edita la Claret. Us adjunto el que segurament serà la presentació de la contraportada:

“Arriba avui a les vostres mans una obra que recull el testimoni de l’experiència educativa d’un monitor d’esplai, d’un monitor de monitors, d’un formador d’educadors, dimensió cabdal aquesta en la funció responsable d’un centre d’esplai. Testimoni de l’experiència, però, que no queda reduïda al vespre-nit del divendres, moment en el qual es desenvolupa, bàsicament, l’activitat educativa del C.E. Al Vent. Va més enllà, força més enllà.

Es tracta d’un ampli recull de textos, confessions i reflexions de l’autor, contes, cites filosòfiques i teològiques, referències cinematogràfiques, còmics, retalls de la vida política, eclesial i cívica, lletres de cançons, fotografies,... d’un ampli ventall d’autors, estils, procedències i moments històrics molt diversos. Conjunt aplegat per arribar a tothom que estigui interessat en l’educació en el lleure i de fer l’aproximació a una experiència concreta i singular.” (Enric Puig i Jofra)
Del que no us havia dit res encara és sobre la col·laboració gràfica a la revista Foc Nou. Es tracta d’una sèrie que durà el nom de “Fauna Parroquial” i, com ja us podeu imaginar, tracta sobre la vida de les nostres comunitats parroquials. Ajudat pel Manu, un jove editor de Norma Còmics (gràcies per tot Manu!, especialment per la classe de còmic “en directe” des de la botiga de Norma), i basant-me en la tira de la revista de El Jueves “Para tí que eres joven”, aniré presentant diferents “tipologies” de personatges o situacions parroquials. Des de l’equip de monitors de l’esplai parroquial, passant per les excursions o les celebracions litúrgiques. He optat per aquest esquema perquè així m’estalvio el pensar en uns personatges que es van repetint, tinc una font d’inspiració molt coneguda i pròpia i crec que pot resultar interessant per als lectors de la revista, entre d’altres raons.

Sovint penso que, per a dedicar-me a escriure, reflexionar i dibuixar, no tinc una formació adequada doncs malvinc de les ciències i no sé fins a quin punt sé llegir i escriure. També em pesa el fet que no he treballat de forma fixa i estable mai. Així i tot, un bon company jesuïta em aconsellar que no em menystingués per venir de les ciències i que m’atrevís a prendre’m l’activitat intel·lectual com una professió. Gràcies, Joan, aquests consells m’han fet molt bé i espero que als altres també.

La darrera pregària de Westerbork



Avui ha estat un dia tan bonic!, salvant les distàncies, crec que puc fer meva la pregària agraïda que Etty Hillesum va fer des del camp de concentració de Westerbork, la seva darrera pregària (morí a Auschwitz uns mesos més tard).

“ Estimada petita Tide:
... Aquesta tarda estava descansant en la meva llitera, quan de sobte vaig sentir que havia d’escriure això en aquest diari. T’ho envio:

Déu méu, Tu que m’has enriquit tant, deixa’m també donar a mans plenes. La meva vida s’ha convertit en un diàleg ininteromput amb tu, Déu meu, un llarg diàleg. Quan em trobo en un racó del camp de concentració, amb els peus plantats a la teva terra i els ulls elevats al teu cel, el rostre s’inunda sovint de llàgrimes, únic exutori de la meva emoció interior i de la meva gratitut. També per la nit, quan ajeguda a la llitera em recullo en Tu, Déu meu, llàgrimes de gratitut inunden a vegades el meu rostre, i aquesta és la meva pregària” (6 setembre 1943)

Prega_rock: “Espurnes de coratge”.

Avui, amb aquest solet que fa de plé estiu, us passo un post més entretingut: fer una estona de “prega_rock”. Es tracta de posar en diàleg el text de l’evangeli de Mt 9, 1-8 (la guarició del paralític) i la cançó “Espurnes de coratge” del darrer CD de Els Pets “Com anar al cel i tornar”. Us passo la lletra de la cançó i unes preguntes. Aquest post no respon a les preguntes que em va fer al post d'ahir en/na "RB", però valgui com una primera aproximació al tema que em planteja. (... i bon cap de 7mana!. Jo estaré fora de BCN – per fí ! – en una trobada de jesuïtes. És probable que no escrigui res fins al diumenge al vespre o dilluns).

Tot just és un noi, no pas cap heroi
Ni tan sols valent, però com tanta gent
Lluita cada dia, empenyent la vida
Des d’una cadira.

Una dona gran vol tirar endavant;
Un món enfonsat, el cos esquinçat,
Sola i tan cansada, quan de temps encara
Ha d’estar espantada?

Del fons del cor treuen espurnes de coratge
Per fer més dolç i planer aquest viatge.
No han triat un camí curt o llarg,
ni que sigui tan fosc i amarg!

Ell viu al carrer, dorm en un caixer, no vol caritat, només dignitat;
Cerca aquell respecte que una nit va perdre en un joc infecte.

Ella al seu lit, el cor encongit, el pis és tan gran sense el seu mant;
Va dir que marxava, que l’amor s’acaba i no l’esperava.

Del fons del cor treuen espurnes de coratge...

Prega_rock endins:

1_ Compara el que diu Jesús “Coratge, els teus pecats et són perdonats” amb les “espurnes de coratge del fons del cor”. D’on surt aquesta força per tirar endavant? És cosa només d’un mateix? Per Jesús el coratge va lligat amb recuperar la dignitat (el perdó dels pecats, la reconciliació, la pacificació interior), en quin personatge de la cançó això també es dóna?
2_ Hi ha una definició jueva per la pau: “la pau és tenir el cor a casa”. Jesús envia al paralític a casa seva, l’envia en pau. La pau de Jesús, però, no és una evasió; no converteix la granota en príncep, sinó que hom pot restar en pau i a casa seva amb les seves ferides, amb la seva pròpia història i corporeïtat, amb la seva llitera. Són les ferides del crucificat transfigurades.
3_ I tú? Quina és la teva cadira de rodes, la teva llitera, la teva creu? Tens coratge per carregar-la i tirar endavant? I què fas amb les creus dels altres?

L’amant que no et toca

Aquests dies tinc el darrer CD de Els Pets “Com anar al cel i tornar” de fons a veure si m’en surto i faig un prega_rock amb en Roger. Em fa certa gràcia perquè va ser escoltant el CD “Respira”, també de Els Pets, que vam fer el primer prega_rock, d’això ja fa uns quants anys (massa, com sempre). No sé si aquesta vegada podrem fer-lo perquè hi ha cançons una mica xungues, d’entrada un cant al “aquí te pillo aquí te mato” i una altra que és una aproximacióal suïcidi. Però, què hi farem, Els Pets són com són, és a dir, uns magnífics narradors d’històries diverses. Així i tot, hi ha cançons genials, des de la “XL” (que és la que posen per la radio), “Espurnes de coratge” i moltes altres. A mi m’ha tocat de plé “L’amant que no et toca”, potser perquè reflecteix part del que visc, potser perquè tots duem un petit plató a dintre, potser perquè és una sublimació angelical de l’amor celibatari... no ho sé, tampoc m’agrada ser “espieta” de ningú. Us deixo amb la lletra esperant que la pogueu escoltar alguna vegada.

“T’has girat però sé que no pots veure’m,
resignat, fent veure que no et veig.

Sóc l’amic transparent, sóc l’amant que no et toca,
barrejat amb la gent assegurant-me que estàs bé.

Però mai gosaré apropar-me només viuré a prop d’on vius;
sóc el teu guardià per si mai prens mal.

Ballo el ritme de les teves passes;
canto el cant que fa la teva veu.

I als semàfors vermells mentre passen els cotxes
aprofito el moment per olorar-te els cabells.

Però mai gosaré tocar-te només seure’m prop d’on seus;
deu metres enllà sempre vigilant.

Molts estranys podran tocar-te i viure sempre al teu costat
però jo d’amagat t’estaré mirant.

Cada cop que miro de reüll sé perfectament on pares
sé que és una bojeria però ja ets part de mi.”

Bob Dylan, Roy Orbison i companyia

Avui han dit pels mitjans de comunicació que a en Dylan lihan concedit el premi Princep d'Astúries de les Arts, me n'alegro. En la meva adolescència era un dels meus preferits i somiava poder tocar l'armònica i la guitarra com ell en algun racó brut d'un passadís del metro, potser encara ho faré. D'ell ha aprés molta gent, des d'en Bruce fins en George Harrison. No us donaré la tabarra i us deixo amb el videoclip de la cançó "Handle with care", quan es van aplegar per tocar plegats en Dylan, en Roy Orbison (el de la cançó "She is a mistery to me" que us vaig posar fa una 7mana), en Geroge Harrison i d'altres en el grup "The traveling wilburys". No sé qè diu la cançó en general però té molta grapa. (M'hauré de moderar amb els video-clips! això ja sembla un programa de radio per a velles glòries del r'n'r!... el temps passa xiquets!)

L’ermita de Bellvitge

Quina és l’ànima d’aquest mastodòntic barri de vivenda prefabricada? No és el seu hotel hight-tech amb ovni gastronòmic d’en Santamaria al seu terrat. Tampoc la torre blanca de l’Hospital. Tan sols una petita construcció arraconada al final d’un espai residual i allargassat reconvertit en parc: l’ermita de Bellvitge. Aquesta tarda m’hi he anat a fer uan estona de pregària d’estrankis. Ho necessitava. Només quan prego sé qui sóc. Ja sé que sona molt fort però així és com ho visc. M’he descalçat i m’he quedat sentat en un banc en silenci mentre el sol de la vesprada llepava les rugoses i callades parets de pedra i totxana a la vista. He pres el text de l’evangeli d’avui, les benaurances, no tenen desperdici. Ha estat una estona molt guapa que m’ha refet per dins i embrutat la samarreta per fora. Que duri.
(Us adjunto un parell d’imatges de l’ermita “tunejada” amb el photoshop que vaig fer per un treball de l’escola d’arquitectura. La primera és una reconversió estil “Taizé” i la segona de cara a fer exposicions temporals).

Emmanuel Mounier, company de camí

Fa uns dies parlava amb un bon amic, en Carles Marcet, sobre la Icona Viva (aquella fotografia estimada sobre la que estic centrant la meva atenció) i, després d’exposar-li el tema, ell em va presentar unes pincellades d’un tal Emmanuel Mounier, un altre gran personatge del qual no n’he sentit a parlar més que de passada per la Facultat de Teologia. L’Emmanuel Mounier i jo tenim una cosa en comú: la presència d’una persona amb disminucions psíquiques a la familia. Ell, la seva filla amb paràlisi cerebral; jo, la meva germana amb síndrome de down. A tots dos aquesta presència propera ens ha qüestionat fortament la fe i la manera d’entendre la vida. Tots dos coincidim que, a través d’aquest dolor, hi ha un gran misteri que ens omple de joia. Fa poc, en Carles em va passar unes cites que ell havia agafat de les seves lectures. Us les passo perquè no ténen pèrdua.

“Este milagro que un día se rompió, esta promesa que ha quedado ahogada bajo el alcance ligero de una sonrisa abolida, de una mirada lejana y de una mano sin proyectos, ¡no puede ser un azar, un accidente! ¡Les ha pasado una gran desgracia...! No. Ha llegado alguien, alguien muy grande; y esto no es precisamente una desgracia. No nos hemos retorcido el espíritu para demostrárnoslo. No nos hemos hecho sermones. Solamente guardando silencio ante este joven misterio, poco a poco nos ha envuelto la alegría” (“Mounier y su generación”. Obras Completas vol IV. Sígueme. Salamanca,1993, 28.VIII.1940

“Qué sentido tendría todo esto si nuestra pequeña no fuera más que un pequeño trozo de carne caído de quién sabe dónde o un trozo de vida accidentado, y no esta pequeña y blanca ostia que nos sobrepasa a todos, una infinitud de misterio y de amor que nos deslumbraría si la viésemos cara a cara... Yo me acercaba a esa cama sin voz como a ujn altar, a un lugar sagrado donde Dios hablaba a través de un signo. Una tristeza mordaz, profunda, pero también ligera y transfigurada. Y a su alrededor sólo encontré una palabra: adoración” (Ibídem 20.III.1940. Carta a Paulette Mounier)

“Encontrar personas es lo que yo esperaba de la vida, y sabía muy bien lo que esto significaba: encontrar sufrimiento... pero sólo podía imaginar la alegría a través de la participación en el sufrimiento” (C. Moix. “El pensamiento de E. Mounier”. Ed Estela. Barcelona 1964 p.8 )

R’n’R Actitud

L’altre dia uns amics em van estar preguntant sobre la meva adolescència i van quedar-se parats quan els vaig dir la meva primera “gran opció de vida” va ser “Jo vull ser rocker” (aquí en teniu una fotografia de les meves pintes). Sí, jo era un rocker, fins i tot vaig rascar la guitarra en un grup molt estimat, els “Big noses”. Però “mala hierba nunca muere”, oi? Així que aquell rocker ha patit diferents transformacions però sempre resta quelcom d’aquella rebeldia, potser eclesialment domesticades fins al punt que la revista Estris (per a monitors i educadors en el lleure, del MCEC) adjuntava el quadernet de “Prega_Rock, música popular contemporània i educació en el transcendent” que va editar la Fundació Lluís Espinal farà uns mesos en la seva darrera tramesa. Aix... quins temps aquells en el que tot el món estava per descobrir!. Ara ja m’assemblo més al vell rei del rock de casa nostra, en Loquillo; i és que “no muere jamás tu r’n’r actitud”!

Dona mirant per la finestra

M’he llevat a les sis del matí per estudiar i ja n’estic “fins el monyo” (sí, el “monyo”, aquella cosa que porta la meva àvia coronant la seva bella testa platejada), així que em prenc deu minuts de “relax” estètic amb aquest quadre d’en Caspar David Friedrich, de qui ja us havia parlat anteriorment.

“Dona mirant per la finestra” és una passada de quadre. A primera vista sembla estrany que un pintor de paisatges com en Caspar hagi fet una cosa semblant. Jo només conec dos quadres “d’interior” d’en Caspar i, als dos, apareix la mateixa finestra. Resulta que és la finestra del seu estudi! (ho teniu més abaix). Caspar pinta des de l’interior sempre; de fet, ell no pinta naturaleses, no li interessa l’impressió empirista dels colors sinó, més aviat, els paisatges dels estats d’ànim.

Qui és aquesta dona mirant per la finestra? Som tots i cadascú de nosaltres. És l’home modern que mira un món en trànsit en el qual no troba un lloc a on aferrar-se. Aquest quadre em recorda la poesia d’en Boudelaire que cita en Marc Augé a “Los no-lugares, espacios del anonimato. Una antropologia de la sobremodernidad” (Edit Gedisa, BCN 2006). Traslladeu aquesta dona o el protagonista de la poesia d’en Boudelaire a un tren en marxa (com tants de vosaltres que ara mateix us estareu traslladant cap alguna banda) i ja tenim l’home “sobremodern” desinstal·lat navegant pels espais i temps dels trànsits.

Així i tot, hi ha en aquesta dona tota una revolució pictòrica. Abans, segons el polifacètic renaixentista Alberti, la pintura era una finestra oberta al món. A partir d’aquest quadre la perspectiva racionalista i cosificadora de la realitat desapareix i l’home gira la seva mirada cap a l’interior. Aquest quadre es carrega el positivisme progresista de la modernitat i apunta a l’esperit, a la quietud, a la pacificació interior. Bé, us deixo amb la poesia d’en Boudelaire que jo m’en torno als meus quefers. Bon dia i una abraçada.

“... el taller que canta y charla;
las chimeneas, los campanarios, esos mástiles de la cidad,
Y los grandes cielos que hacen soñar en la eternidad
(...) Las dos manos en el mentón, desde lo alto de mi bohardilla,
veré el taller que canta y que charla,
las chimeneas, los campanarios...”
(Boudelaire, primer poema dels Tableaux parisiens)

Esplai 4ever

Aquest diumenge per la tarda els monitors del Centre d’Esplai Nocturn “Al Vent” vam tenir una sessió maratoniana d’avaluació + pregària de Taizé a l’Església del Sagrat Cor + sopar “guarro” (hamburgueses i altres espècimens càrnics a excepció del que escriu que està a règim). Aquesta tarda m’he estat una bona estona barallant amb els post-its de la dinàmica d’avaluació i, buff, quina feinada!. L’habitació ha quedat folrada de paperets de colors mentre anava passant a l’ordinador els ítems dels monitors. Així i tot, ha estat una estona molt maca que m’ha tocat la fibra sensible (sí, sí, a un “homenot” com jo). Repassant els ítems d’avaluació he anat donat gràcies per aquest tercer curs d’esplai “fronterer”, a les tantes de la nit, en aquest mar de blocs de vivendes d’un barri popular de les afores. Ha estat una experiència tan maca!, i, com canten Els Pets, “hi ha tantes coses a fer i tan poc temps per fer-les”!.

Em sap greu deixar de ser cap de l’esplai, però és el que cal i la meva continuïtat seria més un destorb que una ajuda. Jo ja l’he vist néixer, ara toca que d’altres prenguin el relleu i comparteixin aquesta tasca tan “contracultural” (ho dic per l’article de l’Avui que tant està rondant per internet i que, com, no, nosaltres també hem llegit en la reunió intempestiva del divendres). Com diu la pregària de Sant Ignasi “Vós m’ho heu donat, a Vós, Senyor, ho torno. Deu-me el vostre amor i gràcia que aquesta em basta”. Res, ja ho veieu, deixaré de ser cap d’un esplai “súper-mega-guai-plural-i-alternatiu” per dur un grupet de confirmació explícitament confessional. No em queixo, perquè aquesta és la vida que he escollit i “l’abaixament” (la kènosi de l’Himne de Filipencs) en forma part. És allò de “contigo pan y cebolla” (alegries i penes). Aquí s’acomiada el ja ex-cap de l’esplai “Al Vent”.

(Ella) és un misteri per a mi

La següent cançó, “She’s a mystery to me”, és un misteri en ella mateixa. És d’aquelles que tinc al cap des del primer moment que la vaig escoltar (com “Vespre” de Els Pets). La va composar en Bono, cantant dels U2, pensant ja en el primer moment per a en Roy Orbison, l’àngel del r’n’r. Tot just acabada de composar es va trobar, ni més ni menys, que amb en Roy Orbison que li demanava si no tindria alguna cançó per a ell. Misteri? En el seu llibre autobiogràfic, referint-se a aquesta cançó, ho explica de la següent manera:

“(...) No sé decirte de qué se trataba. Fue un sueño agitado. El tema de la canción me obsesionaba, supongo. No sé por qué, siempre me atraen los temas que no puedes captar del todo, como el sexo o Dios. ¿Cuál es la diferencia entre una canción buenísima y una canción enorme? Yo creo que en una canción buenísima te puedes llevar el mérito. Pero en las canciones enormes no. Tienes la sensación que has tropezado con ellas. La musa es esquiva. Pero creo que puedes ponerte en situación para que venga a ti. Para algunas personas es el caos. Y eso, para algunos, significa enamorarse” (pag 157)

Total... vivim en el misteri.

Video del happening inicial de l'Aplec de l'Esperit.

Des de TSKV produccions m'han fet arribar el video del happenig d'inici de l'Aplec d el'Esperit. Aquí el teniu!, llums!!!, càmeres!!! .... Tatxan!!!