Amidaments estimatius

L’amant que no et toca

Aquests dies tinc el darrer CD de Els Pets “Com anar al cel i tornar” de fons a veure si m’en surto i faig un prega_rock amb en Roger. Em fa certa gràcia perquè va ser escoltant el CD “Respira”, també de Els Pets, que vam fer el primer prega_rock, d’això ja fa uns quants anys (massa, com sempre). No sé si aquesta vegada podrem fer-lo perquè hi ha cançons una mica xungues, d’entrada un cant al “aquí te pillo aquí te mato” i una altra que és una aproximacióal suïcidi. Però, què hi farem, Els Pets són com són, és a dir, uns magnífics narradors d’històries diverses. Així i tot, hi ha cançons genials, des de la “XL” (que és la que posen per la radio), “Espurnes de coratge” i moltes altres. A mi m’ha tocat de plé “L’amant que no et toca”, potser perquè reflecteix part del que visc, potser perquè tots duem un petit plató a dintre, potser perquè és una sublimació angelical de l’amor celibatari... no ho sé, tampoc m’agrada ser “espieta” de ningú. Us deixo amb la lletra esperant que la pogueu escoltar alguna vegada.

“T’has girat però sé que no pots veure’m,
resignat, fent veure que no et veig.

Sóc l’amic transparent, sóc l’amant que no et toca,
barrejat amb la gent assegurant-me que estàs bé.

Però mai gosaré apropar-me només viuré a prop d’on vius;
sóc el teu guardià per si mai prens mal.

Ballo el ritme de les teves passes;
canto el cant que fa la teva veu.

I als semàfors vermells mentre passen els cotxes
aprofito el moment per olorar-te els cabells.

Però mai gosaré tocar-te només seure’m prop d’on seus;
deu metres enllà sempre vigilant.

Molts estranys podran tocar-te i viure sempre al teu costat
però jo d’amagat t’estaré mirant.

Cada cop que miro de reüll sé perfectament on pares
sé que és una bojeria però ja ets part de mi.”