Ahir vaig anar a un sopar d’un amic que feia trenta anys (un jove de la meva edat, vaja). Feia temps que no sortia de nit per Barcelona i vaig quedar parat de la marabunta nocturna que es passeja per l’Eixample amunt i avall. Restaurants plens, cues a les portes de locals nocturns, gent ben arreglada (al menys exteriorment, tot i que n’hi ha que no tenen “arreglo”), etc. Vaig anar a un d’aquests locals nocturns de balleruca amb la gent del sopar. Em donava la sensació d’estar en una discoteca d’aquelles a les que anava quan era adolescent o ens els primers anys de la universitat... però amb la diferència que ara no hi havia noies de quinze sinó de trenta anys i una bona colla de joves professionals investigant “el mercat”. La resta semblava igual: cridar per poder entendre’s (avui estic mig afònic), llums blavoses de baixa intensitat i gent ballant la darrera cançó de moda o algun clàssic del pop ressuscitat a ritme child out; mentrestant, a la barra apretats, la gent desitjosa de ser atracada, demana combinats.
Tot plegat m’ha fet pensar força. La gent de la meva generació, en general, es guanya la vida, no tenen parella estable, tenen temps, viuen generalment sols/es... com compensar el buit afectiu? Per una banda no es “talla” amb les relacions familiars perquè es viu fora de casa dels pares (o no) però en contacte constant i interessat amb els pares i la familia. Per altra banda, tampoc es “talla” amb els amics, un cercle de relacions que es va ampliant amb diverses activitats, cafés i sopars, escapades o viatges a l’estranger. Pel que fa a la part més profunda de relació sexual, de tant en tant hi ha alguna mena de “fregament” sense compromís amb algú d’aquest cercle d’amistats... i així anar fent.
No vull jutjar, però tot plegat em resulta estrany perquè trobo que sovint hi falta una mena de “nervi intern”, una mena de “projecte” que dóni més “canya” a la vida, més profunditat; algun tipus de compromís vital que sigui independent (o integrat) del món laboral; un “way of life”; quelcom que afecti realment el qüotidià (amb qui vius, amb qui comparteixes la vida, qui entra a casa teva, com consumeixes, quins criteris tens amb el teu temps i els teus diners, quin paper tenen els altres en la meva presa de decisions, etc). També s’ha de reconéixer que el món single és una oportunitat de creixement personal, de conviure amb un mateix i la pròpia soledat, de “fer-se” i posar-se a prova.
3 comentaris:
Conec moltíssims singles, sobretot noies. Jo ho vaig ser durant un temps, i la veritat és que m'ho vaig passar molt bé, però estic contenta d'haver deixat de ser-ho.
Hi ha molta gent cansada d'aquesta manera de fer. Però sembla com lo del conte del sastre: qui diu que l'emperador va nu?
Ens canten les excel·lencies dels singles. Lo fantàstic que és lligar les nits de dissabte, la llibertat, el poder adquisitiu...
I parlar de la solitud, de l'angoixa en veure que et vas fent gran i no tens un projecte vital amb ningú... D'això no en parlen, no ven.
Hi ha molt single depre pel món.
Hola,
Discrepo. No sé per què els casats (també val aparellats) tenen tendència a pensar que ells ja han trobat el veritable sentit de la vida i tenen un projecte, mentre que els solters no. Igual com els cristians, que es pensen que coneixen l'"amor veritable" perquè coneixen l'amor de Déu. Sóc casada i sóc cristiana i no suporto aquesta mena de simplificacions i etiquetatges.
Sospito que sóc de la mateixa generació que vosaltres, però em vaig casar als 23 (!!). Al meu voltant la gent és soltera o tot just ara comença a deixar-ho de ser. Però n'hi ha de més íntegres, més sencers que jo. També veig molts casats ben perduts, sense projectes de cap mena. I, el que és pitjor, molts casats ben sols.
El "nervi intern", el "projecte vital" de què parla l'Eloi no té per què anar lligat a l'estat civil. I, sabeu què? Que a mi m'encantaria de tant en tant deixar de ser casada i mare i sortir a fer el boig una nit. I aquest desig no l'interpreto com una mostra de feblesa del meu projecte vital, sinó com una mostra que sóc viva, i oberta.
Apa, potser avui no me'l publiques per provocadora!
Hola Judith, em sembla molt bé que discrepis perquè és veritat que no hi ha fòrmules màgiques i que l'estat civil (o religiós) no és cap salvaguarda de cap mena. Al final el que compta és el que es va construïnt en el dia a dia amb criteri i passió, que és al que apunto quan parlo del "qüotidià".
Publica un comentari a l'entrada