Centrem-nos avui en la distribució de l’espai interior de l’església de Crist Esperança del Món, que ja vàrem presentar l’altre dia aquí. La distribució de l’espai no dóna peu a dubtes: l’altar, tot i no estar ben bé al centre geomètric, si habita en la centralitat. Aquesta disposició segueix la llarga tradició de planta central encetada per Joahnes Van Acken que en la seva obra “Art eclesiàstic cristocèntric, projecte per la obra integral de l’art litúrgic”, del 1923, deia: “Cal que l’altar sigui el punt d’arrencada i el centre que doni estructura a la edificació i decoració de l’església. (...) Segons el criteri de l’Església, la celebració de la missa constitueix, en definitiva, el punt central i la culminació de tot el nostre pensament religiós i tota la nostra vida terrena”. D’aquesta manera l’església de Crist Esperança del món segueix l’estela de Dominikus Böhm a l’Església de Pau de Dones (Frankfurt 1926-27), del “Sternkirche” o el Temple Estelar (1922) deOtto Bartning o l’adaptació litúrgica de la Sala dels Cavallers al Castell de Rothenfels-am-Main (1928/29) de Rufolf Schwarz.
La centralitat de l’altar i dels elements del presbiteri ens porten a una re-escenificació del que celebrem avui: la focalització de la litúrgia en el seu mediador i, especialment, en una vida històrica que ens parla constantment del Banquet Celestial escatològic (recordem per exemple el Relat del Fill Pròdig o el convit del rei al banquet de bodes). En aquestes disposicions de planta central el “més enllà”, que es sol representar en la disposició lineal de l’assemblea orientada cap a l’absis, es fa present el més “més ençà”. La citació patrística que potser condensa millor aquesta a-dualitat del misteri és “Tu autem intimior intimo meo et superior summo meo”: “Tu ets (Senyor), allò més íntim de la meva intimitat i allò més suprem de la meva supremitat” de Sant Agustí (Confessions, l. 3, 6, 11). (segueix llegint)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada