Barcelona, una ciutat amb diversitat de creences

Amb el lema “Barcelona, una ciutat amb diversitat de creençes”, la Fundació Migra-Studium em va encarregar l’any passat un pòster que me va dur molta feina (ja en parlava aquí ). Però la feina ben feta val la pena, doncs resulta que el pòster va agradar molt al Centre Interreligiós de Barcelona i van demanar a la Fundació Migra-Studium poder utilitzar el dibuix per al seu calendari interreligiós d’enguany. El calendari va sortir per les festes de la Merçé i aquí en teniu una imatge. Em podria guanyar la vida com a il·lustrador? No ho crec perquè no he fet belles arts i, en el fons, dibuixo “com puc”. A més a més, la relació qüalitat-preu (temps) no compensa l’esforç. Així i tot, m’agrada no abandonar el dibuix i poder col·laborar en petites tasques com la que us he explicat.

La “Fauna Parroquial” i la Fira de Frankfurt

Ja ha arribat a casa el darrer exemplar de Foc Nou que aquesta vegada, relacionat amb la presència catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt, és un monogràfic sobre el tema del llibre religiós a catalunya. En Jordi Llisterri, director de la revista, us ho explica aquí . Com a col·laborador de la revista en la secció d’humor gràfic, a l’interior de la contraportada i amb el títol de “Fauna Parroquial”, he intentat fer un seguit de recomanacions sobre “lectures espirituals” enllaçant diferents tipologies de lectors amb els seus possibles autors espirituals. No sé si el conjunt de vinyetes fa gaire gràcia però, en el fons, volia fer un homenatge a la Pilarin Bayés i a en Picanyol , dos dibuixants de casa nostra als que valoro per la seva capacitat de transmetre quelcom “espiritual” a trevés del seu grafisme.

Esplai Al Vent... objectiu: la Lluna!

Acabo d’arribar de fer una escapada a la trobada d’inici de curs dels monitors del Centre d’Esplai “Al Vent!”, del qual ja us en he parlat en diverses ocasions. Sap greu no poder estar-hi al 100% però aquest any estic “a Paris”, una manera de dir que estic estudiant i necessito aïllar-me per acabar la carrera. Així i tot, estic molt content de veure com en Xavi ha pres el relleu de cap d’esplai amb empenta. Crec que ha fet una bona preparació per a poder començar ja el curs d’esplai el proper divendres al vespre i l’equip de monitors es va coneixent i treballant el quotidia, l’ideari, els objectius i tots els requisits necessaris que tantes vegades ens han explicat en els cursets de formació en activitats de lleure per a infants i adolescents (per activa o per pura òsmossi).

Tot i perdre’m bona part de la trobada, m’ha tocat preparar la pregària del matí. No sabia massa bé què fer però, doanat que el lema de l’esplai per a aquest curs és “Objectiu, la Lluna”, m’he basat en la dita aquella de “Quan el savi apunta la lluna, el neci mira el dit” per enllaçar-ho amb l’evangeli de Jesús i la samaritana (Jn 4, 1-23), un de tants textos joànics en el que es produiex un diàleg de “besugos” entre Jesús (que apunta a la Lluna, que diu la Veritat) i altres personatges (en aquest cas la dona samaritana) que no veuen més que “el dit” (la mediació). L’esquema de la pregària ha estat el que utilitzava el Cardenal Martini (“on the rocks”) a les pregàries de Milà, que consisteix en (“a saber”):
1_ una BREU presentació del text bíblic per part del qui dirigeix la pregària
2_ lectura del text i silenci meditatiu (pot estar acompanyat per música de fons)
3_ una roda de comentaris personals dels participants sobre el text meditat
4_ una segona roda de pregàries dels participants a la llum del que s’ha compartit prèviament (aquí es pot usar algfún recurs plàstic per motivar la participació. En el cas d’avui, cada participant tenia un petit exemplar del coet de “Tintín a la Lluna” i escribia la pregària en el seu coet per enganxar-la després a un mural, etc)
5_ paternoster final
No ha estat una estona gaire llarga, però ha valgut molt la pena perquè la majoria de monitors/es ja estan força acostumats a aquesta mena de dinàmiques i han compartit força, amb algunes aportacions molt suggerents. Després d’estones com aquestes, crec que els monitors poden anar prenent apunts per a escriure el seu “Amor al vent 2” (per cert, el llibre ja es pot complar a la Claret, us robaran 12 eurons però valdrà la pena).

Gràcies, Senyor, perquè no sóc imprescindible i he pogut donar un cop de mà en el meu procés de “retirada” contínua del centre d’esplai que tant m’estimo. Jesús, ensenya’ns a anar i demanar la Lluna (o allò que tú anomenaves “Regne de Déu” o “Abbà”...). Amén!

48 hores sense tabac!

Sembla que el món sencer hagi de petar, que tot s’hagi de venir a abaix.... però no passa res, tothom segueix fent la seva indiferentment del meu “mono” de fumador. Sí, des de feia anys que no ho tornava a aconseguir: estar dos dies seguits sense fumar. No és la primera vegada que intento deixar de fumar. Farà dos anys vaig estar uns tres mesos sense fumar, però l’estrés i els nervis pels estudis i d’altres tensions vam acabar per esbotzar-me el pla.

Ara és diferent. Tinc trenta anys i ja porto la meitat de la meva vida fumant (fumant de veritat, els darrers anys a paquet per dia o més). Tenint en compte que per cada set anys de fumar es calcula que hom ingereix un litre d’alquitrà, això vol dir que ja porto un litre per cada pulmó. Ja n’hi ha prou, no?. Hi ha altres factors a favor de deixar-ho: Estic realment fart de fumar i d’anar a comprar tabac a hores intempestives de les nits creatives; la comunitat a on visc ara no es fuma en els espais comunitaris i, per primera vegada en la meva història de jesuïta, no hi ha fum a la sobretaula de cada dia; no hi ha ningú que em presioni i em “toqui els nassos” per a que ho deixi, més aviat al contrari; en les relacions interpersonals es nota si un ha fumat o no, etc.

En el fons, crec que això de deixar de fumar és una cosa purament espiritual-psicològica, més que no pas – encara que també – de dependència fisiològica. El tema del fumar és la inseguretat, manca de confiança, manca de fe en el darrer terme. El fumar és com el menjar, i el fumador empedreït un bulímic golut. Les "Reglas para ordenarse en el comer" ignasianes es podríen aplicar semblantment al tema del tabac. El fet de fumar un cigarro, especialment el fet de xuclar l’aire, dóna la falsa aparença que estàs “ingerint” el món, menjant-te’l, incorporporar-lo per via respiratòria, i això et reforça anímicament en moments de treball intensiu o en d’altres de confusió, o en els que encara no t’hi has posat... Com superar aquetsa falsa il·lusió? Una manera és passant gana de debó. La gana es fa molt més forta que el desig del fumar i un s’adona del què és important i què no ho és. Però reconec que tampoc és qüestió d’anar desganat de per vida.

Us deixo amb una altra cita de la Etty Hillesum:
En resposta a Werner Levie, un idealista fumador: “No és gaire seriós llegir a Maimònides i pretendre refer el món després de la guerra, quan hom s’enverina, de manera conscient i sistemática, fumant tants paquets de cigarrets al dia! Doncs el mateix: si hom no s’esforça, fins en els més petits detalls, per posar la seva vida quotidiana en harmonia amb les seves més nobles idees que professa, aquestes idees no tenen cap sentit.” (16 abril 1942)

La nostàlgia perpetua

Del diari de la Etty Hillesum he anat a petar, com qui va enllaçant cites a la xarxa de la cultura, a un tal Rilke, que tant li agradava i del qual anotava algunes citacions seves. He trobat aquesta sobre la nostàlgia:

“No s’ha d’intentar esmorteir una gran nostàlgia mitjançant una multitut de petites satisfaccions. És necessari conservar-la en tota la seva fortalesa. És necesari, per dir-ho d’alguna manera, elevar-la a un plà més alt, i així extreure’n d’ella la força i l’impuls per a estimar més”

(És tan cert que només puc dir una cosa: Amén!)

No tingueu por

A vegades ens quedem paralitzats per la por, per sentir-nos inútils per a respondre a determinades situacions que creiem insuperables o massa novedoses, per saber-nos contingents i limitats, efímers, poca-cosa, etc.

L’evangeli està plagat de “No tingueu por”. Ho diu l’àngel Gabriel a Maria, ho diu Jesús als seus deixebles, ho diu el Ressuscitat quan s’apareix als purucs deixebles que s’han amagat dels jueus, ho diu Jesús quan lloa la fe (= gosadia, manca de por) de tanta gent que guareix (el centurió, la sirofenícia, el paralític, etc).

Quasi es podria dir que l’evangeli és una crida a superar les pors i les angoixes, a viure confiadament. Com? Mirant-lo a Ell, mirant l’amor màxim lliurat en creu com serpent elevada en un bastó (curiosament símbol d’Esculapi i de la serp que guareix als israelites de les picadures d’escorpins al desert).

Us deixo amb una cançó de Els Pets que es titula, precisament, “Por” i que parla de totes aquestes coses, també de la mirada amorosa que guareix.

No ho diguis, no ho pensis, dibuixa-ho!

Ara que a La Vanguardia, la Berta - estudiant de primer curs d'arquitectura i nota més alta de la selectivitat d’enguany – explicarà les seves vivències estudiantils a mode de bloc, jo també m’animo a comentar les experiències pròpies d’un que acaba la carrera. Ho faré a mode d’itinerari espiritual doncs això del projecte final de carrera és com el desert, lloc de duresa i temptació alhora que també de concentració i retrobament joiós amb l’Absolut. La Bíblia n’està farcit de referències, per exemple a Osees 2, 16: “Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor”.

Una de les temptacions d’aquest desert és predre-s’hi, embolcallar-se en pensaments i fantasies i no sortir-ne. Imaginar mil i una possibles sol·lucions i no optar-ne per cap, perdut en la bellesa de infinitat de racons possibles, d’infinites textures i materials. Per aixó és molt important cercar quelcom objectiu que ajudi a decidir, en d’altres paraules: dibuixar, produir plànols, alçats, seccions i perspectives, imatges...

Un mestre deia al seu deixeble somniador: “No ho diguis, no ho pensis, fes-ho!”. Semblantment, en aquest desert cal “fer” les coses. Si un escriptor avança en la novel·la o en el pensament discursiu a base d’escriure una i altra vegada (ho sé per pròpia experiència, a partir de la publicació d' "Amor al vent"), l’arquitecte avança dibuixant, doncs el que l’escriptura és per al pensador és el dibuix per a l’arquitecte. No és d’estranyar que en Witgenstein associés paraula (discurs) i pensament amb dibuix. Un dibuix ordenat és un pensament ordenat i, sense dibuix, senzillament no hi ha pensament. No és d’estranyar, tampoc, que grans escriptors com l’Ernesto Sabato siguin alhora grans i apassionats pintors.
Dit això... mans a la feina!, a dibuixar!, a pensar!

La parròquia... manquen idees?

Avui m’han passat el llibretó de la conferència de l’acte inaugural del curs 2007-2008 de la Facultat de Teologia de Catalunya i me l’he llegit sencer perquè, donat que el projecte final de carrera d’arquitectura que estic fent és un centre parroquial, m’interessava el tema: “La parròquia. Història, evolució i vida” a càrreg de Mn. Josep Ma. Martí Bonet, a qui ja vaig tenir a Història de l’Església Medieval.

Resumint: erudicció i anecdotari "10" (no es pot negar la tasca d'investigació de l'autor), suggerències i pistes d’investigació "0"
De què serveix tanta història si, després, ajuda ben poca cosa de cara a aprofondir i reflexionar sobre les parròquies i la comunitat parroquial avui en dia?. Al meu parer, al menys pel que respecta a l’escrit de la conferència, hi manca un “feed-back” que pugui aportar alguna cosa a la reflexió sobre la comunitat parroquial avui en dia i digui alguna cosa més que “hi ha hagut moments de tot però ara estem millor que abans”. Ens cal ser més autocrítics, en definitiva.

En aquest sentit, si algú sap d’algun escrit (qualssevol, s'accepta també el magisteri de l'església catòlica) que em pugui ajudar a pensar i reflexionar sobre la parròquia avui en dia li estaré molt agraït. Pot enviar-me un mail a eloibonnoi@gmail.com

Homenatge a Ferran Lobo

Avui m’he assebentat de la mort d’en Ferran Lobo, a qui vaig tenir de professor en tres assignatures a l’escola d’arquitectura de Barcelona (d’Estètica i un parell d’optatives). D’aquestes hores de classe amb ell, m’han quedat un munt de cites i pistes d’investigació per treballar. A ell li dec que em fes decobrir l’arquitectura com a construcció d’un “espai sagrat”, espai de comunicació, espai ligüístic, espai humà. Tot i que la seva perspectiva era purament atea, i així ho feia constar, resultava molt suggerent perquè ratllava i vorejava aquella escletxa, alhora un abisme, entre l’experiència estètica i l’experiència religiosa.

El recordo encara quan es presentava amb el seu “mono” de currante pulcrament disposat a sota de l’americana, acariciant la punta del seu espés bigoti, jugant amb una cigarreta impacient per autoimolar-se entre els seus dits, mentre feia referències als ritus fundacionals de les ciutats, i la ciutat Romana per excel·lència, o als clàssics grecs. Quanta cultura li dec a aquest home!. Esperonat per ell vaig reflexionar sobre la condició humana i la seva relació amb l’estètica a pel·lícules com “Blade Runner” o “2001, una odisea en l’espai”, també vaig llegir-me “l’Home Revoltat” d’en Camús o “La idea de ciudad” d’en Joseph Rykwert que tant m’ha ajudat de cara a preparar el seminari sobre “Fonaments per un Temple Virtual” que vaig fer amb en Manuel Hernández al Centre d’Estudis de Cristianisme i Justícia ara farà un any.

Gràcies, Senyor, pel Ferran i la seva tasca filosòfica. Que tot el que ens ha anat ensenyant no caigui en sac trencat i, tot i que es declarava ateu, ajúda’l a “fer el salt” de l’estètica a la contemplació de la teva mirada... tan de bó hagués tingut un professor com ell a la Facultat de Teologia!.

Comunicació sense paraules

He anat a prendre la meva dosi de nicotina i cafeïna a un bar d’aquest laberint de blocs de vivenda prefabricada regentat per una familia xinesa atenta i encantadora. Espero que en un futur pugui canviar aquest hàbit però, de moment, no m’hi he resistit. Un parell de taules més enllà hi havia una parella “jove” (aquest terme cada cop és més realtiu) esmorzant amb una criatura d’un any, aproximadament, en un cotxet. En un moment la criatura m’ha mirat i l’he correspost amb un somriure, al qual m’ha correspost somrient ell també fent el bellugueta en la seva trona mòbil. I així ens hem estat una estona, aliens a les nostres preocupacions i mirades de familiars i estranys.

Hi ha vegades que no calen paraules per expressar les mocions (moviments) de l’ànima. Basta una actitut d’espera i obertura, d’atenció. Hi ha infinitat de textos que en parlen. Tant en l’àmbit de la pregària, com de la parella, els estudis o la relació interpersonal. Us deixo amb un exemple dels escrits de Sant Pere Claver, "l’esclau dels esclaus" com ell mateix es presentava, un vell company jesuïta català del s.XVII, nat a Verdú, que desenvolupà la seva tasca a Cartagena de Índias, acollint les naus negreres que venien d’Àfrica .

“Deixàrem els nostres manteus i anàrem a portar d’una altra bodega taulons, amb els quals empostissàrem aquell lloc, i hi portàrem a braç els més malalts, obrint-nos pas pel mig dels altres. (...) Vam prendre una teula de brases, la vam posar enmig del cercle a tocar dels que estaven morint-se, i, traient diferents perfums, els vam fer una fumigació i els vam cobrir amb els nostres manteus; així recobraren el calor i nou alé vital, la cara se’ls posà molt alegre i tenien els ulls oberts i ens miraven.
D’aquesta manera estiguèrem parlant-nos, no pas amb la llengua, sinó amb les mans i les obres (...)”
(30 de maig de 1627)

Jo volia ser professor...

Jo volia ser professor, compartir el mateix fervor que la Cristina per l’educació, i per això m’havia pre-inscrit al CAP (Curs d’Adaptació Pedagògica) de la UPC. M’havien assegurat que no hi hauria cap problema, que tindria plaça segura, però ahir vaig descobrir que no puc fer el CAP perquè, degut a la por al futur màster pedagògic que properament es dissenyarà i exegirà per a poder donar classe a batxillerat, aquest any s’ha inscrit un munt de gent que, per ser ja llicenciada, tenen preferència sobre els pobres desgraciats com jo que ens falta acabar el PFC (Projecte Final de Carrera).

Em sap molt greu, la veritat, però què hi farem!. Miraré de trucar altres portes a d’altres universitats però, al no ser la UPC, demanen el títol de llicenciat i qui els explica que la carrera d’arquitectura és llarga i blà, blà, blà?, i què importa que ja sigui teòleg (total, no és una carrera civil i té el mateix pes que haver fet estudis d’astrologia!, quin desastre!)? Així i tot “Nada te turbe, nada te espante, quien a Dios tiene nada la falta... sólo Dios basta” (Sta. Teresa) i tira endavant.

Ja està aquí “Amor al vent” !!!

Sí, després de molt patir i esperar ja tinc el llibre a les meves mans. Avui o en els propers díes es podrà ja comprar, al menys, a la llibreria Claret. Ara toca preparar alguna presentació del llibre, especialment de cara a professors, educadors en el lleure (monitors, caps d’esplai, etc), educadors en la fe (catequistes, clero, religiosos/es, parroquians, etc) i tota persona de bona voluntat. Us adjunto part del pròleg que molt amablement m’ha fet l’Enric Puig i Jofra.

“Arriba avui a les vostres mans una obra que recull el testimoni de l’experiència educativa d’un monitor d’esplai, d’un monitor de monitors, d’un formador d’educadors, dimensió cabdal aquesta en la funció responsable d’un centre d’esplai. Testimoni de l’experiència, però, que no queda reduïda al vespre-nit del divendres, moment en el qual es desenvolupa, bàsicament, l’activitat educativa del C.E. Al Vent. Va més enllà, força més enllà.

Es tracta d’un ampli recull de textos, confessions i reflexions de l’autor, contes, cites filosòfiques i teològiques, referències cinematogràfiques, còmics, retalls de la vida política, eclesial i cívica, lletres de cançons, fotografíes... d’un ampli ventall d’autors, estils procedències i moments històrics molt diversos. Conjunt aplegat per arribar a tothom que estigui interessat en l’educació en el lleure i fer una aproximació a una experiència concreta i singular”

Sobre l’estelada

Ahir em van explicar el sentit de l’estelada i, com que jo en desconeixia l’origen, penso que pot haver-hi d’altra gent que també ho desconegui i, per això, en parlo avui aprofitant la fotografia de l’estelada que un company ha penjat al balcó. (La veritat és que a Bellvitge no hi ha gaires senyeres penjades, així que ja va bé visibilitzar al barri la festa d’avui d’alguna manera).

Resulta que, segons m’han explicat, l’origen de l’estel incorporat a les quatre barres té el seu orígen en els estels de la bandera nord-americana (serem iankis!). Sí senyor, de la mateixa manera que cada estel dels USA representa un estat lliure associat a aquell país, igualment hi ha molts altres països que han anat incorporant l’estel com a senyal d’estat “lliure” o “alliberat”. Així doncs, l’estelada representa Catalunya com a estat lliure. El que desconec és la diferència de les dues modalitats d’estelada; la de l’estel blanc sobre un fons triangular blau – que sembla ser la més antiga, doncs ja apareixia als anys 30 en el partit d’Estat Català – i la de l’estel vermell sobre el triangle groc. Suposo que l’estel vermell deu fer referència a una opció política d’esquerres o comunista i l’estel blanc deu fer referència a una opció democràtica amb pluralitat de partits, però no ho puc assegurar.

Així i tot, si Espanya fos realment un país federal com els USA... us imagineu la bandera espanyola amb els estels de les autonomies com estats lliures associats? Caldria incorporar una franja blava a la bandera espanyola per afegir-hi els estels blancs? No seria massa “blavero”? Caldria incorporar l’estel de Portugal com proposava en Saramago? O, com canten els Brams, “l’autonima que ens cal és la de Portugal”? Ho deixo al vostre gust.

Personalment, l’estel de la meva vida és el de Betlem; que és universal, pacifista, salvador i porta la Bona Nova al món (fet que no treu el “Misteri de l’Encarnació”, estimo la meva terra com Jesús estimava la seva. Sempre m’ha fet gràcia que als deixebles de Jesús els identifiquèssin per l’accent galileu del seu arameu rural. Si no us ho creieu, llegiu Mt 26, 73 ).

L’Eusebi, el primer company prega_rocker

Aquesta tarda he quedat amb l’Eusebi, un vell amic rocker de les terres de ponent, per proposar-li entrar a l’equip del prega_rock del que us parlava ahir. Com podia negar-s’hi!, ell, amb qui ja haviem fet un prega_rock amb el grup “Obrint Pas” i amb qui compartim l’afició per les cançons d’en Loquillo i tants d’altres. A part d’aquestes aficions musicals, amb l’Eusebi ens uneixen altres batalles “pastorals”, com ara múltiples preparacions de la Pasqua Jove Claver-TSKV, el mític concert Arass-4crits a la Parròquia de Sant Ignasi de Lleida, i alguna que altra activitat d’estiu com el camp de treball urbà de fa dos estius o els campaments amb els joves de Bellvitge (ja en farà tres!. La fotografia és de quan vàrem pujar al Puigmal).

Gràcies, Senyor, per l’Eusebi, pel camí que hem anat fent plegats, coincidint ara aquí, ara allà. Gràcies per la seva empenta evangelitzadora (ara en diuen “ardor”... no està malament tampoc) en l’escola i tants d’altres llocs. Que aquest curs que comença sigui un lloc de trobada amb Tu.

El nou portal del prega_rock... en marxa!

Ja fa temps us vaig parlar (aquí) d’una reunió per a crear un portal de pregària en català a semblança del que els jesuïtes de castella ja han fet amb “pastoralsj.org”. Doncs sapigueu que la cosa va endavant i té molt bona pinta... tot i que també demana feina. En Marc, que està al darrera de la part tècnica, m’ha fet un petit programa per a penjar cançons i ara estic passant tot l’arsenal del prega_rock al nou format del portal.

Amb aquest nou portal hi sortirem guanyant per vàries raons. Primer perquè aplegarà els esforços i iniciatives de molta gent. Segon perquè oferirà un servei de pregària notable i mai vist en llengua catalana i, de cara al prega_rock, farà que ja no depengui de mi, sinó que estic a la recerca d’un grup de gent que li agradi el món de la música contemporània i vulgui gaudir en aquest joc amb mi (si a algú li interessa... ja ho sap que es posi en contacte amb mi).

Una de les avantatges que tindrà aquest apartat del prega_rock serà que hom podrà cercar una cançó per nom del grup, àlbum, títol i, el més important, per temàtica. Així, si un catequista, per exemple, ha de fer una dinàmica sobre “el pecat” i ho vol complementar amb una cançó només li caldrà posar “pecat” al cercador i li apareixeran diverses cançons que tracten la temàtica amb els seus respectius comentaris i pregàries paral·leles.

Segurament m’enganyo, com tantes altres vegades, però crec que valdrà la pena. Ja us aniré informant.

Quan la Paraula arriba a l’element.

“Quan la Paraula arriba a l’element sorgeix el sagrament”. Aquesta és una de les definicions històriques que ahir vaig estar estudiant per a l’exàmen de “sacramentologia” (sí, ja ho veieu, agafeu una paraula i hi poseu “logos” al darrera i ja teniu una assignatura!) i m’ha donat molt a pensar. Em recorda a allò del pròleg joànic “la Paraula es va fer carn i habità entre nosaltres”.

És evident que resulta una definició escaient per als 7 sagraments ja reconeguts per l’església (a saber: baptisme, confirmació, eucaristia, unció, penitència, matrimoni i ordre) però es pot aplicar a la vida corrent. Per exemple, en el cas d’un enamorament o un l’amor de parella podem parlar d’un amor que s’encarna en la relació de dos persones. No es tracta tant d’un amor “yo me lo guiso yo me lo como” sinó d’un amor que s’entén com a regal de Déu (qui sinó Déu, que és l’Amor!, 1Jn 4, 16) que habita i enforteix la relació de parella. La parella viu d’aquest regal que els ha estat donat. Un altre exemple podria ser l’encarnació de l’amor en la tasca o professió que hom realitza. El treball ja no esdevé una càrrega sinó lloc de trobada amb Déu, la font de l’amor, etc. Així, quan la Paraula arriba a concretar-se en coses qüotidianes com una tassa de cacaolat i un croisant amb un amic, una xerrada acadèmica o una vinyeta per il·lustrar l’evangeli del proper diumenge, la vida esdevé sacramental o, com deien els antics, “viure segons el diumenge”.

En definitiva, quan Sant Ignasi de Loiola, a la “Contemplació per assolir Amor” dels Exercicis Espirituals, parla de “en tot servir i estimar” està fent referència a una vida prenyada, “fecundada” si ho preferiu, per l’Esperit. Ja sé que tot això no és res de l’altre món, però no està de menys recordar-ho, sobretot ara que retornem a la vida de cada dia.

Un any de bloc

Avui fa un any va aparèixer a “la contra” de La Vanguardia una entrevista a la Rebeca Blood sobre els blocs i, tot just després d’haver-ho llegit, vaig anar directe a l’ordinador per obrir-me un bloc, aquest bloc. Ja des del primer moment vaig pensar aquest espai virtual com una ajuda i un servei a l’església, una mena de “CAP” teològic basat en la certesa que la vida que visc, centrada en Jesús i l’evangeli, val la pena i té quelcom a oferir a d’altres blocaires.

Ben aviat vaig veure que hi havia una gran “fredor” religiosa a les blocosferes públiques (bitàcoles.net o catapings.cat), on els blocs, en la seva majoria, eren de temàtica política, literària o personal. Per això els links que vaig anar posant al bloc intentava anar recollint d’altres blocs que, tot i que no siguin explícitament de corda cristiana, no hi eren indifirents i hi havia una certa sintonia. Els primers van ser en Jordi Llisterri o en Ramon Bassas, blocs que ja existien prèviament, amb qui hi ha hagut una relació continuada que s’ha anat forjant gràcies al petit somni fet realitat de la “blocosfera cristiana". Això ha estat per a mi una gran alegria.

Amb el temps també m’he anat adonant de les possibilitats i els “autoenganys” del blocaire. Em fa feliç veure que s’ha anat crent relació entre cristians “d’a peu” basada en el respecte i la confiança, de diferents edats, estats de vida i ubicació territorial. N’estic cert, la blocosfera és un lloc teològic, transparència del “sensus fidei”. Alhora, he de reconèixer que això del bloc és un inflador de l’ego tremendo, com tot espai en el que hom desenvolupa una activitat pública, i que, massa sovint, he penjat algun que altre post massa personal. Per res del món voldria que el bloc acabés sent una mena de “Show de Truman”!. És el perill que té aquest bloc en el que he apostat pel testimoniatge, què hi farem.

Gràcies, Senyor, per aquella rauxa d’ara fa un any sostinguda dia a dia; a voltes amb seny, a voltes desasenyat, però amb intenció recta. Gràcies a tots/es aquells que, no sé encara com ni per què, aneu seguint el que hi vaig penjant. Gràcies pels comentaris (N’hi ha que m’han donat MOLT què pensar). Espero que aquest curs que ara encetem sigui tan interessant o més. Sempre “amDg” (Ad Maiorem Dei Gloriam... o per aplaudir la misericòrdia de Déu, en altres paraules).

“Engan-Txad”... ressó de l’experiència

Fa tres díes vaig anar a recollir una germana meva que ha anat al Txad com ja us he anat explicant en diverses ocasions (la darrera, cliqueu aquí). Com era de preveure l’experiència ha valgut la pena i ara els participants necessitaran un temps de re-adaptació al medi habitual, a veure cotxes i carreteres asfaltades, enllumenat públic, menjar envasat i preparat esperant pacientment al consumidor en l’estanteria de refrigerats d’un supermercat i no un gall “atlètic” correns pels carrers de Sahr, etc. És massa d’hora per avaluar res encara, cal deixar una distància, tot i que, com sol passar, cal no perdre l’oportunitat de revisar allò que anem vivint abans que la vida se’ns menji i ens atrapi altra vegada en el quotidià. Si no s’avalua, ens quedem només amb les anècdotes de la vida i no en treiem tot el “suc” que ens ofereix, restem tan sols en l’escorça i mai acabem de posar nom ni dibuixar el nostre paisatge anímic. En fí... què ha de dir un director d’esplai! L’avaluació pot fer mandra però és essencial.

Re-apassionar-me per l’arquitectura

Aquests díes m’estic mentalitzant per creuar el llarg desert que m’espera per acabar d’una vegada el projecte final de carrera d’arquitectura. Ho volia finalitzar tot aquest curs (la teologia i l’arquitectura alhora) però va arribar un punt en que vaig prendre consciència que no era superman i, per altra banda, no volia renunciar a donar un cop de mà en les tasques en les que col·laboro (l’esplai Al Vent i demés).

Sé que no n’hi ha prou amb força de voluntat per a fer les coses; cal estar-hi a gust, apassionar-se, vocacionar-se per les coses que hom fa, i això demana lligar els sentiments i l’afectivitat a la tasca concreta. Aixó és així perquè molts pocs poden viure com a màquines, dels que cosifiquen les persones per convertir-les en “temes a tracatar”, al menys jo no. Així doncs, he començat per re-llegir antigues lectures clau per a tot arquitecte. La primera lectura ha estat “Complejidad y contradicción en la arquitectura” (1966), un clàssic d’un tal Robert Venturi en el que es contraposa el “less is more” (“menys és més”) d’en Mies Van der Rohe (qui va fer el Pabelló Alemany de l’Exposició Universal de Barcelona de 1928) al “less is bore” (“menys és avorrit”) de la generació del pop art. Us deixo amb un fragment que és tota una declaració dels principis de la posmodernitat (fragmentació, complexitat, atenció a la particularitat, etc):

“Defiendo la riqueza de significados en vez de la claridad de los significados; la función implícita a la vez explícita. Prefiero “esto y lo otro” a “o esto o lo otro”, el blanco y el negro, y algunas veces el gris, al negro o al blanco. Una arquitectura válida evoca muchos niveles de significados y se centra en muchos puntos: su espacio y sus elementos se leen y funcionan de varias maneras a la vez (...). Debe incorporar la unidad difícil de la inclusión en vez de la unidad fácil de la exclusión. Más no és menos”

”Fauna Parroquial” ja és una realitat
En un dels posts anteriors us havia parlat del “Fauna Parroquial”, oi? Es tracta d’una iniciativa d’humor gràfic de la revista Foc Nou que m’ha estat irresponsablement encomanada. Fa unes setmanes ja en vaig poder veure el resultat imprés i ara deu estar arribant ja a les llars dels subscriptors de la revista en el número de Agost-Setembre. Aquest primer número de Fauna Parroquial tracta el tema de la trobada de blocaires cristians que s’esdevindrà el proper setembre tot i que encara a hores d’ara no puc assegurar la data per uns contratemps que hem tingut el “trío” organitzador (en Jordi Llisterri, en Ramon Bassas i un servidor). Us estaré molt agraït de rebre qualssevol mena de crítica constructiva i, sobretot, fraternal. Us adjunto un fragment d’aquest primer lliurament.

Pel que fa a l’eterna espera del llibre “Amor Al Vent”, sembla que, segons m’ha assegurat l’Editorial Claret, sortirà a la llum la primera setmana de Setembre... així sigui!

pd: de tot cor, gràcies a tots els qui m'heu ajudat a tirar endavant amb aquest tinglado ;)