La mort no és res (St Agustí)

Vinc d'un funeral que m'ha deixat el cor encastat al paladar per uns moments. Us deixo amb el text atribuit a Sant Agustí que ens han donat la recordatori (algú sap d'on l'han tret?). Brutal!

"La mort no és res, no he fet més que passar a l'altra banda.
Jo segueixo sent jo, tu segueixes sent tu.
Allò que érem l'un per l'altre, ho seguim sent.
Dóna'm elnom que sempre em donares,
parlam com sempre em parlares.
No facis ús d'un to diferent.
No adoptis una expressió solemne ni trista.
Segueix rient d'allò que ens feia riure plegats.
Prega, somriu, pensa en mi.
Prega amb mi.
Que el meu nom es pronuncii a casa com sempre fou,
sense cap mena d'èmfasi, sense cap mena d'ombra.
La vida és el que fou, el fil no s'ha tallat.
Per què hauria d'estar jo fora dels teus pensaments?
Només perquè estic fora de la vostra vista?
No estic pas tant lluny. Tan sols a la volta del camí...
Ho veus? Tot està bé.
Tornaràs a trobar el meu cor,
tornaràs a robar la seva tendresa depurada
Eixuga les teves llàgrimes i no plories més si m'estimes."

"I ens ha costat Déu i ajuda..." (Manel)

Manel és un dels grups musicals catalans que més ressó estan tenint darrerament. A voltes són un grup de folk, a d'altres inventors de salmòdies, o fins i tot uns magnífics versionadors a lo "azucarillo kings" però de trankis. Agafen el millor de la cançó catalana però les seves lletres defugen dels idealismes i ens encarnen en les narracions del quotidià a l'estil de Els Pets. Molt post-modern tot plegat. Una llàstima que em perdés el concert que van fer per les festes de Gràcia!. Us deixo amb una de les seves cançons que més m'agraden "Corrandes de la parella estable", teniu el prega_rock aquí.

Voleu un bon llogater?

Teniu un pis i no el voleu llogar perquè heu tingut una mala experiència amb el llogater, o us fa mandra llogar-lo i no sabeu què fer-ne?

Teniu un pis desocupat i vell i esteu cercant algun arquitecte que us el posi al dia?

Potser sóc la vostra persona!!!!

Sí, estic buscant un piset. Amb un parell d'habitacions ja em basta, almenys per uns anys.

Preferiblement a Barcelona, però estic obert a d'altres propostes. Em podeu ajudar? Us puc ajudar?.

Play 09

Plors i abraçades de comiat, senyal que alguna cosa s’ha mogut durant aquest camp de treball que hem anomenat « Play_09 ». L’estructura és gairebé la mateixa que tantes altres vegades: un grup de joves universitaris durant el dia fan voluntariat al casal d’estiu de la Fundació Escó, al Raval, i al vespre-nit es troben al Casal Loiola, on uns altres monitors ens encarreguem de la logística i d’ajudar a posar nom a allò que ells van vivint en perspectiva evangèlica. Érem més aviat pocs, però això ha possibilitat un clima de familiaritat que ens ha ajudat a poder fer les nostres tasques respectives i a la comunicació. M’ha agradat molt poder ser testimoni del procés que he pogut anar veient aquests dies i també de l’equip que ens hem embolicat en aquesta tasca. Els cinc monitors (Montse, Teresa, Mireia, Sergi i jo) no ens coneixíem gaire o gens però ha resultat molt interessant poder complementar-nos mútuament. Alguns hem anat a treballar durant el dia i tornàvem just per poder donar un cop de mà a l’hora de fer l’activitat del vespre i d’altres, de l’àmbit educatiu ja de vacances, han pogut estar també per detalls i atencions als que jo no podia arribar. Tot plegat ha estat un caramel refrescant per començar les vacançes amb bon regust de boca. He aprés moltes coses. Ara sí, a descansar! Bones vacances!!!

Ella m'estima

Lletres cacofòniques

Diuen que l'Ernesto Sábato, si no estava content d'una de les seves obres, la cremava. No m'estranya doncs que la persona que em va donar a conéixer l'escriptor argentí amb prou feines hagi publicat alguna cosa al llarg de la seva vida tot i ser un intel·lectual de cap a peus. Tampoc m'estranya que diguin d'ell que els seus llibres són les persones que tracta i ajuda.

Va haver-hi un temps en que creia que, com a estudiant i aprenent de intel·lectual, la meva feina era escriure, escriure molt. Seguir el consell de la Simone Weil d'escriure cada dia i esforçar-me en el llenguatge i en l'art de comunicar una idea. Ser un obrer de la paraula. Tenia en ment que una persona d'estudis ha d'escriure, ha de publicar.

Ara però dubto de tot això. Costa molt obligar-me a escriure des de la pura gratuïtat, sense tasca, sense una pastanaga pastoral al davant o interés de fer-ho públic al darrera. Escriure des del secret, com qui amaga a una mà l'obra que fa l'altra, és molt complicat i demana molta fe. Per això també dubto d'aquells que s'atreveixen a parlar de tot perquè "Ai d'aquells qui callen sobre Vós, perquè en llur loqüacitat són muts" (St Agustí, Confessions). Em costa entendre que un monjo pugui parlar d'espiritualitat, màrketing, depressió, psicologia o cristologia i tregui llibres cada dos per tres. També em costa entendre que un filòsof pugui parlar de tot i aparèixer a tot arreu. Bé, no costa tant d'entendre: ha de mantenir una familia, oi? si més no, aquest és el seu deure i no deixa de ser lloable treballar i donar-se a la societat des del que hom és, des de la pròpia professió.

Pel que fa a la teologia, quan es parla molt sobre Déu i poc amb Déu és que alguna cosa no va bé. És el gran perill dels qui hem volgut donar raons de la nostra esperança. Pot acabar resultant una cacofonia que mai arriba a terme. Potser més val seguir l'exemple de la persona que us indicava al principi.

IDEAblog

Després d'estar-hi treballant algunes estones ja està visible el blog del despatx que us havia anunciat (aquí): IDEAblog, un espai dedicat a l'arquitectura corporativa i, per extensió, a la feina i el qüotidià del despatx. Encara queda molt per fer, especialment cercar una comunicació multiudireccional i cercar l'efecte del "numero Bacon" (allò de que en 6 passes de coneixença pots arribar a contactar amb qui sigui), però citant la frase d'en Lluís Llach que ha fet famosa el pseudo-Pep Guardiola de crackòvia "tot està per fer i tot és possible"!.

qdem?

"Hola, quan quedem?" em va preguntar després d'uns mesos sense veure'ns. Vam quedar i jo m'anava preguntant què voldria i quin era el motiu per veure'ns, si em demanaria alguna relacionada amb la feina o cercava una orella amiga on abocar quelcom personal... tot va ser més senzill: quedar i parlar de les nostres coses. No som tan importants, gràcies a Déu. Només quedar, només obrir-se per saber de l'altre, gratuïtament, sense res a canvi. Ho he dit mil cops en aquest bloc, repetint fins a la sacietat una idea de la Simone Weil: Atenció és obertura, atenció és pregària. ("A la espera de Dios", Simoine Weil, Edit. Trotta)

Noves prespectives

Ja ho diu el Cohèlet, tot té el seu temps, i el d'aquest bloc poc a poc també ha anat passant per vàries raons. En certa manera intueixo que "el temps s'ha acomplert".

M'he d'encarregar de dos projectes blocaires nous relacionats amb l'arquitectura tenint pendent encetar el bloc que vull fer de il·lustració; les vinyetes i el prega_rock ténen el seu espai a pregaria.cat i tskv.cat; la Companyia de Jesús ara compta amb un magífic bloc de Cristianisme i Justícia a part dels blocs dels seus membres (en Pau Vidal, Marc Vilarassau, Santi Torres i Eduard López); ja està en marxa la blocsfera cristiana de fa més d'un any i s'hi va afegint gent molt vàlida; el llibre d'Amor al Vent ja fa qüasi dos anys que rutlla i va arribant als seus destinataris; el diumenge passat vam celebrar els cinc anys del Centre d'Esplai Al Vent de Bellvitge que també funciona la mar de bé sense la meva presència; l'aparició del facebook i similars ofereix una altra manera de relacionar-se i, sobretot, ja no tinc més ganes de proporcionar "streap-tease pneumatològic" a vouyers anònims de la xarxa.

Totes aquestes raons em porten a concloure que, tot i que de moment mantindré aquest espai, la meva participació a partir d'ara serà molt puntual i sense una periodicitat estable.

Els meus clients

Avui he anat a conéixer de primera mà els meus clients principals: infants i joves, majoritàriament nouvinguts, d'entre 6 i 18 anys, residents als barris de la Torrassa, Bellvitge i el Gornal, amb mances econòmiques o socio-culturals. En d'altres paraules m'he patejat els centres oberts de la FPT de l'Hospitalet: Bocins, Esclat, Nou Quitxalles i Itaca-Els Vents. No he pogut fer massa, però per començar a projectar cal saber primer quin és el terreny de joc i he quedat gratament sorprés de la feina, la trajectòria i l'empenta d'aquests centres. El que estan fent no té preu i aquest és el problema: que no es reconeix. Aquests clients s'ho mereixen tot, espero poder ser-los d'ajuda batallant en un despatx amb les xifres i les gestions.

Arquibloggers? on estan?

El que són les coses... sabent que estava ficat en això dels blocs, a la feina m'han demanat coordinar el nou bloc del despatx. He estat cercant info sobre blocs i arquitectura i no hi he trobat massa teca. No hi ha cap blocsfera arquitectònica ni massa moguda blocaire en aquests ambients, tot i que és ben estrany perquè els arquitectes normalment s'atreveixen a parlar de tot (especialment, a preguntar-se eternament "què és la - bona - arquitectura?"). També m'he fet servir de la xarxa del facebook per recuperar vells amics de la carrera i preguntar-los sobre el tema però no hi ha hagut gaires aportacions (és fantàstic això de retrobar-se amb la gent!, saber que estan "allà", darrera la foto). En definitiva, espero que d'aquí a poc temps pogueu veure el bloc de "Grup idea. Arquitectura corporativa"!. (foto: nova imatge de les oficines de Caixa Manresa).

Vols ser un prega_rocker?

Una companya del departament de pedagosia de la fe de l'Institut de Formació de la FPT comentava l'altre dia que això de cercar el sentit de les cançons era una cosa "molt sobada". Té raó, jo no m'he inventat res però crec que l'apartat del prega_rock de pregaria.cat ofereix un bon servei. És per això que, sabent que hi ha hagut molta gent que ha fet prega_rocks en diferents àmbits de pastoral juvenil, des del principi he anat cercant companys que vulguin compartit aquesta càrrega lleugera d'anar actualitzant l'apartat del prega_rock. Al principi vaig comptar amb l'Eusebi Fortuny, però estant al noviciat ara no li toca partipar en aquesta tasca. Més endavant vaig poder comptar amb en Sergi Paramés, vinculat a la pastoral dels escoltes, i m'ha anat ajudant en diverses ocasions. Ara he fet un gran fitxatge, la Txaro Revuelta, que s'ha incorporat a l'equip i ja ha penjat un prega_rock de la Rosana. I tu... no t'animaries a col.laborar en aquesta tasca? No cal ser un geni, només vibrar per la música popular actual i per l'evangeli eternal. Només pots penjar unes poques cançons l'any? cap problema, entre tots sumarem els esforços!.

Un any de pregaria.cat

Aquest cap de setmana passat vam tenir la reunió d’avaluació del primer any de funcionament de pregaria.cat a la xarxa. Aquest és un projecte que ja es va anunciar en les seves primeres passes en aquest bloc (aquí) i que ha estat fruit d’un caminar conjuntament de diferents grups i persones aplegades sota el paraigües institucional de la Companyia de Jesús a Catalunya. En conjunt hem rebut al voltant d’unes 4800 visites mensuals, de les quals unes 510 han anat a les Vinyetes Dominicals i unes altres 500 a l’apartat del Prega_Rock, que són les seccions de les que m’encarrego (vigilant de no carregar-me massa l’evangeli). Per altra banda, aquest bloc ha proporcionat a la plana web unes 420 visites directes, tampoc està gens malament.

Més enllà de les estadístiques, el que sorgeix és un profund sentit d’acció de gràcies per poder ser útils en alguna cosa a aquesta església catalana, especialment per a aquells que se’n senten allunyats i cerquen algun lloc de referència propera. També és cert que, tot i que l’àmbit d’aquesta iniciativa és bàsica i volgudament virtual, tot i que el fet virtual ja és un grau de realitat, fóra bó anar trobant maneres de facilitar encontres presencials. En definitiva, us animo a visitar i fer difussió de la plana web i, especialment, a subscriure-us al butlletí.

T'esperàvem

"Confiem en tu", "Ets l'Eloi? ja m'havien dit que t'incorporaries", "M'han parlat molt bé de tu", "Buscàvem una persona per aquesta tasca des del Novembre", "Hem entrevistat vint-i-set persones", "Esperem molt de tu"...

Buf!, quina pressió tot de sobte!. Per baixar-me els fums i tocar de peus a terra suposo que el que van dient forma part d'una manera amable de rebre a algú. Ja arribarà el moment, des d'ara mateix, de compartir amb senzillesa les meves mancances. Per sort no estic sol davant el perill, hi ha un bon equip de persones que poc a poc vaig coneixent i la tasca s'ho val. Espero no defraudar gaire a la gent. He d'aprendre tantes coses!. En definitiva, gràcies per l'acollida.

"Gran Torino", quina gran pel.lícula!

Diuen que serà la darrera pel.lícula de Clint Eastwood com a protagonista i, certament, pot ser el seu darrer gran llegat. Us deixo amb uns quants apunts.

1_ El caçador caçat. Com un Sant Pau que passa de perseguir cristians a ser-ne un apòstol, o com en Robert de Niro a "La Misión" que passa d'esclavitzar guaranís a donar la vida per ells, Clint Eastwood fa una metamorfosi semblant amb els seus veïns asiàtics. Ell, que havia lluitat a la guerra de Corea, no s'acaba convertint en un d'ells però ells, en certa manera, el redimeixen.

2_ Qui és el meu germà? li pregunten a Jesús (Mt 12, 46-50) i ell respon que els llaços familiars autèntics són en Déu i no en la sang. Això també ho veiem en aquesta pel.lícula, on es va fent una comparança entre els fills i nets d'en Clint Eastwood i el seu veïnatge estranger. Qüasi es pot dir que el seu més gran tresor passa a qui considera realment fill seu, tot i ser un "fill espiritual".

3_ Mestratge. El vell ranci i tossut d'en Clint Eastwood, en la seva manera de ser i veure el món, va educant a un jove del barri (potser és la part més divertida de la pel.lícula) i, atenció, també al jove capellà de la parròquia. La seva vida ensenya perquè és coherent i la lliura amb autenticitat. Ell serà qui ensenyi al jove capellà què és la vida.

4_ Americanisme. Amb aquest nom es coneix una heretgia que vindria a ser una mena de "pelagianisme 2" que es caracteritza per una fe desmesurada en el progrés basat en l'esforç i la pròpia evolució de la persona (tancada a la gràcia). En Clint Eastwood hi ha quelcom d'això, de "self-made man", però no es queda tancat en ell mateix perquè hi ha trobada de l'Altre en l'altre.

Hi hauria encara un munt de temes més a tractar (per exemple: sobre la mort i el suïcidi, degradació en barris marginals, la tensió entre els avis i les famílies, les bandes, els valors que incorporen diferents religions, la violència com autoritat...) però només vull animar-vos a que l'aneu a veure. Segurament riureu, potser fins i tot plorareu, però no us deixarà indiferents.

"Arrugas", de Paco Roca

Em coneix bé, i m'ha regalat el còmic de "Arrugas", del dibuixant Paco Roca.

No vaig poder resistir-me i me'l vaig estar fullejant tot i que era molt tard.

Després, mig endormiscat, vaig deixar el còmic al terra com si fos un d'aquells Astèrix que em llegia de petit ...

i he apagat el llum preguntant-me si, com el protagonista, jo també aniré perdent la memòria arribant al punt que...

no recordaré haver deixat el còmic al terra abans d'apagar el llum,

ni recordaré aquells Astèrix que llegia de petit,

com tampoc si era gaire tard o d'hora quan me'l vaig fullegar,

i, el que és pitjor, no recordar-la quan em va donar el llibre per Sant Jordi.

Per Sant Jordi... Amor al vent!

No sabeu què regalar a algú que es dedica a l'educació en el lleure aquest Sant Jordi? Doncs hi ha molts llibres que poden resultar de utilitat (els "Prent-te temps" són un clàssic per exemple) però jo recomano el meu llibre "Amor al vent", editat per la Claret a la col.lecció "A cel obert". El llibre ja té un parell d'anys però el que hi vaig escriure encara és útil avui en dia. Us ho diu un que recentment s'ha incorporat al departament de pedagogia de la fe a l'Institut de Formació de la Fundació Pere Tarrés!. Que tingueu molt bon Sant Jordi!.

Construir, habitar, pensar

"Cuidar la Cuaternidad, salvar la tierra, recibir el cielo, estar a la espera de los dioses, guiar a los mortales, este cuádruple cuidar es la esencia del habitar. De este modo, las auténticas construcciones marcan el habitar llevándolo a su esencia y brindan una casa a esta esencia."

L'Ignasi R. em va recomanar la lectura de la xerrada que va fer el filòsof Martin Heidegger als arquitectes alemanys de la posguerra el 1951 que es titula "Construir, habitar, pensar" i li ho agraeixo profundament perquè m'ha servit per humanitzar i aprofondir en la meva professió. A voltes els arquitectes anem per feina evitant qualssevol reflexió sobre el nostre quefer i això ens torna uns autistes fagocitadors del territori. Reflexions com la del Martin Heidegger haurien de ser lectura obligatòria a l'escola d'arquitectura i, per extensió, a tots aquells que es dediquen al món de la construcció.

La missa del garatge

De fet la cançó es diu "el ritmo del garage", d'en Loquillo, però el ritme va ser en una parròquia que semblava un garatge pel seu acabat industrial (el terra de ciment lliscat, les parets arrebossades i pintades de blanc, etc) i la moguda la van posar un grup coral de negres que feia que en alguns moments no sapigués si estava al carrer Cavallers de Lleida o al Senegal. Va ser una celebració del diumenge de rams diferent però certament molt viscuda. A vegades va bé deixar-nos caure per llocs a on suposadament mai posariem els peus perquè seguir a Jesús no deixa de ser un continu "salir del propio querer, amor y interés" que diu Sant Ignasi - "estar atent" diria Simone Weil-.

Propòsit quaresmal: sshhht!

"Vida comunitaria, màxima penitència" deia St. Joan Berchmans i aquesta màxima serà la que penso proposar-me per la quaresma d'enguany. No tant per la comunitat sinó per la "qüotidianeitat", és a dir: dur a terme el que he de fer. Per això em proposo no escriure al bloc fins passat Setmana Santa. Així sigui